Eulàlia

Eulalia no et dic benvinguda, perqué com tu ben dius estas com a casa, entre amics i companys. 

Gràcies, Raimon com a casa i entre amics :yes:

benvinguda Eulalia!!

quin nivell maratons i tot :surprised:massa dur per mi

Ei, Cat, primer de tot gràcies pel teu suport avui. En segon lloc, més enllà del mite que té la marató, si tu hi tens la ilusió, res és impossible. T'envio l'entrenament que vaig fer jo per baixar de 4 hores. :yes: :yipi: És molt moderat de quilòmetres. :yes:

A primers dels anys seixanta feia cada dia amunt i avall l'itinerari pel carrer Muntaner des de Mitre (que en aquell temps, era un carrer amb voreres amples i arbres fuiters) fins la Via Augusta per agafar el tren de Sarrià. A mig camí, baixant Muntaner a la dreta hi havia una botiga de queviures amb un cartell que m'agradava molt: Era el del Ramon Casas de l'anís del mono.

Em sembla recordar que finalment el van robar.

T'agraeixo de cor els ànims en el tram final de la marató. La teva bona disposició en aquella escena confirma que mires amb ulls condescendents i comprensius autèntiques peces d'arqueologia, àdhuc potser qualificables de fòssils, com ara aquest legítim usuari del banc del sinofós que et saluda cordialment.

Benvolgut Jim,

No és condescendència ni comprensió, va ser il·lusió de veure assolir un repte com la Marató a un company. :love: Pel que fa a l'arqueologia o a la paleontologia, t'he de dir que sempre m'he deixat seduir pel misteri i la bellesa de les restes que són un mirall del temps que ha passat. Si ets un usuari o no d'un recull com el de sinofós, el temps encara ho ha de dir :he:, però ets certament en un lloc privilegiat en el banc dels correcats  :yes:

Eulalia, no se com donar-te la benvinguda.
Costa molt esta a l’alçada de tots els que escriuen i, a més, en un altre “fil” ja m’han fotut un bon mastegot per escriure malament. 
Malgrat això, continuaré llegint i gaudint de las vostres histories, tant de las teves com las de Consorte59-Ensinistrador59.
Espero veure’ns  a moltes curses.
PD. Si us plau, Consorte, sigues benèvol amb la correcció ortogràfica. 

Benvolgut Calimero, fent honor al teu sobrenom no et lamentis per la duresa del consorte59, ell igual que jo no ho podem evitar,  ai els filòlegs! (i nosaltres dos ho som cada un per partida doble).
Per part meva, t'agraeixo la benvinguda, i més quan prové d'un amic reconegut de fa temps a les curses i espero que m'escriguis sempre que vulguis ben lliurament, que expressis el que pensis, aquest fil és el teu, el vostre fil  :yes: Prometo no treure el fuet,  si és que no se'm demana amb bones paraules  aleshores fuetades, cops de floret i llançades també serien benvingudes i tota al vivor verbal que es sol·liciti, que per això estem :intello:

Gorka el voley igual que el bàsquet formen part de la meva etapa formativa en el món de l'esport i són especialment apreciats per mi. Tanmateix, a principis dels 70 l'oferta esportiva femenina en el nostre país era ínfima, sobretot si no havies nascut en una família on es practiqués algun esport per tradició.

De fet, 20 anys més tard, quan el 1996 vaig córrer la meva primera marató (Mataró-Barcelona Estadi olímpic), em sembla recordar que no arribàvem al centenar les dones que hi havia inscrites. Afortunadament això està canviant a marxes forçades  :yipi:, només cal situar-se a la línia de sortida de la majoria de competicions atlètiques actuals  :happy:

En primer lloc benvinguda, el primer es el primer! en segon lloc el volley! uauuuu quins records, encara que sembli impossible, jo hi vaig jugar (poc i malament) a finals dels 60 i primers dels 70, eren els temps de l'Hispano Frances, Mundet, Bombers a nivell catalá, i l'Atlétic de Madrid a nivell estatal.

Per cert, jugant al volley vaig patir la meva primera lessió important de lligaments del turmell, que em va tenir molt de temps, amb aquest punt feble. Endevina com es va guarir? al cap de 20 anys fent curses amb el meu fill, que sempre ho ha fet molt millor que jo.

Repeteixo benvinguda, i perdona el rotllo, pero es que el volley sempre em tira.

Visca el Voley Josep Bernaus, que ens va oferir la possibilitat de començar a estimar l'esport. Perquè és així com hem crescut ara aquí ara allà, ara a la xarxa, ara a la pista, enrtrenant, competint i també mirant els mestres, com ara jo que acabo de gaudir d'una gran cursa de 800 femení als campionats d'Europa de pista coberta. :happy:

PS Ah! I pots deixar sempre que vulguis rollos i discursos, tu mateix, serveix-te  :he:

Si voleu tenir "moments nostàlgics" encara es pot veure bon volei a Barcelona, els dissabtes a la tarda a l' INEFC de Montjuïc juga el CVB-FC Barcelona femení (lliga FEV) i els diumenges al migdia al Pavelló de la Vall d' Hebron el FC Barcelona masculí (Superlliga). Són els hereus de Bombers, Hispà-Francès i altres i estan encantats de tenir públic (i a més a més no cobren entrada).

Fora de Barcelona, els dissabtes a la tarda juga a Tarragona el Sant Pere i Sant Pau (Superlliga) i a Lleida també s' hi veuen bons partits del CECELL femení (Superlliga-2). També a Sant Cugat, el seu equip femení juga la Lliga FEV.

Si voleu tenir "moments nostàlgics" encara es pot veure bon volei a Barcelona, els dissabtes a la tarda a l' INEFC de Montjuïc juga el CVB-FC Barcelona femení (lliga FEV) i els diumenges al migdia al Pavelló de la Vall d' Hebron el FC Barcelona masculí (Superlliga). Són els hereus de Bombers, Hispà-Francès i altres i estan encantats de tenir públic (i a més a més no cobren entrada).

Fora de Barcelona, els dissabtes a la tarda juga a Tarragona el Sant Pere i Sant Pau (Superlliga) i a Lleida també s' hi veuen bons partits del CECELL femení (Superlliga-2). També a Sant Cugat, el seu equip femení juga la Lliga FEV.

Gràcies, Gorka, per la informació, l'esport es viu des de la pista i des de la graderia 

Tot i l'espai tan social on em trobo, un teixit ple de fils i trames de tota mena  avui em sento especialment solitaria.  :yes:
Quan la jornada laboral s'estira fins a les 12 o 14 hores, et veus obligat a viure massa temps cara enfora i arriba un moment que desitja seure sol a una terrassa amb un cafè o una cerveseta (depèn de l'hora del dia) o seguir el camí del fondista solitari, a l'estil del Marathon Man Dustin Hoffman a la vora del riu Hudson (?), en batalla frontal contra ell mateix.
L'activitat atlètica té, doncs aquest doble sentit: l'escomesa solitària i la possibilitat de concretar un nombre indeterminat de relacions més o menys ocasionals o estables.
De fet, un dels atractius de la pràctica atlètica pot ser aquesta varietat de situacions que pots anar modulant segons necessitat. La necessitat es pot derivar de la pràctica de l'esport en si: un pot veure's inclinat a l'entrenament de grup per tal de millorar marques, establir lligams diversos, o per simple costum. ALtrament, és innegalbe que córrer en solitari aïllat de  l'exterior permet un grau de concentració molt eficaç, alhora que promou la reflexió i l'equilibri emocional amb un mateix.

És per molts d'aquests motius que sóc o som aquí i ens agrada córrer, per l'equilibri la superació en les marques i la bona companyia de què parlavem en altres missatges precedents.

Quanta raó tens, Eulàlia.

Córrer i llegir, semblen activitats incompatibles: quan llegeixo m'aturo i en actitud immòbil hi ha una part de mi que es desdobla i es mou; quan corro i m'embalo, em lliuro a l'esforç i el cap sembla que s'atura i arrib a el moment que no puc ni pensar. Heus aquí el dilema! En acabar, el resultat és semblant: em sento viva, molt viva i per això no puc prescindir de cap de les dues activitats  :smile:

Jo tampoc;  no són incompatibles: avui he sortit i he fet 10km i aquesta nit, al llit, escoltaré música i continuaré llegint la novel·la negra que tinc a la meitat; per mi és una de les millors formes de rematar el dia i més quan demà tinc que treballar.

Avui he vist sortir el sol a la platja de la Barceloneta  :smile: Surts de casa de nit i arribes a la piscina. Tot és fosc. Et poses a nedar i de mica en mica els núvols van agafant color, el canvien i el tornen a canviar: del vermell, al taronja, fins al groc i el blau en 45 minuts. Feia temps que ho volia fer i em sembla que, per poc que pugui, repetiré  :yes:

Avui he vist sortir el sol a la platja de la Barceloneta  :smile: Surts de casa de nit i arribes a la piscina. Tot és fosc. Et poses a nedar i de mica en mica els núvols van agafant color, el canvien i el tornen a canviar: del vermell, al taronja, fins al groc i el blau en 45 minuts. Feia temps que ho volia fer i em sembla que, per poc que pugui, repetiré  :yes:

Que bé saber que el sol surt cada dia. A vegades podem pensar que sempre hi és, però constatar que les coses segueixen el seu cicle vital conforta. I el sol sempre il·lumina i escalfa  :glasses:; i els núvols sempre passen  :yes:.

Eulàlia, fins avui no he descobert aquest fil, que es presenta molt interessant, ple d'enginy i agudesa mental. No tinc tanta trajectòria esportiva com la teva. De joveneta vaig pertànyer a un equip de natació durant dues temporades i després ho vaig deixar, per aquelles coses que no tenen cap explicació. Desp`rés em va agafar la fal·lera de la muntanya, una mica l'esquí, però sobretot la muntanya i fins fa tres anys no vaig començar a córrer. Comparteixo amb tu també la passió per llegir, una mica en pla professional i,  sobretot, com a plaer. I sovint em pregunto com tu, com poden ser compatibles dues aficions tan diverses físicament: la lectura i el córrer.
He tafanejat el teu entrenament de la marató i m'he quedat bocabadada, encara que el meu va ser similar: sortir sovint però no matxacar-me amb quilometrades: les mitges m'han servit de tirada llarga. Aquí ens trobaren, a més del Parc. Fins aviat! :smile:

Avui he vist sortir el sol a la platja de la Barceloneta  :smile: Surts de casa de nit i arribes a la piscina. Tot és fosc. Et poses a nedar i de mica en mica els núvols van agafant color, el canvien i el tornen a canviar: del vermell, al taronja, fins al groc i el blau ...

Hola Eulàlia:

Coneixent la teva erudició i amor i pels clàssics, el mar i la sensibilitat cromàtica que ens expliques, m'ha semblat que podries trobar punts d'interès en aquest escrit que hi ha a un blog que visito sovint i que va una mica de tot plegat (clàssics, mar i colors) i que he recordat llegint-te. Deia així:

Homer sol acompanyar els substantius amb epítets, adjectius que col•loca de manera repetitiva, amb un cert automatisme (“Zeus egidífer”, “solípedes poltres”, “còncaus navilis”), i que sovint responen més a exigències de la mètrica que no pas a necessitats expressives.

Llegint la Ilíada en la versió catalana de Manuel Balasch, em vaig entretenir a anar subratllant epítets. Potser el més conegut dels que fa servir Homer és el del “mar color de vi”. Algú ha justificat aquesta imatge dient que els grecs aigualien molt el vi i que això li donava un to blavós perquè l’aigua grega és alcalina. Però sembla clar que la imatge es refereix al color rogenc que pot tenir el mar quan el sol és baix (encara que, de fet, el vi pot ser de colors diversos: el color de vi no existeix). 

A la Ilíada de Balasch, el “mar color de vi” només apareix una vegada, i ho fa a l’hora que surt el sol. En canvi, sovinteja l’expressió “mar vinós”, que també es podria referir a la consistència de l’aigua de mar, més densa que l’aigua dolça.

El mar d’Homer també és “vermellós”, “violaci”, “glauc”, “canós”, “tenebrós”, “fulgurant”, “ressonant”, “de mil ecos”, “ple de boires”, “ple de peixos”, etc. En contrast, el cel només rep un epítet i de poca volada: “cel de bronze”.

El color mes repetit a la Ilíada és el negre. Són negres la nit, la terra, les ones, les sofrences, la sang i la mort (que també pot ser “vermella”). L’aurora té “un vel de safrà”, i el riu “gorgues de plata”. Enigmàticament, la paüra sempre és “verda”.

L’adjectiu “diví” es reserva a algunes coses bàsiques: el mar, la sal, la terra i l’aurora. El dia és “sagrat”. La nit (“sagrada tenebra”) és “immortal”.

L’aurora mereix metàfores esplèndides: “L’hora vernal, quan la llet humiteja les tasses...”.  O bé: “A tirar dards als conreus el sol ben just començava...”. La mort també s’expressa amb metàfores. A la Ilíada hi mor una gentada però Homer no diu mai de ningú que “va morir” sinó que “va dormir com un son de bronze trist”; “la mort va vessar-se-li a sobre”; “el buf del seu cos va envolar-se”, etc.

Cada substantiu troba el complement. Les paraules són “alades”; el colom, “tímid”; la guerra “gèlida”; la llança “ínclita”; la parca “fornida”; les llàgrimes “tendres”; la nit “ràpida”; la son “flonja”; la sina “aromàtica”; la rosada “frescal”, i la terra “espeltera”. El triomf és “voluble”; Troia, “aspra”.

“Melosos”, ho són el blat, el vi i la son, o sigui menjar, beure i dormir. Per això la vida és “dolcíssima”, la mort “funesta” i la vellesa “dura”, “trista”, “lletja”, “fosca”.

Avui he vist sortir el sol a la platja .... Tot és fosc.

Iep ! Això "Tot és fosc" és una cançó dels Gossos que sona a i x i n a:

Avui he vist sortir el sol a la platja de la Barceloneta  :smile: Surts de casa de nit i arribes a la piscina. Tot és fosc. Et poses a nedar i de mica en mica els núvols van agafant color, el canvien i el tornen a canviar: del vermell, al taronja, fins al groc i el blau en 45 minuts. Feia temps que ho volia fer i em sembla que, per poc que pugui, repetiré  :yes:

Que bé saber que el sol surt cada dia. A vegades podem pensar que sempre hi és, però constatar que les coses segueixen el seu cicle vital conforta. I el sol sempre il·lumina i escalfa  :glasses:; i els núvols sempre passen  :yes:.

Doncs jo ahir vaig veure un trosset de solet a la cantonada de Sebastian Bach amb Calvet, a la porta de La Caixa  :mdr:

Avui he vist sortir el sol a la platja de la Barceloneta  :smile: Surts de casa de nit i arribes a la piscina. Tot és fosc. Et poses a nedar i de mica en mica els núvols van agafant color, el canvien i el tornen a canviar: del vermell, al taronja, fins al groc i el blau en 45 minuts. Feia temps que ho volia fer i em sembla que, per poc que pugui, repetiré  :yes:

Que bé saber que el sol surt cada dia. A vegades podem pensar que sempre hi és, però constatar que les coses segueixen el seu cicle vital conforta. I el sol sempre il·lumina i escalfa  :glasses:; i els núvols sempre passen  :yes:.

Doncs jo ahir vaig veure un trosset de solet a la cantonada de Sebastian Bach amb Calvet, a la porta de La Caixa  :mdr:

:love:

Abans de la sortida del sol i posterior a la seva posta, hi viu la nit, acompanyada dels llums de les seves estrelles.

Qui avui dia mira cap al cel a la negra nit?

Potser actualment anem massa depressa i no parem esment. Entre la nit i el dia, apareix l'aurora, aquella "de dedos de rosa" rhododáctylos Eós  :love:

Això ha estat així des del començament dels dies...

Qui avui dia mira cap al cel a la negra nit?

A casa, fa uns mesos, ens vam quedar sense llum. Tota la ciutat estava a les fosques, i sense poder-nos resistir a quedar-nos dintre, vam sortir al carrer. La foscor només quedava trencada per la llum dels pocs cotxes que es movien a aquelles hores, i la gent que caminava amb un llum a la mà. Semblàvem esperits que caminàvem en la foscor. No es veien les cares, no es veia res. Però era preciós caminar en la nit fosca de veritat. I quan aixecaves el cap veies el cel inmens ple d'estels que els llums de la ciutat no deixen veure.

Tot i ser fosca nit, en cap moment vaig tenir cap por. Els estels m'acompanyaven.

Dia bambi  :love:. Quina esplèndia companyia. Sento els vostres passos que m'acompanyen en la foscor i els jocs de llum, i voldria escriure un epítet grandiloqüent i homèric per cadascú de vosaltres, companys de viatge, igual que els herois que es van desplaçar a Troia. Vosaltres que sou uns guerrers moderns i us calceu èpicament les sabates per sortir a córrer per aquests móns civils o per les muntanyes rocalloses o els camins tapisats d'herba.

De fet, he sortit a navegar aquest capvespre pels camins virtuals i m'he trobat amb vosaltres :smile: M'he sentit enlluernada i us dedico aquest poema de Salvat-Papasseit del Poema de la rosa als llavis

Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
De tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.

L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.

De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l'ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.

Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d'oronella al vent!
Cabell desfet de l'amiga!

Amiga del dolç turmell
com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil•la.

Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.

Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.

Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta, i mira
que et prendrà l'amor senyor
que el mariner ja sospira.

            Joan Salvat-Papasseit



I en el món real, he tornat de la piscina per tancar-me intramurs, a cop de bombeta incadescent de color groc  :mdr: