Entrevistem... profe

 

Aixeca't i camina!

De com em vaig convertir en maratonià als 55 anys

Portava un parell anys sense córrer, per una lessió de genoll.

Un día vaig provar a trotar una mica per la gespa del camp de golf i no em va fer mal.

 

Benigno

Em van presentar Benigno López dient-me que havía fet moltes maratons.

Li vaig preguntar què em podía anar bé pels meus genolls, i em va dir:      Prueba a correr. Eso engrasa las articulaciones. Si te duele al correr, para. Pero si te duele después de haber corrido, descansa, y vuelve a probar.

I vaig pujar a la carretera de les Aigües. 

Per portar anys sense rodar no ho devia fer del tot malament. Tinc l’oïda molt fina i, en adelantar una parella, vaig sentir com la noia va comentar al seu company:      No sé cómo puede ir tan rápido siendo tan viejo. 

Em va estranyar, perquè amb 53 anys no em considerava vell, i tampoc em va semblar que anés tan ràpid.

Potser ho va dir perquè duia un xandall vell. Llavors no tenia cap altra roba d’esport a mà…

Em vaig trovar bé, i vaig pensar que pagava la pena seguir el consell d’en Benigno.

Vaig passar el mes d’agost a Premià.
Cada matí sortía a córrer una estona pel camí de la platja.
Cada día una mica més lluny: Masnou, Montgat… Anada i tornada.
A finals de mes ja arribava a Badalona.
En tornar a l’Hospitalet vaig continuar: cada día una mica més lluny…

 

Domingo

Feia poc que Domingo Catalàn havia traslladat la botiga.
Ja el tenia a prop de l’institut on donava classes, però ara ni tan sols em calia creuar el carrer per fer-li una visiteta i prendre una canya.
La classe després de la cervesa era molt menys cansada que les altres!


Li vaig parlar del meu reciclatge com fondista, i com no faltava gaire per la cursa de la Mercè, em va proposar fer-la com un test.
Esperava acostar-me als 40 minuts que anys enrera havia fet, però amb prou feines la vaig acabar en 50.
Em va semblar una vergonya, però a ell no li va semblar tan malament.

Li vaig preguntar:      Tu creus que podria córrer una marató?

Sense pensar-s’ho gaire, em va dir que sí, i em va recomanar un pla d’entrenament ben senzill:      Fes quilòmetres, i ves sortint a mitges maratons.

Em va costar molt de temps superar el mur amb el que ensopegava quan portava uns 60 o 70 minuts de cursa.
Vaig descobrir can Mercader, i la llera del Llobregat, i les platges del Prat, i els aiguamolls del Remolar…

Em vaig estrenar al Vendrell, a l’octubre, amb un temps de 1:48:59.
Al mes següent vaig punxar a la de Castellbisbal per sortir massa ràpid.
Al desembre vaig fer un parell: la dels detergents, a Mataró (1:44:50), i la de Vilanova (1:42:06).
Anava fent progressos!

20101030 f13fa
2005. Aquesta foto me la van fer al Guiera de Cerdanyola.
Duia el polo que em van regalar a la mitja de Vilanova.
Durant molt de temps va ser el meu avatar.
No el canviava perquè alguns em van dir que els hi donava bon rotllo.

El 8 de gener de 2006 vaig fer 1:41:25 a Sitges, amb fort vent i calamarsa.
Al febrer vaig sortir a la Gavà-Castelldefels i a la mitja de marató de Barcelona, baixant de 1:42 però sense millorar el crono de Sitges, que mai he superat. 

Seguint els consells d’en Domingo, feia quilòmetres.
El que no li vaig dir és que vaig començar a fer tirades de 30 km, i totals d’uns 100 km setmanals.

El 26 de març em vaig convertir en maratonià.
Vaig passar pel km 40 en 3:30, però vaig afluixar el ritme pensant que ja tindria temps per millorar la marca.
Temps final: 3:42:03.

mbcn06 16263 copy 848a9

 

Millor marca personal, no només perquè era la meva primera marató, sinò perquè mai la he superat.
És el que passa quan et vas fent gran: cal acceptar que anem perdent facultats.

Cada dia, de camí a l’institut, baixant pel carrer d’Hostafrancs, m’aturava a una botiga de pinsos d’Alex Alegre, que havia fet maratons i pujat a l’Everest. Quan li vaig dir que en menys d’un any, començant de zero, havia fet la marató en 3:42, no s’ho creia.

Domingo es va emprenyar una mica:       No pot ser que tu, un llançador, hagis fet millor temps que jo!

A la del 2007 es venjà: va fer 3:40 i em va guanyar.

 

Xeix

El 2010 vaig començar a fer marxes per muntanya, seguint trams de la GR5 pel Montseny i el Montnegre.
En Xeix em va dir que cada any feia la Marxassa. Em va animar a participar i em va agradar molt.
Per menys de la meitat del que pagava a la marató de Barcelona vaig gaudir d’un recorregut esplèndid i d’uns avituallaments de luxe. 

Seguir la ratlla blava a la marató és fàcil, però amb la poca vista que tinc no sempre encertava amb els senyals que indiquen el recorregut a la muntanya i sovint agafava un camí equivocat, fent quilòmetres de més. La Marxassa té uns 63 km, però la meva variant va passar dels 70.

Les X Ermites, que és mes curta, la vaig trobar més dura. Hi havia una corda fixa on Xeix va baixar a tota velocitat i ja no vaig tornar a veure’l fins a l’arribada.

     Xeix, quina marxa em recomanaries, que tingui paisatges macos?

     Sens dubte, la de Cap de Rec.

La vaig fer al 2012, fa 10 anys, i la vaig gaudir tant que es pot dir que em vaig passar al trail: Castells de la Segarra, Rupit -Taradell, Travessa del Montseny

Enguany m’agradaria tornar a fer la Transfronterera de Cap de Rec, la Travessa del Montseny i La Marxassa.

     Xeix: hi anem?

 

Quan feia asfalt mai vaig pujar a un podi, però amb les marxes de muntanya em vaig fer famós, pels documentals que acostumava a fer amb la GoPro, i també per ser tan dolent. 

A la cursa de l’Arboç em van donar un premi per arribar el darrer!

arboc cafaf
2015. David Arnau Mateo, organitzador de la Cursa de muntanya L'Arboç,
lliurant-me una invitació per l'Alberg La Torre Vall Fosca.

 

A la Batega al Bac vaig arribar a Planoles quan ja estaven recollint l’arc d’arribada.
Passat un temps, al refugi del Pla d’Erola em van dir:      No ets tu qui l’any passat va arribar l’últim a la Batega al Bac?

Durant uns anys vaig passar els estius a Baqueira, gaudint d’aquelles muntanyes, fins que un accident va estar a punt de posar punt final a les meves bojeries. 

Però això és una altra história!

Comentaris