Marató Internacional de Castelló 6-12-15 a les 9h

Carai!  :surprised: ...quina feinada se m'està acumulant.....només fins la pàgina 56  :he:.
carsobe i esquimal , felicitats per haver-la lluitat i haver pogut acabar.....ja en teniu una més....com he patit només llegint la crònica.

Toni VLC, supòs que això (petitísssim escrit), no serà la crònica, no?
Apa, demà seguiriem amb la lectura, que guai que dediquen temps a escriure cròniques!  :love:

Moltes felicitats a tots, tan els que vau còrrer com els que vau llebrejar o animar!!

També, moltes gràcies per les crónicas...son adictives  :yes: 

Aquest fil (com el de València) s'haurien de preservar pel futur  :love:

Aquí us deixo el meu llibre  :surprised: . No li puc dir crònica, però la ocasió ho demanava. Espero que us agradi

Per i amb vosaltres! (Marató Castelló (06.XII.2015))

Sí, sí i sí!!

No m’agrada començar pel final, però estic tant content que no em puc contenir. Però anem a pams!

Tot va començar fa temps. Em rondava pel cap tornar a fer una nova Marató. Tenia clar que la tercera hauria de ser fora de Barcelona (on havia fet les dues primeres). Com li deia al meu amic Fede, volia tenir una nova chincheta en un altre lloc.

Vaig rumiar un temps on fer-la. Sevilla em semblava una bona opció (barata, plana, en bona epoca (sobretot per entrenar) i mai hem estat per aquelles terres), però pel camí es va creuar Castelló. Tenia els mateixos pros que l’altra, i a més a més, queia en el pont de la Puríssima, i la meva dona tenia família a Burriana (uns 20’ al costat de Castelló), per tant, ja teniem campament base.

El primer va ser fer-me una prova d’esforç, i un cop els resultats van ser òptims, ja ningú em va poder aturar en aquesta aventura. Vaig apuntar-me. Vaig ser un dels primers 500 corredors que ja tenien clar l’objectiu de l’any.

A partir d’aquí, van passar 14 setmanes d’entrenament. Organitzant el planning, per poder conciliar l’entrenament i la vida familiar (quina paciència que tenen l’Esther i l’Ona). “Enganyant” als companys de Los Martes i al JRDi69, perquè m’acompanyessin en les sèries, tirades llargues, mitja marató de prova, i aquells entrenaments “agradables” a les 5h de la matinada dels dijous. Us dec una part de la medalla i ho sabeu.

Amb el treball fet, i amb bones sensacions, el dissabte per fi baixem a Castelló. Les dues últimes setmanes han estat molt llargues. Tots els dies tenia un mal diferent, però eren els nervis (suposo).

Arribem a migdia a Castelló i passem per la Pèrgola a buscar el pitrall, la samarreta i la bossa d’obsequis. La fira és petita, i a part de la foto amb el recorregut no ens entretenim massa temps, encara que saludem al pare d’una alumna que l’Esther va tenir fa amys. Casualitats de la vida.

Un cop a Burriana, ens retrobem amb la família. Ja tenen el dinar preparat. Avui carregaré hidrats de carboni amb una molt bona paella.

Tarda de mig relax, i intentar no pensar massa, encara que els cosins de l’Esther em fan preguntes sobre la marató, i jo no em puc estar de contestar. Crec que es nota massa que estic il•lusionat, molt il•lusionat.

Abans de sopar, em disposo a preparar-me les coses per l’endemà. Abans de posar el pitrall a la samarreta, agafo el retolador i com no podia ser d’una altra manera, em disposo a posar els noms de totes les persones que m’han ajudat en aquest repte. Unes amb la seva presència, i d’altres amb els seus ànims, però tots importants, i per tant, tots vindran amb mi en aquesta aventura, encara només hi posaré jo les cames, jaja!! Com diu la crònica, aquesta marató la faré per i amb vosaltres.

Després de sopar un plat de macarrons amb tomàquet, cap al llit. Són les 22:30h. No em costa molt agafar la son, i dormo bé fins a les 3:30h. Suposo que els nervis comencen a fer de les seves, i sobretot, no vull fer tard.

Per fi arriben les 6h del matí, i m’aixeco.
Començo a preparar-me l’esmorzar. Com sempre, un té, un plàtan, torrades, i avui com és un dia especial, li afegeixo una poma, unes panses i unes nous.

Les típiques visites al bany per buidar, els últims whatsapps als companys de Los Martes (agraint-los el seu suport i ànims) i comença el ritual de vestir-se. Primer posar-se vaselina en aquells punts més delicats, i després posar-se la roba de batalla.

L’Esther i la seva mare, també ja s’han aixecat. Elles i l’Ona seran les meves fans d’avui.

A les 7h aixequem a l’Ona. La vestim i a les 7:30h sortim cap a Castelló.

En 25’ arribem i aparquem en un pàrquing gratuït que hi ha aprop de la sortida. És una mica lluny de l’arribada, però és el millor que hem trobat.

Caminant xino-xano, arribem a la sortida. Són les 08:05h. És d’hora, la sortida és a les 9h, però he quedat amb els companys de corredors.cat a les 08:15h per fer-nos la foto.

Baixo amb les meves fans fins on es troben les furgonetes que portaran les nostres bosses fins a l’arribada.

M’acomiado d’elles (elles han de baixar fins a on està el kilòmetre 3). Aquí les emocions comencen a sortir. Sobretot quan li dono els petons a les meves nenes. Em desitgen sort i torno a pujar cap a dalt.

Quan estic a prop de la línia de sortida, veig a l’Esquimal (un company de corredors), i més tard a dos més (els nervis fan que no recordi els noms, ho sento).

Són les 8:30h i no apareix ningú més. Li faig un truc al JRDi69 (el company de corredors amb el que vaig fer la Mitja de l’Anoia). Em diu que està a punt d’arribar. Nosaltres decidim baixar al guardaroba i deixar les bosses.

Ja no hi ha marxa enrere. Tot està preparat. Últimes converses, i presentacions de nous companys (ToniVLC, Carsobe, ...) i cap a la línia de sortida.

Un cop al calaix de sortida. Últims desitjos de sort (o com deia Sosaku Runner pel twitter: “Els maratonians no necessiten sort, necessiten Justícia”) als companys correcats que tinc al costat, i comencen els nervis. La cama dreta es balluga tota sola, no la puc parar.

La sortida es fa uns minuts més tard del previst, però això em permet veure al Tio del megafono (Alberto Barrantes) amb la seva vestimenta rosa i el seu repte #MiRetoAECC (Associació Espanyola contra el càncer) i amb el qual he col•laborat, per tant, és com si fes la marató dues vegades.

Començo a notar la bufeta plena, i no crec que es buidi sola. No puc sortir i decideixo que ja pararé més endavant.

Explosió de confeti, i la posterior traca, i ja estem en camí.

Els primers metres són molt estrets. Per un costat van els corredors de la cursa de 10km, i per l’altra els maratonians.

Vaig fent, sense preocupar-me molt, però tampoc vull perdre molt de temps en aquest tram.

El pas pel primer kilòmetre em marca un temps de 5’21”, per tant, anem molt bé.

La veritat és que el recorregut a l’inici fa baixada, i entre això i que les cames estan fortes, els ritmes són més ràpids del que havia previst.

Abans del kilòmetre 2, m’avanca el JRDi69. Li comento que hauré de parar per descarregar aigues menors, i ell em diu que no em vol veure més fins al final. Li dic el mateix, fet que provocaria que tots dos hem assolit els nostres objectius.

Continuo bé, mirant el paisatge i escoltant els punts d’animació. Però quan el rellotge marca el kilòmetre 3, ja només tinc ulls per buscar la manopla blava que porta l’Esther i que m’indicarà on estan. Uns pocs metres més i ja la veig (que bé va el sistema, jaja!!)

Saludo a les meves fans i continuo.

Comencen els avituallaments i decideixo anar alternant, un d’aigua, un de beguda isotònica.

Al passar de nou per la línia de sortida, veig els lavabos, i apreto una mica per poder descarregar. Un cop aliviat d’aquesta càrrega, torno a posar-me al camí i a continuar el seguiment de línia verda.

El camí fa lleugera pujada, però em trobo força bé.

Girem i cap avall de nou. Vaig controlant el ritme, no vull cremar-me ara i pagar-ho més tard.

Vaig escoltant la conversa que porten dos corredors darrera meu. No és que vulgui tafanejar el que diuen, però en aquesta zona no hi ha massa gent, i vaig entretingut.

Com aquell que no vol, comencem a entrar de nou al centre de la ciutat, i ja començo a reconèixer el tram per on estan les meves fans.

Torno a mirar cap endavant, i allà està la manopla blava. L’Esther la mou de banda a banda, i quan la veig jo aixeco la meva i faig el mateix. Ara només estan l’Esther i l’Ona, i li xoco la mà a la petitona.

Agafo aquesta força i marxo. Ara bé el tram més dur, no pel recorregut ni els kilòmetres, sino perquè no les tornaré a veure fins al kilòmetre 31.

Un recorregut d’anades i tornades, et permet anar veient els altres companys. Puc veure en Hansi, l’Esquimal (que en el kilòmetre 13 em fa un gest que més tard vaig comprendre, el bessò que li feia mal, li estava fent la guitza), al ToniVLC (que anava molt fresc), i algú més.

Per aquesta zona, m’he buscant uns primers companys de kilòmetres. Són dos nois i una noia del UAC Castelló. Pels comentaris que porten, volen fer-la amb el mateix temps que jo, per tant, m’uneixo amb ells, però ràpidament els deixo. Sembla que la noia esta patint problemes als cuadriceps.

Jo continuo i abans d’agafar el camí cap el Graó de Castelló (uns 8 kilòmetres entre l’anada i la tornada), escolto cridar: “Ànims correcat”. Em giro, no sé qui és, però m’ha agradat i m’ha donat ànims. Una mica més endavant, agafo uns nous companys de cursa. Són dos homes del Club d’amics del Clot de Burriana. Porten un ritme molt semblant al meu, i vaig còmode. Poc a poc ens anem juntant varis corredors i fem el nostre “mogollón”.

Per primera vegada, veig a unes noies i nois amb patins que et posen reflex si ho demanes. És una bona idea de l’organització, i que molta gent utilitza. Jo per sort, encara no, però qui sap el que passarà més endavant.

Tot continua igual, fins que abans de la mitja marató es desmunta, i em quedo amb 3 nous companys. 2 d’ells són amics, i van molt contents. Un va fent conya de tot el que veu, i fins i tot, ens diu si volem alguna “droga” (golosina, gel). Em giro i li dic que més que unes “rules” vull les rodes de la noia de l’spray. Riem i continuem fent.

Aquí conec al meu àngel de la guarda. Encara no sé com es diu, però és un corredor de Castelló que ens avisa que aquest tram (del kilòmetre 21 al 25) fa pujada, i que encara que baixem el ritme, després a l’entrada a la ciutat, torna a haver baixada i ho podrem recuperar.

M’agafo a ell, i anem fent els kilòmetres a ritme de 5’15”-5’20”.

Quan estem a punt d’arribar a Castelló, els altres dos companys marxen. Van més ràpids.

Començo a parlar amb el corredor que m’està fent de guia. Ell em va comentant cada tram del perfil (ara baixa, ara puja). I mica en mica, anem fent-nos més “amics”. Ell em comenta que és la seva primera marató, i jo que vinc de Barcelona i és la meva tercera. Parlem dels motius que ens han portat fins aquí. Tot va sobre rodes.

Pel pas del kilòmetre 28 (a la rotonda), agafo al Carsobe. Va sense els auriculars posats, mala senyal. Intento animar-lo a que no s’aturi i que acosegueixi arribar fins al final.

Una mica més endavant em trobo a un altre nou correcat (ratadesant). Va caminant. Li pregunto si està bé, però el veig bastant fotut, (després he vist que no va arribar. Ànims company i a per la propera).

Passem per l’avituallament on es troben els amics d’equip (MIM) del meu nou company, i ell s’anima. El deixo uns metres, no vull malgastar forces. Finalment aconsegueixo agafar-lo, i ara ja sé com es diu. Es diu Vicente.

Abans del kilòmetre 30 aconsegueixo veure al JRDi69. No vull apretar, però cada cop estem més aprop, i finalment l’agafo. Li pregunto com va i em diu que està patint molt dels quàdriceps. Ell em pregunta com vaig, i jo li dic que bé. Que he trobat el meu àngel de la guarda, i que anem perfectament. Li dono ànims i ens emplacem a trobar-nos a l’arribada.

Jo he agafat forces noves, només em queda un kilòmetre i tornaré a veure les meves fans. A punt d’arribar al kilòmetre 31 torno a veure la manopla blava. Quina alegria!! M’obro una mica i em vaig a buscar-les per xocar de nou la maneta amb l’Ona. Això dóna més força que qualsevol gel energètic. Les saludo i els hi dic que les torno a veure en 4 kilòmetres.

Elles s’han de desplaçar uns 400 metres, per tant, van amb temps suficient.

Torno al costat del meu “amic” i anem fent kilòmetres. Els passos kilomètrics són exactes (5’15”-5’20”). Vicente em comenta que ell també ha tingut sort de trobar-me. Els seus companys, que havien de fer la marató amb ell amb l’objectiu de 3h45’, s’han quedat enrera, i ara tots dos ens anem ajudant.

Com el que no vol la cosa, arribem al kilòmetre 35. Aquí vaig pletòric. No vull emocionar-me, però al veure a la family, apreto i mentre xoco la maneta de l’Ona, li dic a la meva dona que vagin a la meta i que em vagi reservant una d’aquelles rodonetes que donen al finalitzar la carrera.

Després de les emocions, torno al ritme. Vicente em diu que gaudeixi del tram més bónic. És semblant a l’Avigunda del Portal de l’Àngel de la Marató de Barcelona (a més a més, en el mateix kilòmetre, el 36). Hi ha un munt de gent, i això et fa trempar.

De sobte, torno a escoltar el meu nom. Em giro, i son les meves fans que voluntariament s’han presentat en el kilòmetre 36,5. L’alegria és màxima. No m’ho esperava, i estic flipant.

Faig el possible per controlar tantes emocions, i no pujar el ritme. Ho vaig aconseguint, i poc abans del kilòmetre 38 veig que el meu àngel de la guarda està patint. Intento animar-lo i no deixar-lo, però es queda.

Queden 4 kilòmetres, i els lluitaré tot sol.

Pel camí trobo a l’Esquimal. Està aturat. Ara entenc el gest que em va fer en el kilòmetre 13. Intento que s’agafi a mi, però als 300 metres em diu que no pot amb aquest ritme. Li dic que agafi un ritme que li vagi bé, però que sobretot arribi, li falta molt poc, i ara el més important és arribar.

Continuo al mateix ritme, però pel kilòmetre 39 i pico, el múscul que hi ha a la part davantera de la tibia, es comença a queixar. Però avui el cap està fort, i li diu que avui no es pararà. Així que, primer penso en veure alguns d’aquells patinadors amb reflex, i després començo a recordar aquelles imatges que he guardat de tota l’epoca d’entrenaments. Aquella cursa amb el Carles a Sant Andreu (amb la seva millor marca en 10 kms i l’abraçada que ens vam fer quan vam acabar), aquells entrenos a les 5h del matí dels dijous i les seves maleïdes pujades (quina ràbia que em fot aquell carrer, jaja!!), aquella rebuda amb aplaudiments que em va fer la familia francesa de l’Esther (em van fer sentir tot un campió), aquells entrenos de series amb la Sandra, i aquells entrenos on el Fede ha fet més del que ha pogut per deixar-me preparat, i tota la paciència que l’Esther i l’Ona han tingut en aquestes 14 setmanes d’entrenament. Per tot això, el cap li diu a les cames que no pot i no pararan.

Amb aquesta afirmació, el mal desapareix i arribo al kilòmetre 41. I tot canvia. Torna a haver molta gent. Estan expectants, i començo a aixecar els braços perquè comenci a animar, i ho aconsegueixo. I cada crit, cada aplaudiment, em fa volar.

A falta de mig kilòmetre per arribar al 42, em trobo aquell dos corredors que em vam acompanyar entre els kilòmetres 21 a 23. L’amic va una mica tocat, però l’altra va força bé. Al passar pel seu costat, li dic si encara li sobra alguna “rula”. Es gira i ràpidament em reconeix. Em felicita. Tots dos estem contents, molt contents.

Un gir, i enfilo la última lleugera pujada. Començo a escoltar els crits de: Campions, Campions!!.

No paro de saludar a tothom que ens anima.

Un nou gir, i ja busco, per última vegada, la manopla blava. I allà estan. Les 3 meves fans. Saludo i veig com l’Ona porta la samarreta de Los Martes. Li agafo de la mà i ens anem a volar ens els últims 195 metres.

Un home de l’organització em demana que anem pel costat de la dreta, i així ho fem.

L’Ona em diu: “Papa ho has fet molt bé!!” Està super emocionada, i jo més.

Intento escoltar tot el que em diu l’Ona, però també venen al cap tants records, tantes emocions, que quasi ploro.

Uns metres més, i sí, ja hem acabat. L’Ona, Los Martes, tots vosaltres i jo ho hem aconseguit. No sé el temps que he fet, només sé que l’he fet tota sencera sense parar, he corregut tota la marató. Tinc una felicitat enorme. Una ullada al crono i no m’ho crec. He fet 3h46’16”. És impressionant. He baixat 23’ la MMP. El meu pla A era acabar-la, el pla B era baixar de les 4h, el Pla C era fer 3h52’, però baixar d’aquí no ho creia. S’havia fet Justícia!!.

Encara que el dolor de cames es nota, em giro. Vull veure si el meu “amic” Vicente arriba. Primer crec que és un corredor que arriba uns segons més tard, però no és ell.

Continuo cap endavant. No el trobo. Em posen la tovallola (quin detall, sembla una tonteria, però s’agraeix molt), em treuen el xip, i per fi, em posem la pulsera de “finisher” i la medalla. Si aquella medalla que li havia dit a l’Esther que em reservés al kilòmetre 35.

Anem avançant. Dono el chip a la causa solidària. Com em va dir el Sherpa, si aconsegueixes MMP ho fas, sino no. Doncs com ho he aconseguit, el donem.

És més, just passar aquest tram veig al Sherpa i puc parlar amb ell una estona.

Agafo un got de beguda recuperadora. Faig un glop, però em senta fatal. El llenço.

Ja he vist a l’Esther i la seva mare, però estan darrera les tanques.

Espero a que les massatgistes facin màgia amb les seves mans a les meves cames, i que pugui caminar una mica millor, sobretot per la tarda i al dia següent.

Mentre estic aquí, veig al JRDi69, a l’Esquimal i al Carsobe. Tots 3 han acabat, i això també em fa content. No trobo el meu “amic” Vicente. M’hagués agradat trobar-lo i donar-li les gràcies per tot el tram que vam fer junts (després vaig poder veure que havia arribat, i em vaig posar content. Enhorabona).

Mica en mica, anem avançant i arribem a la part del tiberi. Agafo un tros de pizza, però no tinc gana. L’Ona sí, per tant, se la menja ella.

A la caseta de l’Amstel, veig al JRDi69, i agafo una cervesa amb llimona, i fem un brindis. Ho hem aconseguit, i s’ha de celebrar!

Ja sortim de la zona tancada, i finalment puc fer-li un petó ben gros a la meva dona. Està força contenta, m’ha vist amb bona cara tota la marató, i això l’ha deixat més tranquil•la. També rebo la felicitació de la meva sogra.

Abans d’entrar a la Pèrgola, torno a veure al pare d’aquella alumna de l’Esther. Ens felicitem tots dos.

Recullo la meva bossa, i em canvio de roba. Just en aquell moment, em truca el meu amic Fede. Li dic que ha anat tot molt bé, que estic molt content, i que el dimarts ja quedarem per explicar totes les experiències viscudes.

Un cop fora, queda el més difícil. Fer el 1,2 kilòmetres que hi ha fins al cotxe. No vaig malament, encara que agraeixo seure en el cotxe.

Arribem a Burriana, pujo les escales (força bé) i començo a ensenyar la meva medalla.

Una bona fideua, banyada amb cava, per celebrar-ho tot.

La tarda és monotemàtica. És el que hi ha, jaja!!

Com ja he comentat. Només em queda donar les gràcies a tots els que heu col•laborat en aquest objectiu. Encara que us sembli que no heu fet res, tots heu sigut importants.

Donar les gràcies a la família de l’Esther. Com sempre, m’he sentit com a casa.

Per tot això, per i amb vosaltres, ho tornarem ha intentar. D’això no dubteu.

PD: Després de buscar la manera de contactar amb el Vicente, vaig enviar un email al seu equip MIM (maratóimitja) i avui he rebut un email seu amb una foto. Ara la felicitat és complerta. I després que em preguntin perquè corro i faig aquestes bogeries.

Xavi

NACHOSBOYS res a dir "Els maratonians no necessiten sort, necessiten Justícia" i en el teu cas la justícia que podies haver buscat estar clar que era d'una marca inferior, però potser no haguessis gaudit tant fent-ho tan fàcil, felicitats i a la propera a patir; que m'hauràs d'acompanyar per tornar-me la part de la medalla que em deus


Salut!
Jordi

NACHOSBOYS res a dir "Els maratonians no necessiten sort, necessiten Justícia" i en el teu cas la justícia que podies haver buscat estar clar que era d'una marca inferior, però potser no haguessis gaudit tant fent-ho tan fàcil, felicitats i a la propera a patir; que m'hauràs d'acompanyar per tornar-me la part de la medalla que em deus


Salut!
Jordi

:rofl: :rofl: :rofl:

Recompte de curses i actualitzada firma a dia d'avui 


Salut!
Jordi

Gorka, felicitats per una molt bona marató. Trobe que és molt important tenir clar on es pot millorar per a la següent.

Roland, a seguir buscant ara que has trobat. I felcitats per eixe tàndem. quan hom diu que disfruta corrent una marató és que realment ho fa.

Meep, moltes gràcies per compartir l'experiència. Coincidim en la importància dels ànims de la gent que sstimes i t'estima.

Gàltix, tal volta són massa dies sense una marató d'asfalt, però en esta he patint molt llegint eixie final agònic. Els teus són números fantàstics, a l'abast de ben pocs.

Nachosboys, felicitats. Què a gust es queda u quan completa la marató somniada, gaudix. M'ha encantat la crònica repleta de relats i històries, on la família i els amics compten tant en la victòria personal en una marató. M'he sentit molt identificat. No dubtes que algun dels ànims anònims correcats vinguera de la meua dona, fan absoluta de tots els que duen samarreta taronja. I ja saps, amic: "Borriana, París Londres".
:yipi:

No Surrender, naturalment que no, que eixes quatre ratlles no poden ser una crònica meua. La que estic preparant és veritablement llarga... No seria jo  :sarcastic:

Gorka, felicitats per una molt bona marató. Trobe que és molt important tenir clar on es pot millorar per a la següent.

Roland, a seguir buscant ara que has trobat. I felcitats per eixe tàndem. quan hom diu que disfruta corrent una marató és que realment ho fa.

Meep, moltes gràcies per compartir l'experiència. Coincidim en la importància dels ànims de la gent que sstimes i t'estima.

Gàltix, tal volta són massa dies sense una marató d'asfalt, però en esta he patint molt llegint eixie final agònic. Els teus són números fantàstics, a l'abast de ben pocs.

Nachosboys, felicitats. Què a gust es queda u quan completa la marató somniada, gaudix. M'ha encantat la crònica repleta de relats i històries, on la família i els amics compten tant en la victòria personal en una marató. M'he sentit molt identificat. No dubtes que algun dels ànims anònims correcats vinguera de la meua dona, fan absoluta de tots els que duen samarreta taronja. I ja saps, amic: "Borriana, París Londres".
:yipi:

No Surrender, naturalment que no, que eixes quatre ratlles no poden ser una crònica meua. La que estic preparant és veritablement llarga... No seria jo  :sarcastic:

Gràcies ToniVLC pels comentaris  :love: :love:

Si va ser la teva dona la dels ànims, dona-li les meves gràcies. Qualsevol ànim es benvingut

Xavi

Retrobament

Aquesta és la paraula que pot definir el que volia que fos per mi aquesta marató. Era la meva 5ena marató i un numero una mica especial havia de fer alguna cosa especial. Vaig pensar en que fos una internacional, pero aviat altres prioritats van pasar per devant.

Però per acabar-ho d'entendre m'he de remuntar uns anys enrera. Concretament tres, al 2012, quan vaig decidir anar a fer la marató de Valencia quan els compant de series anaven precisament a Castelló. Aquell any estava bé de forma i allà vaig intentar anar a 3h15', repte pel que no estava del tot preparat i ho vaig pagar perdent una minutada i sense disfrutar la marató (Sort que vaig coneixer gent genial)
Dos anys més tard, 2014, em vaig voler retrobar amb la distancia. Per aquell proposit m'ho vaig voler posar una mica mes facilet (en teoria): Un lloc que coneixia i em motivava, Palma, i buscar un registre que no m'exigia el màxim als entrenaments, 3h20'-3h25'.
Aquesta vegada tot sol, els companys anaven a Valencia. Però no m'importava i volia demostrar que jo podia. Malauradament, un dia infernal de mitjans d'octubre (33ºC) em va començar a debilitar massa d'hora, km24, i fer que em poses a caminar al km32 fins a meta. Em vaig voler convencer que havia fet bé però en el fons em quedava el mal regust de no haver lluitat una mica buscant un ritme sense caminar. Era la tercera vegada de quatre que no dominava la distancia, masses. La cosa no podia quedar així.
Per tant, la cinquena hauria de compensar-me si o si. Aniria a buscar el maxim que estigues preparat i la prepararia bé.
A més tot va acabar de quadrar quan al desembre d'aquell any, al acabar la mitja de Vilanova vaig sentir a parlar els companys de Castelló. Era un bon lloc i a més anaven, ja tocava compartir una experiencia maratoniana amb ells, que moltes vegades donava molt bons resultats al conjunt (Donosti 2010 i Castelló 2012)

Estava decidit i d'aquesta forma començava una preparació a l'estiu, l'ultima setmana de juliol, fent 5 setmanes previes al propi pla especific de 14 setmanes. Però com que teniem el primer test, de 10km aviat a la Mercé, es convertia en una especie de 7 + 12.
Començo els entrenaments amb certa calma, sabent que els ritmes costarien que siguin bons a l'agost. I aprofito per fer un cinquè dia a la setmana mooolt suau mentre pugui. La sensació és que dona un bonisim resultat, em noto fort i els test a un nivell alt per ser avançats (42'20 i 1:30'20 a la Mitja del Mediterrani). I a la ment ronda la idea que estic preparat per 3h10' si tot va bé. Prò a partir d'allà començo a entrenar 4 dies, i un d'ells és molt suau, perque em començo a notar una mica cansat i de vegades perque en falten ganes de sortir a fer el dia extra. Cap drama, no pasa res. És despres de l'ultima prova, a Ripoll, mes suau del planejat inicialment quan començo a tenir la sensació que hauré d'anar a 3h15 si no vull que passi com en altres ocasions.

I arribem al dia de la marató  :yipi: . Com deia, les males sensacions de les últimes 3 setmanes, m'han fet dubtar i alhora em fa estar més tranquil per alguna raó. Tinc ganes de còrrer però sé que no vull equivocar-me. A més, al saber que puc seguir a la llebre (que si va una miqueta ràpid, a 3h13-3h14', no m'importaria, jajaja  :winktongue:) se li afegeix el fet que en Barceruel em diu que m'acompanyarà al ritme que vulgui  :love: Perfecte. I avui important, ja que el meu Fore305 s'ha aixecat gracios i ha dit que tenia la bateria baixa i s'ha apagat! Serà mamón!  :grrrrrr:  A veure si tenim aprop el meep que vol anar a per temps similar.

Crec que es la vegada que escalfo menys, però m'alegra trobar-me amb el ToniVLC i intercambiar una abraçada
Em trobo amb el Barceruel al calaix, escoltem "Carmina Burana" alhora que veiem que les llebres estan desordenades a més no poder (la nostra molt endevant  )
S'acaba la canço i...Tret de sortida! Agafem bé el ritme, sense problemes al ritme previst. Comproben que mantenim a la llebre a una distància constant, el que ens indica que va molt regular també i a mé a més, estar a aquesta distancia ens va perfecte ja que evitem el mogollón del grup. Km5 en 22’59" y pujadeta suau fins el km8. La llebre a la mateixa distancia i tenim fins el km21 molts kms de baixadeta per atraparla abans de la pujada al centre. Dit i fet, al km10 ja estem gairebé sobre el grup  :rofl:  . Ens hem pasat una miqueta… km10 45’41”. Encara així, estem a uns metres, a cua de grup, evitant anar enganxats a d'altres corredors. Fins el km14 aprox, dos abans de començar la baixada. Una baixada que hauria de servir para guanyar uns segons més de cara a la tornada desde el Grao en pujadeta. Pero no es així. No importa massa, interesa més anar en grupo. Pasem la mitja en 1h37’10, unos 20” para la liebre, o sea clavada. Per mi, lleugera errada, perque si manté el ritme la pujada pot castigar una mica. Pero no noto res. De fet, li dic al Victor abans que em noto molt i molt bé. De nou al centre i km26 en 1h59’55”, perfecto i "subidón". Em noto més que bé. Tant, que tras pasar pel km27’5, a on hi havia una animació tremenda i punt pel que pasàvem 2kms després, em poso a la parte devantera del grup y poc abans del km28, sense voler-ho, som ja uns metres per devant. Pero la sensació és de que la llebre ha tornat a frenar una miqueta. Dubto una mica ja que és molt d'hora per arriscar. Bé, seguirem algun km més y veurem com estic i si puc apretar alguns segons. Arriben al km30 en 2h18'24", parcial perfecte de 23'08". Crec que pot ser el meu dia  :yes:  Els kms se'm passen rapids i em noto constant encara que no les tinc totes de poder apretar. km35, parcial de 23'33". I no serà fins gairebé el km38 que ens torna a atrapar la llebre. Ara sí sóc conscient que he baixat una mica el ritme però qué esperava? jejeje. Intento aguantar el màxim amb el grup. Si arribo amb ells estaré fregant les 3h15'. Però s'escapen  :arf:. Tot i així lluito per anar a la distància del principi de la prova i paso el km40 en 3h05'33", parcial de 23'37" Estic aguantant molt dignament. Els últims dos kms em costen més i la contrarrecta de pujada del parc em sembla pitjor que el Paral·lel  . No arribo a l'objectiu pero estic molt aprop. La recta final es una barreja de no deixar-me anar, lluitar i ser conscient de que avui sí, he destrossat el mur i he disputat la prova durant tants kms com mai. I a quin ritme. Puc estar orgullós i dir que, avui sí: M'HE RETROBAT

Últim anàlisi de la marató.

Vaig fer la segona mitja, dos minuts més ràpids que la primera.  

Els dos últims kilómetres els vaig fer a 5'05" i 5'03", quan la mitja de tota la marató va sortir-me a 5'22".

I la mitja de pulsacions a 157.

Crec que tot va anar rodat.

Xavi

Danigoal, ja et vaig dir que em va il·lusionar molt poder-te saludar. Coincidírem al 2012 a València, i enguany en la fira de Barcelona. M'alegra haver estat en la marató del retrobament. Supose que coincidirem en futures ocasions.

Gorka, Roland, ,Gàltix, Nachosboys,Danigoal


moltes felictats per la vostre marató craks  :yes:

Inevitablement, la crònica ha eixit llarga. Sol pensar que la Conselleria deuria donar un premi a corredors.cat pel foment que fa de la lectura.

A la crònica no hi trobareu ni lluita contra el crono, ni un gran esforç final, ni petades, ni lesions inoportunes, ni esprints, ni depressions ni valor atlètic... Sí que hi ha, en canvi, agraïment i un son profund, com el d'Ulisses en tornar a Itaca...

MARATÓ DE CASTELLÓ (1)

Passar pàgina
La idea de córrer la Marató de Castelló després d'haver abandonat a València –en un cap de setmana de grans contrastos- no cercava venjança ni voluntat de cobrar-me cap deute. ¿Per què qui pot cobrar-li un deute a esta distància tan exigent i que tant ens enamora?

Córrer Castelló, sempre que físicament em trobara bé, era una obligació amb mi mateix, la continuació lògica a una decisió dura.

La setmana següent a la marató de València fou duríssima. Sóc feble de cap i vaig entrar en barrina. Un malson reiteratiu: “Toni, ja mai acabaràs una marató...”. Els primers entrenes foren una tortura, amb un cap que bloquejava les cames. Els missatges al fòrum, a Strava, al wasap d’amics i companys eren constants i m'ajudaren molt a encarar els dies que restaven... Castelló era una etapa que havia de passar, la plana d'un capítol que volia tancar, per tornar a obrir-ne altre properament. Una espècie de conjura per exorcitzar el dolor de València...

Dolça companyia
Però, ai, amics... Una vesprada el mòbil em duu un missatge del meu àngel de la guarda. És Grinta que em diu que m'acompanyarà des del quilòmetre vint i escaig fins el final “per acabar la feina que es va quedar a mitges a València”. Uaaaaah! Quina passada! Li dic que no, que és una bogeria, que no estic bé mentalment i puc trobar-me malament eixe dia i tornar ser, de nou, una vall de llàgrimes. Grinta hi confia: “Dedica’t a entrenar i ens vegem tots diumenge a Castelló. Som un tàndem”.

De cop, la història ha canviat. Ja no anem a Castelló a lluitar contra fantasmes interiors. Anem a celebrar una festa, la festa d'uns amics units per la marató.

La segona setmana post València faig vora 70 quilòmetres molt mecànics, quilòmetres sense ànima, però necessaris per lluitar Castelló. Hi pose tots els sentits, controle cada quilòmetre, cada pulsació, cada estirament, vaig al físio dos vegades... I a casa, la meua estimada Carmen, la meua mànager i primera fan, s'encarrega d'organitzar-ho tot: “Millor fem nit a Castelló i estaràs més descansat”. És el segon tapering que passe en menys d'un mes, i vull controlar-ho tot, i això és impossible. La persona no descansa.

Dies després, de nou, l'àngel apareix. M’anuncia que homo running correrà amb mi des del quilòmetre 16. Es succeixen les bones notícies. Vaig a tindre l'ocasió de compartir carrera amb una parella fantàstica, amb els qui vaig córrer la marató de Barcelona, en una barreja fantàstica d'anarquia controlada i on tinc la meua millor marca. On els carrers de la capital del Principat va forjar les primeres baules de l’amistat.

La vespra
Arribem a Castelló per la vesprada. Directes a la fira. La meua experiència es limita a les maratons de València i Barcelona i esta és molt diferent. És una marató xicoteta, de 2.500 corredors, però l'organització està molt atenta a fer agradable l'experiència al corredor popular, té l'encant del poble que som.

Tenim l'hotel al Grau i la nit convida a passejar i donar un tomb. Descartem els restaurant de peixet fregit i sopem prompte en un de tants que queda pel carrer de Sant Pere. Conèixer el resultat del València i a dormir.

Però, els nervis es desboquen. Per la vesprada ja havia sentit punxades a la gola, estic refredant-me, em prenc tota la química que se m’ocorre, sue al llit, dorm molt poc, em ve al pensament la crònica de danili a Amsterdam que no va poder córrer per què va tenir febra, voltes i voltes al llit...

Les sis. Em desperte i em prenc un gram de paracetamol i esprai per a la gola, no estic bé del tot, però correré, amb seguretat. El fet d'estar amb Carmen em dóna la tranquil·litat que jo mai tinc, la confiança necessària, la seguretat imprescindible... Em deixe dur per la seua intuïció i aparquem pel centre, prop de tot.

Un nou company
Després d’aparcar anem fins l'eixida xerrant xerrant amb un corredor que també es dirigix cap allí. És fa entretingut per què és un triatleta català que hui farà la seua quarta marató consecutiva des de setembre. Està fent un repte: 8 maratons en 8 mesos per celebrar el seu 42 aniversari. Al costat de la història de Xesc, així es diu, la meua és com de la senyoreta Pepis, així que escoltem la seua relació tan particular amb la marató... Arribem a l'eixida, on ja hi ha ambient i s’escolta al presentador, ens desitgem sort, i me’n vaig cap als lavabos portàtils.

En acabar la marató la meua dona em dirà que ha vist a Xesc moltes vegades i que l'ha animat. Anàvem en un temps semblant i el veia davant, al prinicpi, i darrera, després. El món de la marató, tan propi té coincidències ben estranyes). Us convide a llegir l'apartat de presentacions d'este fòrum l'últim: www.corredors.cat/index.php?option=com_j...ex.php&topic=18129.0
És per riure, i amb seguretat que no vaig fer res de proselitisme.

En els lavabos em reconeix estanis13, que tan pendent ha estat de mi estos últims dies, actiu al fòrum i a Strava, com tants com molts. La barba em delata, diu, i ens presentem a les nostres parelles. Els acompanya una gosseta nerviosa que es fa de voler. A continuació, anant al guardarroba trobe més colla de correcats: danigoal, esquimal, nachosboys, carsobe, gorka, JORDi69... (espere no confondre ni deixar-me ningú, disculpeu, en eixe cas). Estem concentrats i l'emoció es fa palesa, de fet, no ens fem cap foto, qüestió que lamente. Quan em gire per fer-li un últim bes a la Carmen se n'adona que duc les ulleres posades, torna a passar estanis13 i em faig una foto amb un dels triomfadors del dia.

Oh Fortuna!
Ens situem al final del caixò roig (3:30-3:45), paraules d'ànims entre nosaltres, camaraderia maratoniana... Diuen que l'eixida es retardarà uns tres minuts. Retrona als altaveus Oh Fortuna! El meu fill Pau va interpretar fa una setmana al Palau de la Música de València Carmina Burana. Emocionant, i pense amb Carmen que l'estarà escoltant també uns metres més enllà de la catifa d'eixida.

Música i cohets donen l'eixida, no en som molts de corredors, però tardem més d’un minut en creuar. Com sempre, em persigne, m’arrime a la dreta i observe com el grupuscle correcat es va desintegrant, cadascú agafant el seu ritme, introvertits, intentant interpretar les primeres sensacions d’un dia marcar a foc al calendari de tots nosaltres.

Ahí està Carmen. Besos a l’aire, duu un plànol genial que ha dissenyat l’organització per a que els acompanyants puguen vore als corredors sense desplaçar-se massa en molts punts de la ciutat.

MARATÓ DE CASTELLÓ (i 2)

Kms 1-16. Poc a poc
L’objectiu és molt senzill: es tracta de córrer tranquil, controlant les pulsacions, gaudint de la carrera els primers quilòmetres, xino xano. Desenes de corredors em passen, i això que eixíem de la segona meitat del pilot. La sensació dels primers quilòmetres és la de fer un entrene amb gent al voltant. Duc la samarreta color taronja (pastanaga?) amb el meu nick per primera vegada en una competició. Abans l’he duta en dos ocasions: la marató de Barcelona i la volta a peu del Mareny de Barraquetes (però, amb el nick del meu estimat Jorfer, pura inspiració correcat).

Duc el Garmin amb la pantalleta partida en tres: ritme de parcials cada 5kms, freqüència cardíaca i quilòmetres totals.

Els primers cinc els faig fàcils fàcils, massa fàcils. Al revés que molts dels corredors són els meus quilometres més lents: a 5:27m/km. Ja dic, un entrene. Això tampoc és bo, estem a una competició i el motor cal posar-lo en marxa. Però, a mi em val, em dóna la seguretat d’unes pulsacions còmodes i, interiorment, confie que em vindrà molt bé per al final de la carrera.

Els quilòmetres del 5 al 10 són genials. Passem pel parc Ribalta, on veig a Carmen de nou, i pugem cara la Universitat Jaume I. Vaig a ritme d’entrene extensiu, pica cap a munt cara el pont on estava l’eixida de la marató. De cop i volta, me n’adone que els corredors bons vénen de cara, anem a creuar-nos amb els de davant. M’aprope a la part dreta i a mirar samarretes de corredors. Sí, hi van molts correcats: crits, gestos d’ànim cap a mi, em faig el xulo amb els del meu voltant, Estanis, alguns amb samarreta gpt que no acabe de distingir, veig un llamp platejat, és Hansi, no sé si dic “amunt” o “uuuuuuh”, després danigoal, barceruel, Gorka... Les cames han accelerat molt, i això que pugem, sense adonar-me ja estem tornat. El següent parcial (kms 5-10) l’he fet en 25:15, a una mitjana de 5:07m/km. Xe, alto, havíem quedat que anàvem a assegurar...

Com que l’eixida l’he fet tan lenta vaig prou darrera dels pràctics de 3:45, en algun moment veig els globus, als que vaig apropant-me. Més del mateix, control absolut de la carrera, besos a l’aire en vore a Carmen, corredors que em passen, però ja no tants, i altres als que passe jo. M’entreté molt que hi haja tant d’avituallament, és perfecte. No cal fer càlculs per a prendre el gel. El primer me’l faig en el km 12 i en el 12,5 ja hi ha aigua de nou i ampolles de Powerade. De tot, com en casa rica. Fins i tot mandarines pelades en alguns trams.

En una recta veig a carsobe. Em fa que no va bé. En passar pel seu costat li demane i parlem una mica. Li dic que recupere, i que vaja tranquil. Seguixc avançant posicions.

I l’ángel de la guarda en format malles i samarreta correcat em fa un crit, ahí estan els meus amics, amb les xiquetes i tot. Grinta corre uns pocs metres al meu costat per dir-me que en tornar s’afegirà l’homo running. Emoció plena. Han vingut a córrer amb mi.

Del 5 al 15, he posat una miqueta el fre, tampoc massa. Al fer el lap veig que el parcial es clava en 26 minuts. Anem bé, a unes pulsacions fantàstiques, res a vore a València.

Kms. 16-27. Un luxe d’acompanyant
És el primer que li dic a homo running. Vaig molt bé, controlant, tranquil, de menys a més. Ens dirigim al Grau. A molta gent no li agrada este tram per què no hi ha públic, és solitari i obert, però a mi sí m’agrada, això d’eixir del poble i anar cap a la mar té un encant especial. Cap al km 18 veig un canyaret idoni per buidar. He begut tant entre la nit i el matí i els avituallaments que no vull deixar-ho per a més tard. Este quilòmetre es fa el més llarg de tots pel riuet.

Oriol és genial. El vaig conèixer a la marató de Barcelona el passat mes de març, on compartírem molts quilòmetres junts. El gran Jaume86 ens presentà 15 minuts abans de la sortida, a ell i a la Grinta. Formàrem una espècie de Trio Calavera. O, millor, els Tres Mosqueters. Ell, D’Artagnan, jo més bé Portos o Aramis, no ho sé, en tot cas el més gros. Grinta seria Mi Lady.

Oriol és discret, atent, considerat, amable, sensat... A Barcelona recorde que no anava fi del tot per una lesió i aguantà com un campió fins passat el 38. Enguany anava a vindre a córrer a València amb l’expedició correcat, però una inoportuna lesió que està fent-se massa llarga li ho va impedir. Però, es pren les coses amb calma, com venen. És tan diferent a mi, que em pose nerviós de seguida i un pèl irascible a la mínima...

Des del primer moment es situa a un costat, ni un metre més davant ni un metre més darrera. És el gest que diu: “tu manes, amb confiança”. I tant, que en dona, de confiança. Als avituallaments s’avança, agafa l’ampolla i me la dona, després la recupera per a més endavant. Va animant-me i donant alertes davant qualsevol imprevist. Un luxe d’acompanyant.

El parcial del 15 al 20 ix en 25:43. Genial, tenint en compte la paradeta tècnica en el canyaret. I, de seguida, la mitja marató (el crono marca 1h51m, quasi el mateix temps que la meua primera mitja fa 5 anys) ja de regrés cap a Castelló, després d’haver fet un tomb pel Grau. En eixe punt em reconeix i saluda JRDi69. I molt encertadament decidix quedar-se a la vora d’un grupet de corredors que li pot venir molt bé per a l’Avinguda del Mar, que pot fer-se una miqueta llarga. A la propera, de taronja, company.

I seguim amunt. És un tram que puja una miqueta i decidim anar un poc més tranquils, però on seguim avançant corredors. Molts d’ells ja fan cara d’haver perdut el seu primer objectiu però és admirable com s’agafen a la carretera per a acabar un pla B o C...

Entrem al poble i girem cap a la dreta, per Columbretes, a buscar una rodona a l’Avinguda del Llidó. En este punt tenim al globus del 3:45 a tocar. Al ritme que anem és convenient passar-lo, sol ser un destorb per a l’avituallament, xocs involuntaris, revensillades. I en passar-lo, homo running em diu que vaig una miqueta fort, cosa que ens alegra.

Em sent molt bé, hem anat parlant de tot un poc i ara és l’únic moment que es queixa una miqueta de la lesió, però està a punt de finalitzar el seu tram i podrà descansar.

Trobem a la nostra claca particular. Carmen s’ha trobat amb Grinta i és el moment de fer el relleu. D’este quart de marató guarde una foto molt xula que ens va fer Carmen on Oriol i jo xoquem les mans després d’acomiadar-nos. Eixe moment restarà per sempre més al facebook del meu cor, que és el facebook que compta (bé, l’Strava també compta).

Kms 27-42. La fiera de mi niña
El meu àngel de la guarda a les maratons duu espardenyes de córrer, malles i samarreta correcat i una força de voluntat i una energia i unes ganes de gaudir de la vida i un optimisme innat i una generositat i una velocitat i una honestedat atlètica... que enmirallen. Grinta, amb una progressió admirable en les carreres, és una fera que es fa de voler. Sols cal llegir els comentaris de la gent a l’entrevista de la portada d’ací mateix.

A Castelló pregue per què s’haja oblidat rentar-se les dents, o serà una marató que es recordarà, de nou, per la segona petada de Toni de forma consecutiva. Ja m’havia advertit que s’havia oblidat el Garmin (millor, així manaré jo).

El primer que em diu en fer el relleu és que mentre m’esperava ha estat fent un parell de quilometres amb el Del@ i companyia. “Mare meua, si eixos són els de davant, si van a 4m/km, esta ve animadeta...”, pense. I així és... Km28. No pot ser: a 4:38m/km. Tota la feina d’anar tranquil, controlant els quilòmetres previs, se m’en van a... I, mentre, xarrant. Li ho dic, i el 29 ix en un més normal 5:07. Però, al 30 tornem a baixar de 5.

El parcial del 25 al 30 dona una xifra de 25:09. L’apretó de Grinta s’ha notat. I jo no volia...

Seguim corrent per l’embolicat circuit i avançant constantment corredors, i ahí apereix la felina, que ara és de pelutx. Per a tots té paraules d’ànim, per a tots un consell, un gest amical... Mentre, a mi, no em falta l’aigua amb el tap desenroscat, el Powerade, la mandarina, no em falta de res.

Anem gaudint de la carrera, comentant batalletes, recordant Barcelona, completant detalls que se’ns han perdut d’altres converses, cercant explicacions al que passà a València i, mentre, els quilòmetres cauen d’una manera vertiginosa. Se m’oblida fer lap en el 35 i decidixc deixar-lo fins al 40. Sé que hui no fallaré, la freqüència cardíaca està on toca i estic convençut de no arriscar més del que siga prudent, vull gaudir de la carrera, sense oblidar que estem a una marató.

En el km 38, en girar un cantó, vegem a esquimal agafar-se un bessó. Llàstima, després sabrem com ha patit per la inoportuna lesió.

Durant la carrera, com deia Aurelian, busque la mirada del públic, els mires i somriuen. Quan ens veuen, és Grinta qui se’n duu aplaudiments, vixques i ànims continus... És genial i divertit. Compartim broma amb la gent, especialment amb les persones majors, que gaudeixen en vore tanta gent jove córrer. Recorde a una dona que, en passar per davant seu aplaudix a Grinta i jo li responc: “no sua, esta xicona corre i no sua”. I mentre ens allunyem es gira rient-se al seu home, altre iaio, repetint a carcallades les mateixes paraules. Però, és que és de veritat, Grinta no sua.

Estos últims 10 quilòmetres (del 30 al 40) els completem en 51:11, una bona mitjana.

Encarem els dos últims. La veritat, estic marejat, ja no sé en quin punt de la ciutat estem, però s’escolta al presentador i la música de la meta... Grinta pregunta si els que vénen de cara són dels que van per davant o pel darrera, jo crec que conteste alguna cosa remugant, no m’aclarixc... Són de davant els de la dreta i els de l’esquerra, del darrera. Vegem per última vegada a la nostra particular claca, més besos.

La fera no s’aguanta i ja va dos metres davant meu. De càrdio vaig genial, normal amb tot el que he anat reservant, però els genolls em fan una miqueta de mal. És la primera vegada que em passa corrent (i això m’ha deixat un poc preocupat). Li dic a Grinta que vaja “un puntet menys” i cumplix, torna al meu costat, mire el retollge i anem a 5, més o menys. Estem a punt de finalitzar la marató, allò que deixàrem a mitges a València, i anem a acabar amb un gust de boca sensacional.

Què curt s’ha fet! Ja arribem, ahí esta el parc, és girar a la dreta. Un xicon de l’organització li fa un gest a Grinta, que esperàvem, he de reconèixer-ho (tot i que li havia dit que es fera la boja si no li deien res). Ha d'eixir de la carrera, jo faig el gest de girar, però em desdic, faig un lleuger canvi de direcció, una última abraçada, el gest ha fet que quasi tombe al que va darrera per culpa de la finta que faig, li demane perdó... I enfile la recta molt emocionat, és la meua sisena marató, faig una espècie d’avionet molt ridícul i continue animant a la gent que s’amuntega a la tanca, busque amb la mirada a Carmen, però no la veig, aixeque primer un dit al cel per recordar als familiars i amics que no estan entre nosaltres, una breu pregària, després el puny dret, on duc la braga correcat que No Surrender li va regalar a la meua dona, creue la ratlla de meta, ja està... Ja està?...

Ature el Garmin. 3h39m02s, segona millor marca personal, sols tres minuts i mig més que a Barcelona. No és una marca dolenta, però tampoc és la que he entrenat. De totes maneres, les circumstàncies han estat unes i no altres. Al final, he corregut la marató de Castelló, amb uns grans amics. I mirant-ho per altre costat: ja tinc fetes les dos maratons d’asfalt del País Valencià.

Recolze els braços en els genolls i ràpidament un voluntari s’apropa per si m’ocurreix res. Li dic que estic bé, plore d’emoció, com un xiquet, una cosa habitual en mi. Tinc ganes d’eixir del recinte tancat i vore a Carmen i dir-li que estic molt content i que tot ha anat molt bé. És el meu amor, el recolzament de la meua vida, i encara que protesta per tant d’entrene i tanta marató i tanta mandanga correril i tant de fòrum sé que està orgullosa, com jo ho estic d’ella.

A la reixa està Grinta, li oferixc el got de cervesa i llima que m’han donat, torne a emocionar-me (sóc com ma iaia, de plor fàcil) i ens dirigim a la vorera a esperar a les famílies. Em lleve les espardenyes per estirar, i al poquet apareixen. Més plors i més abraçades. Carmen em mostra el wasap amb els comentaris que han fet els meus fills en resposta al que ella avisava que ja havia acabat. Em sent molt orgullós...

Quan torne a recollir les espardenyes que m’havia deixat vora la paret, la filla xicoteta de Grinta i Homo running em fa una pregunta que em catapulta a un indret desconegut: “Per què no acabares la marató de València?”. No se què contestar, és una cria de set anys tan desperta... “Em vaig lesionar”, li dic per eixir del pas, dubtant. Encara sorprès per la pregunta, eixos ulls clars com la mar afirmen “ho has fet molt bé”. I eixes paraules de la xiqueta em reconcilien amb la marató.

El dia acabà, com no podia ser d’altra manera, menjant-nos un arròs del senyoret al centre de Castelló, compartint conversa sobre córrer, sobre nosaltres, sobre la vida...

Gràcies, companys, gràcies amics.

Gorka, Roland, ,Gàltix, Nachosboys,Danigoal


moltes felictats per la vostre marató craks  :yes:

Gràcies 

Danigoal i Toni VLC felicitats pel retrobament amb la marató  :yipi:

Toni VLC, com en NACHOSBOYS, la justícia no podia ser d'un altre manera i no vas fer marca perquè vas voler gaudir de la festa per retrobar-te amb el teu maratonià; i que ara ja saps que no te límit i que caiem per aixecar-nos més grans i forts  :yes:


Salut!
Jordi

Toni VLC  :love:

Ets un gran mosqueter moltissimes felicitats per la teva marató has tingut dugue llebres de luxe aixó corró hasta jo  :he: :he:
et mereixies fer aquesta marató  :yes:

Gran crònica ToniVLC.  En els punts que ens vam creuar, et vaig veure molt bé.

Enhorabona!!

Xavi

Gran marató i gran crònica!

I també, grans històries d'amistat 


Et faltaria la marató de la via verda ojos negros del País Valencià    Encara que aquesta ha de ser disfrutona

M'encanten les vostres cròniques! 
ToniVLC, t'ha faltat dir que et va donar subidón quan et vaig dir que et portava una forta abraçada de part del Jaume86 i del Jorfer, que saps que t'estimen moltíssim  :love:

Ah! I vaig tenir compassió de tu, però a la propera marató, prepara't!  Que baixarem de 3h25'. Busca'n una a la tardor 

De la teva grandíssima crònica (no només és gran per l'extensió, ens tens molt ben acostumats) em quedo amb el tros que diu "Quan torne a recollir les espardenyes que m’havia deixat vora la paret, la filla xicoteta de Grinta i Homo running em fa una pregunta que em catapulta a un indret desconegut: “Per què no acabares la marató de València?”. No se què contestar, és una cria de set anys tan desperta... “Em vaig lesionar”, li dic per eixir del pas, dubtant. Encara sorprès per la pregunta, eixos ulls clars com la mar afirmen “ho has fet molt bé”. I eixes paraules de la xiqueta em reconcilien amb la marató."

Aquesta nena és l'Uma, la meva filla petita de 7 anys i sí, és molt espavilada (massa i tot, de vegades). Tant ella com la Maia (la gran) han viscut com seves, les nostres aventures maratonianes i m'han sentit parlar tantes vegades del teu abandonament forçós a València i dels dubtes del DEL@ a Castelló, que ja parlen de vosaltres com si fóssiu amics seus de l'escola.

De la resta del dia no puc quedar-me amb res més que no sigui l'àpat amb aquell arròs que feu tan bé per les vostres contrades i la sobretaula allargadíssima, que de poc no sopem i tot  Però clar, ens veiem de tant en tant i s'havia d'aprofitar.

Per cert, estaria bé que vinguéssiu al sopar correcat, no?  Ahí lo dejo...