Anar a la línia de sortida d’una marató m’encanta. Si el meu cos fos menys senyoret :he: i es recuperés més ràpid de les maratons, en faria un grapat cada any, en lloc de només una o dues. És la cursa que més m’agrada, la que m’envolta més amb la seva màgia, la que desperta més les emocions, per bé i per mal.
El meu objectiu de sortida era fer sub3h per primera vegada. Segon cop que ho intentava en la meva vida, després de Barcelona també aquest any, però allà veia clar que no ho aconseguiria per un problema de salut que havia tingut a dues setmanes de la cursa. En aquesta marató, tota la preparació, amb els seus entrenaments i curses, concordaven clarament amb un sub3h. No molt sobrat, però sí sub3h clar. L’únic punt de dubte provenia del meu desgast físic i emocional de les darreres setmanes per motiu luctuós familiar. De totes maneres, tenint de marca personal 3h02’33” i havent fet una preparació digna de sub3h, no semblava gaire oportú aplicar preceptes de prudència i sortir a fer sub3h02’ :he:, així que a córrer com si no hagués passat res estrany!
Aquella conya que sovint fem amb els plans A, B, C, D,...en els dies previs, jo l’havia desenvolupat exhaustivament:
- Pla A: no justejar per baixar de 3h, fent entre 2h58’ i 2h59’, passant la mitja en 1h29’ (cal tenir present que a Castelló, com jo sabia perquè ja l’havia corregut el 2012, la segona mitja té una o dues parts on es perden uns quants segons que s’han guanyat en la primera mitja).
- Pla B: anar apurat fins l’últim metre per fer un sub3h mínim, ni que fos 2h59’59” :he:.
- Pla C: tot i no fer sub3h, rebaixar marca personal el màxim possible, encara que fos 3h00’00” :he:.
- Pla D (a partir d’aquí, començaven a no agradar-me tant): baixar de nou de 3h05’ (només ho havia aconseguit dos cops fins el moment).
- Pla E: baixar de 3h10’.
- Pla F: baixar de 3h15’.
- Pla G: baixar de 3h20’.
- Pla H: acabar (sense mirar la marca).
- Pla I: retirar-me sense risc per la meva salut si em trobava malament.
Au, mig abecedari ocupat amb plans a priori! :rofl:
Dies abans, vam decidir córrer junts de sortida el Simón (
Chute), amic i conseller meu :love:, i jo, intentant fer el màxim de km junts, però que ni l’un ni l’altre perdéssim l’oportunitat de fer bona marca si el company no podia seguir el ritme. Tots dos opinem que l’atletisme és un esport individual i, encara que agraïm i gaudim molt la presència dels amics, no volem provocar mai que algú empitjori la seva marca per quedar-se amb nosaltres si no anem fins.
El primer km va ser desagradable, corrent en baixada molt comprimits amb gent a diferents ritmes. Corredors empenyent, donant cops de colze, posant en risc la verticalitat en qualsevol descuit. Em va donar mal rotllo i li vaig dir al
Chute, que de seguida, amb el seu seny, em va recordar que havia promès que estalviaria energies i no em passaria la cursa parlant, com tinc per costum :mdr:.
El primer parcial de 5 km el vam fer a 4’15”/km, a ritme just de sub3h, a l’espera d’anar-nos escalfant i passar la primera pujada, suau però llarga, quan es torna a la recta de sortida. Aquí ja anàvem veient que les llebres de 3h (eren 4 o 5 que corrien junts encapçalant el grup) havien agafat un ritme més ràpid que el de sub3h exacte (4’15”/km). Aprofito per dir ara que el treball d’aquestes llebres va ser nefast, un autèntic manual de com no s’ha de fer de llebre si vols ajudar la gent. Jo no pretenia seguir-los, perquè justament odio córrer en aquests grans grups que es formen al voltant de les llebres oficials, però a causa de la manera com ells van portar a terme la seva tasca, m’hi vaig acabar veient obligat en bona part de la cursa.
Quan baixàvem la recta de sortida per segon cop, cap al km 8, el
Chute em va dir que ell no es veia amb cor d’agafar les llebres, que ens devien portar uns 50 m, i que tirés jo endavant. Com que en baixada tinc una facilitat natural per anar ràpid sense esforç (serà per tenir les cames llargues, per la meva manera de fer la gambada... no sé per què), les vaig atrapar en menys de dos km. M’he preguntat si potser allò va ser un sobreesforç, però crec honestament que no, tot i que admeto que podria ser que sí i que jo no me n’adonés.
En aquell tros de baixada, vaig concentrar-me en els corredors que pujaven en sentit contrari a mi. No havia pogut conèixer en persona el gran
Toni VLC, no m’ho podia creure que a Castelló tampoc ho haguéssim aconseguit (vaig arribar massa just a l’hora d’entrar als calaixos, avantatges/desavantatges de tenir l’hotel força a prop), però em vaig juramentar per veure’l i fotre-li un crit que almenys seria el nostre primer “diàleg” en viu :he:. Passaven corredors i més corredors, llebres de temps que jo pensava que podria ser el seu i no apareixia, i vaig començar a témer que finalment hagués refusat córrer. Però no! Allà va aparèixer una de les barbes correcats més maratonianes :happy:, i el crit que li vaig fotre i ell em va respondre :yipi: va constituir una espècie de baptisme de foc dialogant entre ell i jo (estil Neanderthal, per què negar-ho :he:).
Toni, a la propera, esperem que pugui ser un diàleg més escaient als Homo sapiens! :wink2: Ja em van dir que t'havies tret l'espineta de València, i no saps com em vaig alegrar de saber-ho!
Al pas del km 10 vaig veure que havia fet els anteriors 5 km a 4’09”/km. Mitjana des de l’inici per fer sub2h58’, i anava enganxat a les llebres de sub3h :oh:. Alhora, analitzant les meves sensacions, em va sorgir espontàniament un pensament: “Encara no he començat a córrer”. És a dir, estava tan fresc com si no hagués corregut gens :happy:. Això volia dir que el ritme de 2h58’ estava ajustat a les meves possibilitats maratonianes, em va alegrar molt.
A cada lloc on s’havia situat el grup d’amigues i amics correcats/gasoses, incloent-hi la meva dona (la
Núria) :love:, era una festa veure aquelles cares d’alegria, aquelles veus d’ànim, cridant amb afecte els nostres noms, esperonant-nos tant com es pot fer i més. No tan sols en l’animació de la cursa, durant tot el cap de setmana, no es pot tenir millor companyia que la d’amigues i amics com vosaltres :love: :love:.
Entre poc abans del km 10 i el km 12, vaig anar encaixant-me en el grup de les llebres i em vaig agobiar molt amb el perill d’entrebancar-me. Als avituallaments, era difícil agafar beguda, calia demanar-li a algú que te’n donés de la seva (i ho sento, seré maniàtic, però amb desconeguts no em fascina fer-ho). Em vaig posar a córrer per davant del grup. Pensava que es quedarien, perquè al meu parer, ja tocava que alentissin, que ells buscaven sub3h raspat i jo buscava 2h58’. Però què va! Em trepitjaven els talons. Això em va provocar dubtes, perquè si confiava que ells estaven gestionant una cursa per 2h59’ alt, volia dir que jo anava massa lent per passar la mitja en 1h29’.
Aquí vaig cometre un error que sí que em va desgastar (una mica o molt) inútilment: com que l’Andreu (
gàltix) anava en un grupet de 5 o 6 corredors una mica més endavant, els vaig agafar per veure si el seu ritme em convenia. L’Andreu anava a buscar al voltant de 2h57’, massa per mi, però sé que sovint corre de menys a més, i ho sap fer molt bé :love:, així que vaig pensar que tal vegada, durant uns km, el seu ritme seria bo per mi, fins que ell accelerés. El vaig saludar quan em vaig incorporar en el km 12, i al cap de poc ja m’havia adonat que seguir-los em forçaria massa, així que al passar pel km 13 li vaig dir que aquell tampoc era el meu lloc a la cursa i em vaig deixar caure del seu grup, esperant que m’atrapessin de nou les llebres amb el seu ritme excessivament alt.
Cap al km 14, jo ja estava de nou amb el grup de les llebres, però em vaig posar amb 3 o 4 corredors que, incòmodes com jo amb l’aglomeració, anaven uns metres per davant. Jo seguia pensant que no havia de fer cas de com corrien les llebres, però igualment em generaven el dubte de si ells estaven corrent a ritme adequat per acabar en 2h59 llarg, cosa que significaria que jo estava anant massa lent.
Amb aquesta disposició de cursa, vam encarar l’anada cap al port. Abans del km 15 vaig tenir la sensació que el sol que em donava de ple m’escalfava massa. No va fer calor, però a l’ambient hi havia alguna cosa que donava mal cos. La humitat? Els carrers estaven literalment xops com si hagués plogut, de tanta condensació que s’havia produït. En fi, és igual, el que no penso fer és posar excuses meteorològiques corrent a 16ºC, que a priori sembla bona temperatura, per molta humitat que hi hagués. O no?
Al meu rotllo, jo seguia per davant de les llebres esperant que es despenjarien de mi progressivament, però els km anaven passant i res, al contrari. Pas pel km 15, el parcial dels darrers 5 km em va donar a 4’14”/km i les llebres m’anaven retallant distància :surprised:. Marca del km 17, els tinc a la meva esquena i escolto que un d’ells diu “En 4’10”, así vamos de puta madre” :surprised: :surprised: :surprised:. Aquí ja vaig comprendre que eren ells qui anaven massa ràpid per sub3h raspat, que no era jo qui anava lent per l’objectiu de 1h29’ a la mitja, que ells seguirien apretant d’aquella manera, i que si pretenia anar-me distanciant per davant seu, em rebentarien, així que era el moment de deixar-me absorbir. Ho vaig fer de molt mala gana i molt cabrejat, enyorant l’eficiència que mostren sempre les llebres de Corredors.cat, sabent que la incertesa que m’havien generat m’havia significat fer uns esforços que podia pagar cars.
Integrar-me al grup va ser molt desagradable novament. Cada poca estona, algú em tocava el taló des del darrere i, a més d’espantar-me, em canviava el pas. Colzes i mans donant també copets involuntaris. La sort és que al km 18 vaig veure que el
Chute era allà :love:, i almenys la seva companyia, i compartir avituallaments amb ell, era un consol.
El parcial del km 15 al 20 va sortir a 4’13”/km, i el meu pas per mitja en 1h28’51”. Vaig sentir llavors veus de corredors del grup alarmats perquè el ritme era per sub2h58’, jo vaig pensar que a mi m’estava bé, perquè era el meu pla a priori, però que millor si ho hagués sabut des del principi, que no hauria gastat energies precioses avançant el grup tanta estona. Com que llavors ja estava fet i no tenia remei, vaig pensar en positiu, perquè encaràvem la tornada del port cap a Castelló, i eren 3 o 4 km en lleugera pujada i possible vent de cara, que fets en grup en quedaria minimitzat l’efecte.
En aquesta tornada, els km 22, 23, 24 van seguir sent massa ràpids, al meu parer. Comptava perdre 7-10”/km i les llebres els feien a 4’17-4’18”/km. Vaig començar a notar, cap al km 23-24, que el meu estat físic ja no era l’adequat per aquell punt de la cursa. Primers indicis negatius massa aviat. També em notava acalorat sota el sol. Estrany.
Em vaig oblidar de marcar lap en el km 25, i ho vaig fer al 26, de manera que el parcial km 20-26 em va sortir a 4’16”/km, cosa que indica que les llebres van tornar a posar-se a prop de 4’10”/km a partir dels voltants del km 24, on acabava la pujadeta tornant del port. Jo seguia amb el grup, pensant que si les llebres volien fer 2h58’ era el seu problema, però si jo aguantava amb ells, aquest era el meu objectiu i ja m’anava bé. Llàstima, llàstima, llàstima... que al km 26 començava a notar que no podria.
Improvisar en una marató el teu pas al pla B costa, però estava mentalitzat i encara era un pla atractiu. Fer sub 3h raspadíssim, encara que fos 2h59’59” :he:. Tenia un calaix de segons acumulats, massa pocs en cas de defalliment notori, però m’havia de concentrar a esforçar-me per no perdre’ls, i només em posava una fita: que el següent punt kilomètric em trobés enganxat a l’esquena del globus de 3h. Així van anar arribant el km 26, 27, 28, 29... El
Chute anava ben a prop de les llebres, i sovint es girava a mirar on era jo, sempre darrere d’ells. Li deia “Aquí, amic” :love: i ell seguia tranquil mirant endavant, com el gran campió que és.
El meu parcial del km 26 al 30 va sortir a 4’15”/km, per tant encara a ritme de sub3h, sense perdre el petit coixí de segons acumulats en la primera mitja. Però com que ja he fet unes quantes maratons, el km 30 és un punt que em desvela què podré fer i què no, dintre d’uns marges. Allà jo ja sabia que no podria fer sub3h, però pensava lluitar amb totes les meves forces durant el màxim nombre de km. La
Núria i els grans amics estaven en aquell punt, em començava a saber greu per ells que els seus ànims ja no em portarien a baixar de 3h. A la
Núria li vaig dir que no ho podria fer, amb un somriure afectuós perquè no patís per mi. Jo estava fent la part difícil de la meva marató, el que a mi m’agrada, que és esforçar-me a cada pas per fer rendir la bona preparació i les energies que quedin. Des que havia deixat d’anar còmode, kilòmetres abans, evocava el pensament d’una persona molt estimada de la família que està lluitant en un tractament contra el càncer, ella el vencerà segur. La seva imatge de campiona m’inspirava per bregar en aquest joc de nens sense veritable transcendència (tot i que li’n donem tanta) que és córrer uns km en un temps o un altre. La veritat és que m’ho estava passant bé, tot i patir una mica :mdr:.
Des de poc abans del km 30, el ritme marcat per les llebres havia decaigut lleugerament, sense motiu aparent. El parcial del km 30 al 35 va ser a 4’19”/km, cosa que em feia pensar que ja anirien així fins a meta, deixant perdre poc a poc el que havien guanyat en la primera meitat, per arribar en 2h59’ llarg. Vaig trobar que la tàctica era globalment absurda, però en aquell moment m’afavoria perquè així jo podia tenir l’incentiu de seguir-los (a 4’15”/km ja hauria perdut el grup estona abans). Però fins el km 35 va durar: just en l’avituallament corresponent a aquest punt, la llebre va augmentar de sobte la velocitat. Immediatament se’m va escapar, cosa que igualment jo esperava que passaria en un moment o altre per incapacitat meva de mantenir el ritme. Al km 36 ja em treia uns bons 20 o 30 m, i això que vaig fer el km 36 en 4’16”, fent molt esforç. Es devia posar de nou a 4'10"/km, no sé per què. El meu amic
Chute seguia la llebre com un crack, així es va guanyar el seu sub3h

.
Els immensos 6 km que em quedaven m’apartarien per ben poc (en el millor dels casos) del sub3h, però ja estava mig en mode pla C: a buscar marca personal, a baixar de 3h02’33” (sense abandonar del tot la quimèrica il·lusió del pla B, si per miracle succeïa). Les petites inclinacions de les pujades entre el km 35 i el 40 em van pesar moltíssim, estava molt cansat de cames (no de càrdio ni de respiració), i encara que treia tot el que podia als músculs, el parcial d’aquests 5 km va sortir-me a 4’26”/km. Recordo molt intensament els ànims de la claca, amb tants crits i tanta estimació :love:, el
Rubens corrent un tros al meu costat dient-me que sí que podia :love:...La llebre s’allunyava, arrossegant el
Chute i molt pocs integrants més (potser 4 o 5 persones) de la multitud que havia format part del pilot. Quan jo, endarrerit, ja no tenia perspectiva en la distància per apreciar els ritmes de la llebre, els amics que la van veure diuen que va començar a afluixar ritme, suposo que per no entrar amb un sub3h tan folgat. Lamento molt haver de dir que, en la meva opinió, per fer aquesta feina així, és millor que no la facin.
Curiosament, al passar el km 40 portava un temps total que, si hagués estat capaç de fer el tros que quedava exactament a 4’15”/km (el ritme de sub3h que tinc tan entrenat), hauria entrat en 2h59’59”. Tan poca cosa aparentment, però tan inviable en les condicions que hi arribava. Ja feia molta estona que no podia córrer a 4’15”/km. Estava buit i l’únic que podia fer era evitar perdre molts segons, especialment en la petita pujada per arribar al parc Ribalta, que acabant una marató és inclinadíssima :he:. El pas pel km 41 va ser en 4’30”, i això significava que només baixaria de 3h si feia els darrers 1,195 km en pujada a 4’/km, absolutament inassolible. No vaig deixar-me anar perquè estava plenament en el pla C, i volia fer la millor marca possible, tot i que al quedar més a prop de 3h faria més “ràbia”. Vaig fer aquell trosset a 4’40-4’45”/km i au, marató acabada en 3h00’47”!
A meta vaig tenir el goig de veure la
Núria a través de la tanca, compartir amb ella el molt èxit i el petit percentatge de decepció, i també els amics que havien corregut i em donaven les seves bones notícies (
gàltix, estanis, Chute), i els amics i amigues que havien estat animant. Els que van arribar després també portaven bones notícies (
Roland, meep, Danigowl i Barceruel, Gorka), i algunes no tan bones. L’abraçada més emotiva va ser la del
Koldo :love:, que em repetia entristidíssim que li sabia greu que jo no hagués baixat de tres hores, concentrat en mi de tal manera que no va dir-me quin marcote personal havia fet ell, fins que li vaig insistir que m’ho digués i el vaig convèncer que ho celebréssim :happy:, que jo no estava trist, que havia fet marca per gairebé dos minuts i que cal acceptar esportivament tal com surten les coses, encara que no sigui al 100% com volem :smile:.
Després d’una marató, m’encanta pensar en la següent, que serà Barcelona 2016. Si tots els condicionants familiars em permeten arribar-hi preparat, i si la temperatura és una mica baixa, intentaré de nou baixar de 3 hores. Si no, espero poder-la córrer i completar-la en un temps superior, que també em faria disfrutar-la molt. Ja deixaria el següent intent de sub3h per la propera tardor... o per mai més, tampoc importa gaire.