Entrevistem... profe

 

Presi!

De quan vaig tenir més vots que el Club de Futbol Barcelona

 

D’aquelles pistes a la Diagonal en tenia molts bons records. 

Allà haviem entrenat anys enrera els cangurs del Natació Barcelona, a les ordres de Hans Ruf.
Allà havia obtingut la meva millor marca en triple. 
Allà va ser el primer lloc on vaig participar a una competició de llançament de disc.

En Núñez, el meu professor a l’institut Milà i Fontanals, em va passar uns papers on hi explicaven la tècnica i em va deixar practicar al pati amb uns discos de goma. És un pati quadrat, on hi cap una pista de bàsquet a prou feines.

A un racó, al terra, vaig dibuixar el cercle, amb guix. En quan vaig agafar una mica de pràctica vaig començar a penjar els discos a la teulada d’un magatzem veí. Pensava que en Núñez s’emprenyaria, però res: em va apuntar a una competició a l’Universitari. No em va anar massa bé, i em va portar al Barça amb el grup de saltadors que ell entrenava.

No podia imaginar llavors que, anys més tard, havia de tornar allà com llançador.

disco uni 99d4b
Juliol, 1991

 

Entrada

Vaig trucar a la porta d’un petit local que era alhora la seu del club i secretaria.

     Com et dius?, em va preguntar Maite López.

     Antoni Parra.

     Padda… I quines madques tens?

     En martell, prop de 50, i en pes, prop de 12, li vaig dir, pensant que no era gaire per un equip de primera.

     Ah, molt bé! De madtell ja tenim a Toni Fiblaperò en pes pots ajudar l’equip. Omple aquesta fitxa.

 

uni 756e6Em va presentar l’entrenador Lluís Uribe, i aquest em va explicar on podía trobar tot el que necessitava.

A la zona de llançaments acostumava a coincidir amb un grup que entrenava Julio Álvarez.

Una tarda es va fixar que mesurava, a passos, cada un dels llançaments que feia. Se’m va acostar i em va preguntar:

     ¿Cuántas veces compites al año?

     No sé… Diez o quince, durante la liga...

     No, no… ¡Tú compites cada vez que entrenas!

Anava sovint, i passava moltes estones a Secretaría.
No van trigar gaire a proposar-me el càrrec de President, i vaig acceptar.

A l’Assemblea General de la Federació Catalana d’Atletisme ens reuniem anualment els representants de tots els clubs de Catalunya.
A l’hora de votar, cada club tenia un vot, però l’Universitari tenia dos, proporcionalment al seu nombre de fitxes de federats.

Un dels punts que cada temporada es tractava era la participació del club Andorrà, el CAVA, a la Lliga Catalana. Sempre vaig votar a favor.

Com anavem fluixos de marxadors, vaig convidar a un conegut, especialista en marxa, i el van fitxar, encantats de que el nou presi hagués aportat cames noves. 

No van trigar gaire a desencantar-se.

 

Sortida

Acostumava a jugar al camp de la Federació que hi havia prop del CAR de Sant Cugat, on també hi jugava sovint Antonio Corgos. Em vaig fer amic de Mario Llonch, jugador professional que ens donava classes i que admirava als atletes del CAR pel control extraordinari que tenien del seus moviments.

Antonio Corgos tenia molt clares les prioritats: primer l’atletisme i el golf pel temps lliure. Ara m’adono que jo tenia el cor dividit entre aquests dos esports, i que aquesta bigamia em va fer cometre una errada que no em van perdonar: el diumenge que es feia l’assamblea del Club vaig acceptar una invitació per jugar al golf. Vaig pensar que podian prescindir de mi aquell día. Efectivament, hi van prescindir, per sempre.

M’agradava esquiar. M’agradava anar a les pistes més altes, més fredes, amb neu pols. M’agradaven les pistes negres i amples, on sempre hi ha poca gent i sembla que volis. 

Vaig gaudir el darrer descens pensant que no havia patit cap caiguda en els tres dies que havia passat a Pas de la Casa - Grau Roig i Soldeu El Tarter. Sense adonar-me, em vaig aturar damunt d’una placa de gel, amb la intenció de treure’m el esquís. Vaig perdre l’equilibri i vaig caure de costat. 

Durant un parell de mesos no era capaç d’elevar la mà esquerra per sobre de l’espatlla. Llançar el martell em produïa un dolor insuportable.

Per culpa del golf havía deixat de ser president i per culpa de l’esquí vaig deixar de competir.

Mai he tornat a llançar ni a esquiar.

Punt final?

No.

Encara podía córrer!

 

Em portava roba d’esport a la feina i, en acabar les classes, tornava a dinar a casa corrent.

Una companya de departament em va dir una tarda: Quan tornava a casa amb l’autobús aquest matí he vist que ens avançaves a la parada de metro de Sants. Després et vam tornar a agafar arribant a Badal, però ens vas tornar a avançar a la parada següent. El xofer es va picar, va accelerar i va passar en vermell el semàfor d’Arizala!

bus 0b716

 

Em vaig abonar al camp de golf de Taradell. Anava amb el tren de rodalíes fins a Hostalets de Balenyà i feia a peu per la carretera els 14 km restants, amb la bossa de pals a l’esquena. 

Com tenía pràctica amb el Corel Draw, vaig fer la tarjeta del camp, amb els 9 forats dibuixats i acotats. Els hi va agradar i em van deixar jugar gratis i desar la bossa de pals al camp.

Sovint, quan hi jugava sol, ho feia a la carrera, i quan em vaig estalviar de carregar la bossa, també corria per la carretera. Em vaig aprimar força.

Vaig anar a viure a l’Hospitalet i tornava corrent a casa per carrers on no hi trobava autobussos per adelantar. Fins que un día, quan no havia fet ni un quilòmetre, vaig sentir una forta punxada al genoll. El dolor va anar empitjorant i vaig estar mesos coix.

Vaig continuar jugant al golf, pero no podía córrer. I així van passar els anys, fins que vaig conéixer en Benigno… 

Però això és una altra história!

 

Comentaris