Entrevistem... profe
Barça, Barça, Baaaarça!
Amb samarreta blaugrana i sabatilles de claus
Els juvenils feiem una mica de tot: salts, curses i llançaments. Teniem diversos entrenadors: Núñez pels salts, Calero pels llençaments, Rojo i Mayoral per les curses…
1969. A baix: Coy, Cortés i Rojo
Cortés, Mayoral...
Em sorprén veure a Mayo amb sabatilles Mates, doncs ell venia Munich, si no recordo malament.
Per una banda, m’ho passava molt bé veient com anava millorant continuament les marques, i per altra, mai em treia aquella sensació de que encara no ets res, i no saps si mai arribaras a ser bo en cap prova.
Em va fer il ·lusió baixar per primer cop de 12 segons en 100 m. Anava a més de 30 km/h!
En llargada, amb prou feines passava de 5 m, i en pes, el de 5 kg, dels 10. Res de l’altre mon, però n’hi havia prou per aportar el meu gra de sorra a l’equip blaugrana a la Lliga Catalana. No em matava gaire: no anava a entrenar més que el cap de setmana.
Desembre de 1969. L'estadi de Montjuïch era una ruïna. Llançava poc més de 30 metres.
Un amic em va dir: Per molt que t'esforcis, quina marca esperes assolir... 42 metres?
Passats els anys vaig fer exactament aquesta marca, i mai més la vaig tornar a superar.
El local social no era a l’Estadi, sinó al carrer Bruc. Allà em van donar les meves primeres sabatilles de claus: unes Mates. Quan vaig arribar a la categoria junior, vaig anar al carrer Gayarre i Mates em va estudiar els peus i va fer un model de fusta per fer-me sabatilles a mida. Recordo que era un 42 de llarg i 44 d’amplada.
Un bon dia, em van explicar com era això del triple salt: esquerra, esquerra, dreta… a la primera vaig passar de 12m, i els companys em van dir: Ja tens prova!
Vivia a una portería al barri de Sant Antoni, a un petit quartet que hi havia a sota de l’escala de veins, on hi eren els comptadors del gas. Allà em venia a avisar en Cortés quan s’acostava alguna competició: Diumenge sortirem en autocar des de l’Avinguda de la Catedral a les 8, per anar a competir a Igualada. Vindràs?
I allà ens hi trobavem tots. I un altre cap de setmana anavem a Lleida, i recordo haver anat a competir a Saragossa.
1969. Miñana, Jordi Dolz, mort no fa gaire de COVID19...
Eduardo Astudillo, amb ulleres, i altres companys d'equip a l'autocar.
Quan Gregorio Rojo ens deia: ¡Vamos a la montaña!, allà hi anaven tots - Domingo Catalan, Vicente Egido, Cazorla, Astudillo, Dolz - cap a Collserola, i em quedava entrenant tot sol, fent sèries a la pista de cendra.
José Manuel Abascal era un crio i encara no havia fitxat pel Barça.
Juliol de 1968. Cazorla guanyant una cursa de 110 tanques.
Els claus per les pistes de cendra eran llarguíssims, d'uns dos cm, però calia canviarlos sovint.
Quan van convertir la zona esportiva en el miniestadi, Cazorla, que llavors era el president de la secció d’atletisme, va dimitir. Ja feia temps que estava molt clar que el futbol a can Barça era un monstre que es menjava totes les altres seccions.
Vaig deixar el Barça quan era al segon any de junior. Un parell d’anys més tard, ja a la Universitat, vaig anar a Castelldefels per contactar amb Núñez. Em va dir que ja no preparava atletes, que era l’entrenador d’un equip d’handbol femení, i que anés al Prat, a la secció d’atletisme de la Seda, on entrenava Moisés Llopart, i que demanés per Domingo López. El vaig trobar, i em va dir que anés a fitxar a l’Espanyol, però poc després em va dir que s’ho havia repensat i que la temporada següent, 1970-71, treballaria com entrenador al Club Natació Barcelona. I així va ser com, finalment, el CNB va esdevenir el meu segon club, però això és una altra història…
10 de maig del 2006. Alguns antics companys del Barça ens vam trobar a l'enterrament de Gregorio Rojo:
Ballbé, Dolz, Fibla, Mir, Catalán, Cazorla, Domínguez i el profe.
Comentaris
