La preparació per la marató de Castelló començava cap allà finals d’estiu, i no ho feia de la millor forma. Juliol i agost els vaig passar amb problemes al tendó d’ Aquil•les i no vaig poder fer la base de quilòmetres que m’hauria agradat :grrrrrr:. Total, que em vaig plantar a principis de setembre acabat d’aterrar de les vacances, totalment fora de forma, i amb un test de 10K a la cursa de la Mercè que aquest any va caure més aviat que mai. En fi, vaig fer 45’14”, un temps equivalent al que havia entrenat. Sempre ho dic: miracles a Lourdes. Però si volia apropar-me a un ritmes al voltant de les 3 hores ja em podia posar les piles amb caràcter d’urgència, doncs en aquell moment no era capaç ni de fer 10k al ritme que pretenia fer una marató :aww:.
Els resultats a les darreres maratons havien sigut a Barcelona’14 3h.02’ i a Sevilla’15 3h.05’. I entre mig vaig haver d’avortar Donosti’14 per problemes físics. A totes tres vaig patir problemes musculars i lesions diverses durant la preparació, cosa que volia evitar aquesta vegada, doncs aquestes coses al final només et donen maldecaps i no gaudeixes del que estàs fent. Per tant, aquesta preparació vaig decidir fer-la molt ajustada de ritmes i de quilòmetres
.
Les setmanes van anar avançant i sentia que estava millorant a bon ritme. A la mitja de Sant Cugat es va confirmar amb 1h.26’31”. En un mes havia progressat molt i encara em veia amb marge de millora. A la mitja del Mediterrani, un dels meus circuits favorits, va ser un dels millors moments de la preparació, doncs vaig acabar amb 1h.23’53”, marca que em donava opció fins i tot de fer sub3h
. Va arribar el mes de novembre, i Ripoll havia de ser la confirmació del bon estat de forma, i de la reafirmar la meva confiança. Malauradament, aquella cursa va ser un pas enrere, doncs vaig fer 1h.25’39”, quasi dos minuts pitjor que el mes anterior i amb molt males sensacions
.
Allò interiorment em va crear molts dubtes. Comparativament estava a un nivell semblant a les darreres maratons on vaig sortir a fer sub3h. i a la segona mitja la marató m’havia posat en el meu lloc. Per tant, havia de valorar si valia la pena arriscar o no.
La preparació de 14 setmanes, vaig acabar-la amb números de serveis mínims. Volia fer un pla de poc volum, però sumat a petits contratemps com mal de queixals, tendinitis, i desajustos al turmell, van resultat uns números amb els que no se com m’ha pogut anar tant be la marató. Em va sortir una mitjana de 49k setmanals :beurk: i una mitjana de 3’9 dies d’entrenament setmanals :beurk:. En quant a ritmes dels 55 dies que vaig entrenar, 21 dies van ser a 5’/qm. o més lent. 7 dies de series, un cada dues setmanes. A part de les tres mitges que vaig fer, de tirades llargues només vaig fer dos
: una de 21k i una de 30k.
La setmana de la marató no començava amb bon peu, doncs el dilluns en ple entrenament vaig tindre una punxada al turmell que em va deixa mig coix. Per un moment vaig pensar que deia adéu a la marató però poc a poc va anar marxant el dolor i el mateix dissabte, unes hores abans de la cursa, l’amic
Barceruel :love:, em va recol•locar el peu i em va deixar a punt per disputar la marató. Si no arriba a ser per ell crec no hagués pogut acabar.
El dia previ a la marató vaig gaudir de molta tranquilitat, doncs logísticament es una marató magnífica, doncs tot queda molt a prop: Estació, entrega de dorsals, hotels, restaurants, sortida de la cursa, etc. Tot ben al contrari que la darrera que vaig fer, Sevilla, on cada cosa estava a una punta de la ciutat.
El dia de la competició em vaig aixecar a les 6h.30’ i vaig esmorzar la taula del 4: Quatre barretes, quatre plàtans i quatre torradetes amb pernil. Tot estava a punt, ens vam reunir amb la resta de companys i vam anar plegats cap a la sortida. És una marató encara petita, sobre els 3000 participants, i ben organitzada, amb lo qual vam accedir als calaixos de sortida sense masses complicacions.
Era magnífic l’ambient, compartint calaix amb companys com el Galtix, el Koldo, l’Estanis13, el Hansi,.. Ens motivàvem els uns als altres fins que va arribar el moment de la sortida. Música a tota tralla, que volia que s’acabés d’una vegada, si us plau que comenci l’atletisme i s’acabi el rock. En aquell moment, pum. De cop, confeti per tot arreu, i tothom a córrer. A la butxaqueta, on el
Danili guarda els tres segons de Donosti, jo guardo tres gels, pel 14,24 i 34.
Comencem amb una suau baixada, encara anem molt aglomerats, però confio en que poc a poc anem trobant en el nostre lloc. Des de l’estiu passat que se’m va trencar el Fore, entreno només amb cronòmetre i competeixo per sensacions, i realment em sento molt més a gust. Especialment en els mals moments m’obsessionava a mirar el rellotge una i altre vegada. Cap al km.1, m’enganxa el Hansi, tot esverat per la multitud, i a sobre les llebres ens havien agafat avantatge. Jo el tranquilitzo, poc a poc s’anirà estirant tot, i a la llebre ja l’agafarem amb calma. Em sento a gust corrent, còmode, gaudeixo dels moments que ens creuem amb la claca. La meva parella, la
Laura :love:, em xoca la ma cada cop.
Ecopac fent fotos, i l’
Alice, Marte, Patiño, i la resta de parelles i acompanyants criden d’allò més
.
Cap al km.8 comença un descens on el Hansi es despega de mi uns metres, jo li dic que vagi tirant que jo seguiré al mateix ritme. No és fins al km.10 que enllaço amb les llebres de 3h. Mirant la situació de cursa, amb el Galtix, que vol fer 2h.57-58, no massa lluny del grup, ja veig que la tàctica de les llebres serà agafar algo de marge a la primera mitja, considerada més suau que la segona part.
En el camí cap al Grao, veig com el Hansi se’n va cap endavant, fet que em sorprèn molt. Jo continuo dins del grup, però sempre buscant la part de darrera o als cantons. No m’agrada anar tancat, doncs tot i que t’afavoreix que et tapin el vent, qualsevol maniobra és complicada, i els avituallaments es converteixen en llocs d’alta tensió.
Poc abans d’arribar a la mitja enganxem al Hansi. Està una mica nerviós, per la tàctica de les llebres
. Li dic que no es preocupi, que es quedi allà al grup i que gestioni el minut que tenim de marge sobre el sub3. Concretament 1h.28’51” és el pas de la mitja, que em canta el Hansi.
A la tornada del Grao no bufa massa el vent, ja tinc ganes de tornar a veure a la claca. Al km.24 entrem de nou a la ciutat i l’ambient és fabulós. Em sento be, però ja no estic per xocar mans al públic :wink2:. Poc a poc estem arribant als quilòmetres decisius. Als companys que he pogut veure en algun punt els he vist be. Cap petada fins aquell moment.
El grup ha anat perdent unitats amb conta gotes, però a partir del km.30, el grup es va reduint de forma més dràstica. Curiosament arribaran uns quilòmetres on fins i tot em trobo per davant del grup enganxat a algun corredor més. La llebre s’està dormint clarament. Això li ajuda a no perdre unitats, però quan torni a anar al ritme que toca pot ser una escabetxina. I això arriba al km.36, on la llebre em passa a un ritme que no puc seguir, li prenc la matrícula al paio, i miro enrere, el grup està desfet, veig al Hansi que perd pistonada, ho tindrà difícil si no pot mantenir el ritme en aquells quilòmetres doncs un coixí de pocs segons els perds molt fàcilment.
Arriben els quilòmetres més durs. Tinc les cames força castigades, però em veig amb forces. La llebre la tinc a la vista. Els quilòmetres passen cada cop més lentament, cada cop pots estar pendent de menys coses. Al principi vas mirant als companys, al públic, els llocs per on passes. Ara mateix tot queda en un segon pla. Es com si entressis a un túnel, el final està a prop. Al passar el km.40 la densitat de públic és brutal. De fet, el cartell del km.41 deuria quedar tapat per la gent doncs no el vaig veure. Just en aquell punt, estava la nostra claca. La pujada d’adrenalina va ser increïble. Entrem a la zona final del parc, estem molt a prop, i cal lluitar, arribats a aquell punt no puc deixar escapar el sub3. Tiro de totes les forces que em queden, passo a la llebre
i tiro endavant. La recta final en baixada es fantàstica, un cúmul d’emocions, aixeco els braços com els àrbitres de basquet marquen els triples. He aconseguit el sub3, 2h.59’15”. M’abraço als companys que ja han arribat, i miro enrere. No veig el Hansi :frown:, probablement farà marca però no serà per sota de tres hores. Em sap greu, li hauria canviat la meva marca per la seva. Però en tot cas, continua amb la seva millora, és un crack.
Per acabar volia fer menció a alguns companys:
Koldo, per fi ha pogut fer una marató a la seva alçada. Han passat masses anys amb diversos problemes, però al final s’ha fet justícia.
Estanis13, meravellosa marató. Amb el poc temps que porta corrent, ja es mou en ritmes d’autèntic veterà. Te molt futur aquest nano.
Hansi, a cada marató rebaixa la seva marca 2 minuts, el sub3 és qüestió de temps.
Ratadesants, una retirada a temps és una victòria, llàstima de la lesió però no tenia sentit matxacar-se tants quilòmetres.
Galtix, un muntanyenc de pro, que baixa a l’asfalt i fa una cursa increïble. Si jo pujo a la muntanya em seria impossible estar a la seva alçada.
Danigoal, després de patir onades de calor a cada marató on anava, per fi quan la climatologia li ha respectat, ha pogut rendir com li correspon.
Barceruel, el Sancho Panza del Danigoal, li ha portat a rebaixar la marca per molts minuts. Gran feina.
Roland, m’alegro que ja que la primera marató no la vas poder gaudir com ha de ser un debut, t’has refet, i en aquesta segona ha estat ben al contrari.
Guissona i Esrafiqui, tot i no fer la marató completa van donar el suport necessari al Roland i al Koldo respectivament, fins a portar-los a l’éxit.
Meep, crec que ningú donava un duro per ell, i de nou ha mostrat la seva classe. Felicitats.