En general havia fet una preparació força bona, però tampoc podia dir "ideal". Havia fet algun canvi, i havia entrenat "pel meu compte", sense seguir un pla estricte. La meva idea era seguir el pla que l'
esrafiki va seguir per Barcelona, però adaptant els ritmes, però hi havia dies que eren una animalada. El dia abans de començar el pla, pateixo per fer la cursa de Matadepera a 4:30, i volia fer 32km més, 20 o 25 segons més ràpid per km. Utòpic. Molts dies al principi he de rodar a 5' o 5 poc, però és el que hi ha. I a més entreno per Sant Cugat, que no té pla ni les pistes d'atletisme. Però el tema de fer més kms, crec que em va ajudar a agafar la forma poquet a poquet. Mitja de Sabadell en 1:35, i la setmana següent la Mercè amb 10 de prèvia a 4:15. Després Poblenou amb 15 previs a 4:20, i el següent diumenge 27km a 4:20. Hem tancat el setembre amb un estat de forma correcte. Les sèries, per això,
caca de la vaca molt malament.
Vaig millorant poc a poc i les setmanes centrals del pla em surten prou bé. Sobretot la tirada de 32, amb
Khryz, guissona, esrafiki i danistal. Ja veieu quin dream team, tots seleccionats per fer el relleu correcat de les 24h.
Les dues darreres setmanes, entrenaments no massa bons, especialment la penúltima, degut a que no menjo com hauria per perdre algun kg de darrera hora, però el dijous de la setmana -1, faig un entrenament que em deixa content (deixo tirat al
guissona que em fa de llebre i tot :he:), però ell encantat. M'ha pujat la moral, però necessito una darrera cosa. Vaig a casa dels meus pares, a obtenir el veredicte de ma mare. "Ay, hijo, que delgado estás, tienes los ojos allá adentro." :yipi: :yipi: Quan ma mare em veu bona cara, vol dir que estic passat de pes.
La darrera setmana m'agrada fer la dieta dissociada, estricta,
krlos style. Estic 3 dies que visc a base de gall dindi, ous, pollastre, peix i aigua. Ni sucre, ni fruita, i sobretot, el pitjor per mi, ni pa :ouch: És molt ingrat esmorzar gall dindi a pèl, però el motiu s'ho val. Dimecres entrenar després de sopar, i dijous canvi: arròs, pizza i pasta :yipi: i també pa i xocolata, i un litre de sueroral cada dia. Però se'm van ajuntar dos sopars d'empresa (un d'ells sopar de Nadal divendres 4) i un viatge de 3 dies a Madrid per feina, o sigui que no vaig menjar tot el correcte que hauria volgut. Tot i així vaig ensortir-me’n més o menys...
Anem cap a Castelló
Fira de joguina, proporcional a la quantitat de corredors. Em donen el calaix sub3h sense problemes, tot i tenir la marca més caducada que els membres del Constitucional. Anem a una pizzeria a dinar, i de casualitat ens trobem a l'
Estanis13. Se'l veu bé. Està confiat i crec que no massa nerviós. Per la tarda els companys van a fer una volta, les meves cames i jo ens quedem a l'hotel descansant i preparant les coses per l'endemà. Per sopar anem al Tagliatella, tradició en cada marató per les Espanyes. Ja porto uns quants visitats. Els companys saben que m'agrada anar sempre allà i com són collonuts, em deixen anar sempre. Jo sóc d'idees fixes (taure), bastant meticulós i organitzador, i m'agrada tenir controlades aquestes coses que per ells són parides. El sopar va de conya, i marxem cap a l'hotel.
Despertador a les 6:30, menjo dos platans i dues barretes, i cap al llit un altre cop fins les 7:30. Hem quedat a les 8:15 a la recepció perquè sortirem ja canviats i no deixarem res al guardabosses. Sortim de l'hotel tots els gasoses que ens hi allotgem, i anem a l'hotel on està la resta de l'expedició i la claca. Fem les fotos de rigor, i me n'adono que m'he posat vaselina a tot arreu menys a l'entrecuix. Merda. Per allà ningú en té. Arribem a la sortida, pixadeta i cap al calaix amb temps però no em deixaven passar. Merda! Ah vale, estic en un que no era el meu... Vaig al sub3h i no hi havia ningú dels nostres, però poc a poc van arribant. La Sílvia, parella de l'
Estanis13, ens tira des de fora una polsera curradíssima de tela que havia fet personalitzada l'
Estanis13. Detallàs!!! Ens saludem amb la resta, ens desitgem sort, i cap endavant.
L'
Estanis13 es decideix a sortir amb mi, tot i que ell creu que el seu ritme està més a prop de 4:10. Ell només ha fet una marató, aquest any en 3:04 i busca el seu primer sub3h. Semblant al que jo vaig fer 5 any abans, sortint a 2:55. El destí va voler que ell fes la mateixa marca que jo a Donosti, només un segon més. L'
esrafiki ens acompanyarà des del km 15-16. No s'ha recuperat del tot de la lesió de València, però igualment s'arrisca per ajudar a un amic.
Sortim. Pateixo una mica perquè hi havia massa gent. Tinc un estil de córrer
peculiar horrible, i faig pasetes molt curtes. Això de vegades fa que m'emporti alguna trepitjada de més, però vaig bastant atent. També poso el colze (un altre cop
krlos style) per si algú vol creuar-se retallant.
L'objectiu és agafar el ritme i no flipar-nos de sortida. No vull que l'
Estanis13 es pensi que l'ha cagat per venir amb mi. Com aquelles llebres que han de dur un ritme, però surten disparades i peten a la gent. L'
esrafiki al final es quedarà fins al km5, així que ell marca. Intento que no es dispari. La veritat, que sóc una llebre pèssima, però se'm dóna molt bé mirar el Garmin cada 30 segons, així que és senzill, baixar o pujar ritme segons digui el GPS. Envejo aquella gent, com el
khryz, que corre 40 segons sense rellotge i et diu: Anem a 4:35. Increïble. Jo vaig començar amb Garmin des del principi i sense GPS em sento com Rajoy en un debat. Perdut.
Quan algun km surt un pelet més ràpid o més lent, intento justificar-me (És que era baixada, és que és llarg,...). Vull que es senti tranquil, i que cregui que ha encertat venint amb mi. Jo tampoc he fet moltes maratons, però ell em veu com més experimentat i he de demostrar-li. Km 5, 4:07 de mitjana i
esrafiki s'acomiada. Just allà està la súperclaca GPT. Intento posar bona cara, perquè sé que des de fora també es pateix, i saludar-los fent algun gest. Ells ja saben que sóc una mica pallasso, o sigui que vol dir que estic bé. La veritat que no tinc ni idea a quins kms estaran, així que cada cop que els veig és una sorpresa i un "subidón". No he pogut saludar a cap dels altres companys per no arribar a la foto, però la majoria no els conec ni de vista. Em centro en buscar una barba hipsteriana. Devia ser el km7 o 8, i veig al
ToniVLC. "Barbut, aquest cop sí!!!!". Espero que pugui acabar i content. Següents 5km surten a 4:05. Baixen una mica. Allà vaig fent números. Sí a 4:07 baixem de 2:54, imagina't que als darrers 10 estiguessis bé i pots baixar 5 seg per km i baixar de 2:53... Somiar és gratis, i la òstia que et dóna després l'atreviment, encara més.
Km 15, 4:07 de mitjana, primer gel. Esperem a que es reincorpori l'
esrafiki en breu. Mig lesionat i el tio farà 32km al final. Un putu crack. Tornem a veure a la claca. Vaig de conya!!! Següent parcial, tot segueix bé, 4:05. Cap el km20, ens creuem amb el
del@ primer, i després veig al
gàltix, Chute, Hansi, Roland, meep Danigoal...Tothom sembla que va on toca. Veiem uns patinadors que porten reflex, li dic a l'
esrafiki que vagi a demanar vaselina, el primer no en té, el segon sí. Em diu que si vol me la posa ell, no cal :he: Em donen top el pot, i n'agafo bastant. Un problema menys. Arribem a la mitja un pelet més ràpid de l'esperat, però dintre dels marges. Però pujant cap al km 22 ja no em trobo tant còmode. Em sembla que al km 32 apretarà la tia Rita. És una tia que compartim amb el
Dani.
km 24, un altre cop la claca, són els millors. Nens, estic bé!! Intento sempre buscar a la
Patri :love: Està patint la que més. La parella i el germà corrent. Km 25, segon gel. Parcial a 4:12, però pujava. Anem bé. Devia ser cap al km 28 i se'ns apareix la
Grinta i es posa a córrer amb nosaltres, gran!! Ens diu que té les nenes soles allà a la rotonda i que es torna. Llàstima. Avisa també que tenim al
del@ a prop. Mal senyal. Al cap de poca estona, suposo que la cafeïna del gel del km25, més els ànims de la
Grinta i la claca, fan un còctel explosiu i em puja al cap. Li pregunto a l'
Estanis13 si li sap greu si apretem, i em diu que no, que faci la meva. Tinc la mateixa sensació que quan truques borratxo a les 3 de la matinada a la teva ex. Saps que no ho has de fer, però ho fas. O quan te'n vas amb aquella noia que t'agrada però que només et porta problemes. No li recomanaries a cap amic, però tu hi vas. Li dic a l'
esrafiki que ens posem a 4' i començo a agafar a gent. Estic anant per sensacions. Quan he petat en una marató era abans del 28, sempre 24 o 25, o sigui que penso que aquest cop ho tinc. Em veig fent 14km a 4. He esperat massa anys aquest moment. Però se me'n va de les mans. L'
esrafiki em diu que no pot seguir-me a aquell ritme, i que m'agafarà al 35. Li dic que tranquil. Estic eufòric. M’animen un grup de joves. Un d'ells és dislèxic, en comptes de llegir al dorsal "koldo", em crida: "ànims, loko". Faig una pujada a tota merda per agafar un grup. Miro el fore i marca 3:41. M'és igual. veig a la claca. El
Dani em fot un crit enorme, quan em troba abans del que espera. Tots estan molt contents per mi. "Aquest cop sí!!!" els crido. Vaig agafant grupets i els avanço i segueixo endavant. Alguns em mirem sorpresos.
km 32, tercer gel. Ja he dit abans que no tinc massa experiència maratoniana, però sí he fet més de 10, suficient per saber que no havia d'haver fet aquella bogeria. km 33, 4:11. Merda. La noia aquella que m'agradava ha marxat amb el tio malote. Ai que patirem. El noi aquell no era dislèxic, era un visionari. Adéu pla A, lluitem pel B i ves que no acabem acabant l'abecedari i comencem amb l'hebreu. Tornem a fer números a veure quin marge tinc per fer marca. Encara prou, però ho dono tot per no passar de 4:20-4:25. Per sort de seguida ve l'
esrafiki. Em diu que a quant vull que anem, li dic que a 4', a veure si amb ell hi torno, però ni de conya. Ni de lluny. 4:18, 4:16, 4:22... Només passar qualsevol km (ex 36), sempre em diu: "Va que ja estem al 37", i jo per dintre pensant, collons si queda un munt...
Km 37. Cada 2km perdo un segon de la mitjana que portava. Quart i darrer gel. I pensar que abans no en prenia... Arribem al 40 i em trobo una mica millor. M'apropo a 4:15 un altre cop. No trobo el maleït 41, i li dic de males maneres: On cony està el km41!!!! Perdó, Jordi. Però es veu que no hi era. Just per allà està la claca i ja em veuen que no faig tantes tonteries com al principi. Porto la meva cara de "ho estic donant tot. M'estic deixant un colló i part de l'altre". En un carreró veig al
rubens animant a tope. S'alegra molt per mi. Ja arribo. Es fa llarguíssima la volta pel parc. Entrem, el rellotge al fons. No vull saber el temps que diu, m'agradaria baixar de 2:56, però sinó, la marca crec que la tinc. Intento apretar, però si normalment tinc sprint nul, imagineu en una marató que vaig fos. Poso cara de velocitat i les mans rectes rotllo sprint, però res més. El crono marca 2:55 llargs. Ho hem aconseguit entre tots.
Arriba
Estanis13 al cap d'un minut i gàltix al cap d'un altre. Cracks olotins, oleeee!!! Arriba
Chute davant de la llebre sub3h. Quina màquina i quin nivell de patiment. Espero amb candeletes al
Hansi. Però no arriba en sub3h. De sobte, em vinc avall, i començo a plorar. Merda. No s'ho mereix. Em barallo amb algú de seguretat que em vol fer fora. Collons, estic esperant un amic, i aquí no destorbo, deixa'm en pau! Arriba amb 3h i poc, ha fet MMP i l'abraço, però estic desfet. Ni celebro res ni m'he preocupat d'agafar la medalla. No sóc massa efusiu amb la claca, ni amb la
Patri, ni li dono prou les gràcies a l'
esrafiki. Us demano disculpes. No puc parar de plorar. Intento marxar a algun racó per no espatllar l'alegria a la resta. La Patri ve a consolar-me. A la majoria de maratons he plorat d'alegria però aquest cop no. No em digueu que la marató és justa, perquè no ho va ser. Com no li torni el qui li deu algun dia, em cagaré en ella per sempre. Marxem a l'hotel, i allà em començo a trobar millor. Després de la dutxa, i amb el cap fred, ja començo a adonar-me, que després de 5 anys, he tornat a fer MMP. Ho celebrem amb un gran dinar, i tothom està molt content per mi, i jo per ells. Ha estat un dia per recordar. Donosti va ser genial, i mai serà igualat, però Castelló, tela. S'ha fet un lloc amb tots els honors.
Gràcies
esrafiki, ets un fóra de sèrie. Gràcies a la claca, impressionant. Gràcies
Estanis13 per la companyia. Gràcies
Chute, per ensenyar-me tot el que sé sobre entrenaments i maratons. Gràcies als diables de la Marbella, per aguantar-me cada setmana. Gràcies Gasoses. Gràcies
Patri, per tot.
"Hem gaudit del camí. De cada quilòmetre de preparació. Hem tornat a mirar els ulls a la senyora marató. I no ens ha deixat indiferents. Com sempre. Tornarem a veure’ns, i tant. I tornarem a gaudir-ne, perquè ens té el cor robat." (
Joan3)