Entrevistem... profe
Estimades, temibles muntanyes
Del fang al cel passant per l'Olla de Núria
De mica en mica em vaig anar quedant sense vista: despreniment de retina, cataractes… i, finalment, pèrdua quasi total de visió a l’ull esquerre, amb la consegüent dificultat per percebre distàncies, profunditat.
Els pals m’ajuden molt, especialment a les baixades: em dónen una idea de l’alçada dels esglaons. Ara els porto sempre per muntanya, però si corro, el perill augmenta.
Núria
He perdut el compte dels cops que he fet l’Olla de Núria, i cadascú ha estat una aventura singular.
Va ser a Fontalba, en tornar de fer-la, on em van comunicar la mort de la meva mare.
Una de les vegades, quan ja no guipava gaire, anava tan a poc a poc que em vaig endarrerir molt i vaig perdre el darrer cremallera que baixava a Queralbs. Baixant pel camí, anava ensopegant a cada pas. Emprenyat, em vaig aturar, vaig aixecar la vist al cel i, en comptes de maleir, vaig dir: Déu meu, et dono gràcies per la vista que encara em queda, per tot el que he pogut veure a la meva vida… i pels que hi veuen perfectament i no t’ho agraeixen.
En una altra ocasió, vaig fer la travessa Núria - Gorges de Carançà.
També vaig perdre el tren per problemes de visió.
Vaig ensopegar amb una pedreta al mig del camí i vaig baixar rodolant pel talús fins al riu (minut 2 al video):
Vaig trobar uns francesos, que em van portar a Puigcerdà.
Al cotxe sonava una cançó de Francis Cabrel, que es la que se sent de música de fons.
Baqueira
Magnífics paisatges: llacs, prats florits, muntanyes, aire pur…
El primer dia que vaig passar al xalet Val de Rüda, el meu camp base, vaig pujar per la vall que dóna nom a l’hotel, fins al refugi de Saboredo. Vaig haver d’anar lleuger per tornar a temps a dinar.
Quan van veure que cada día feia un pla per l’estil, els amics amb els qui estiuejava em van dir: Demà és diumenge. Prendrem un aperitiu abans de dinar. Llàstima, oi? Perquè tindràs menys temps per córrer!
Penso que el que vaig gaudir més van ser les travesses: Sant Maurici pel port de Ratera, Espitao de Viella a Caldes de Boí pels Besiberris…
Alguns dies, senzillament, pujavem a un llac i feiem una fondue allà mateix.
Llac de Pudo: video de la pujada des del port de la Bonaigua i de la fondue.
Altres, pujavem un cim.
El Molières el vaig assolir per primer cop per la vall i el refugi de Molières.
Vaig pujar amb un amic, Ricard, el dia del seu aniversari.
Li vaig preguntar quina música de fons volia pel video, i em va dir: Boomerang, de Manel.
La segona vegada vaig anar per Artiga de Lin. De tornada, m’havía endarrerit una mica. Plovia. Hagués sortit guanyant anant sense ulleres.
El camí que baixa vorejant el barranc des Puis era ja quasi pla, pop dels cotxes aparcats a la pista que creua l’Arriu Joèu.
Vaig començar a córrer per atrapar als companys, i es va repetir l’incident de Carançà: “Una piedra en el camino, me enseñó que mi destino era rodar i rodar”.
Probablement vaig tancar els ulls. D’ambdues caigudes només recordo les rotacions. Exactament igual en rodolar ràpidament pel talús, però llavors vaig començar a volar: mortals carpats, tocant el terra amb el cap, després amb els peus, un altra vegada amb el cap, els peus… i no em feia mal res, no sentia els cops!
De sobte, em vaig trobar tombat a les pedres del fons del barranc, entre dues parets de glaç. Vaig seure, però no podía caminar. Els companys van baixar fins trobar cobertura i van trucar demanant ajut, que no va trigar gaire: un helicòpter de rescat dels bombers. Em van col·locar un collarí i em van estendre a una llitera. En lligar-me, em vaig quedar sense alè: com m’havia trencat quatre costelles, em van perforar el pulmó dret i em van produir un pneumotòrax.
El bomber que anava penjat al meu costat em va tapar la cara amb el guant quan l’helicòpter ens va pujar. Li vaig demanar que no ho fes, que volia veure el que passava, però no em va fer cas.
Pensava que em ficarien de seguida a dins, però ho van fer ja volant cap a l’hospital de Viella.
El viatge no va durar ni un minut. És clar: per l’aire es va molt ràpid i en línia recta. Per terra es triga més de mitja hora.
Em van treure la roba tallant-la amb tissores!
Llàstima!
Al dia segûent van tornar els bombers de l’equip que m’havia rescatat. Quin detall!
No els hi vaig dir res del pneumotòrax.
Pot resultar un xic sorprenent que surti tan feliç a la foto.
De fet, el metge que em va obrir la porta del servei de raigs X, en veure el meu somriure, amb més punts al cap que Frankestein, va dir: No pot ser!
Com deia un amic meu quan el van operar: Això només són problemes estructurals!
El que fa perdre el somriure són els problemes de l’ànima.
Una reflexió final
Vaig començar a escriure aquest seguit d’històries fa gairebé un any.
Penso que el més divertit de les entrevistes són els comentaris que es van fent.
L’últim es va fer fa més de quatre mesos.
Mentres tant, he penjat dues històries més…
Silenci.
Fòrum!
Ets viu encara o fa temps que vas morir?
A hores d’ara, em fa l’efecte de que m’he quedat sol, i que aquesta darrera no és més que un soliloqui.
Potser hem perdut el costum de llegir. Fins i tot el text d’una piulada (un twit) ens sembla de vegades massa llarg.
Una sospita ens assalta de tant en tant… Que corredors.cat va néixer com un forum i que si el forum desapareix, la nostra associació té els dies comptats.
Penso, però, que hem de ser optimistes.
Tenim molts més mitjans de relacionar-nos i comunicar-nos que fa quinze anys, i cal aprofitar-los sense nostàlgies ni pessimismes.
Els millors fòrums, sens dubte, són els presencials, els que gaudim al voltant d’una taula, compartint unes birres.
No us sembla que ja és urgent recuperar el sopar correcat?
Potser l’haurem de fer a l’aire lliure, amb coca i cava…
Fem una verbena correcat?
Comentaris
