Marató de València 19.11.2017

Jorfer va escriure: Quines grans maratons que heu fet!!!

Oriol_TBID 4:26:15 una de les meves llebres favorites ha patit com un home de ferro que és i ha acabat amb un parell després d'una preparació incompleta. Gran.

Gràcies amic Jorfer pels piropos. Sobretot per lo de "preparació incompleta", massa generós per la teva part

La meva no-preparació havia consistit en sortir a trotar un ratet un cop a la setmana els dos darrers mesos. De fet, les últimes setmanes tenia bastant coll avall que no la correria sencera i em limitaria a fer una tirada llarga d'uns 20 i pocs kms.

Però durant la setmana de la cursa vaig començar a canviar l'estratègia per arribar fins al km26 i valorar-ho allí depenent del patiment que ja portés.

El dia abans acordo sortir amb el Tete Xavi a ritme de forquilla 4h00-4h10 i acordem també lloc de trobada pre-cursa per entrar junts al calaix.

Sortim junts des del calaix gris a les 8h47 i posem un ritme de creuer al voltant de 5:45-5:50/km, fent cada 3 kms sobre els 17:20 i cada 5 kms sobre els 29:00. La primera part del recorregut passa bastant bé per a mi i no tant pel Tete que es queixa una mica d'un peu. Passem la mitja en 2:02:30 i a partir d'aquí la falta de kms a les cames fan que aquestes cada cop siguin més pesades. Arribem després al 25 i escaig, i la Mei em pregunta si continuo. Fan mal les cames, però ja que estem aquí, seguirem.

Sobre el km 28 perdo al Tete Xavi i a partir d'aquí el ritme es comença a ressentir molt i aprofito per fer algunes petites parades d'1' caminant, alternades amb 2,5-3 kms corrent. D'aquesta manera, m'acabo plantant a meta amb 4:26:13.

Ja sabeu com NO es prepara una marató

Moltes gràcies a tots/es pel seguiment i moltes gràcies a la Mei pel gran seguiment in situ: km 10, km 17, km 25, km 34 i km 40 Impressionant!!!

Els homes de ferro de Lanzarote sou d'una altra pasta, Tibidabo

Només a gent així se li acut fer una marató amb tot el que això comporta.

Moltes felicitats, Oriol TBID.
A la propera surt a trotar almenys un parell de dies a la setmana, si pots.

Molt gran Oriol_TBID , jo si no faig 1000 kms previs no sóc capaç de posar-me en la línea d'eixida.
Ha estat un gran plaer compartir taula la vespra amb tu, Mei, Jaume86 i la meua Carmen. Així com poder saludar a Tete Xavi al guardarroba a punt d'eixir. Poc a poc vaig relacionant més nicks i cares . En meta també vam creuar unes paraules amb Dr. Door i estava realment satisfet.

I bunyol d'or i diamants per a la Mei. Arribar a vore't en 5 punts diferents és gairebé tan complicat com acabar una marató sense entrenar-la. I més a una ciutat que no disposa d'un vertader metropolita i està pràcticament tallada longitudinalment per la propia carrera. Chapeau!

En breu, crónica, amics.

Desitjant llegir més cròniques, començo per felicitar l'amfitrió, el Toni VLC, per la seva marca personal a la seua marató .

Felicitats també al sandmannn! , que sembla que no valora prou el marcote que va fer, per la mania que tenim els corredors populars amb certes xifres.

Admirable Pep_e, un sub3 fiable un cop i un altre, fins i tot amb poca preparació, crack!

I l'home de ferro, Oriol TBID, patint com els homes de ferro saben fer: ets un campió, xaval!

Jaume86, m'alegro molt perquè sembla que tornes al teu gran nivell! La teva crònica amb aquest final en progressió serà per caure la bava!

A qui us va anar malament, o vau haver de retirar-vos, us envio una forta abraçada amb la solidaritat que dóna haver patit moltes, moltes vegades revesos en maratons. Aixequeu la moral de seguida que pugueu, a mirar cap a la propera!

Oriol_TBID doncs encara té més mèrit el que has fet acabar amb aquesta no-preparació. Crec que vas fer patir una mica a la Mei.

Bé, jo no faré crònica d'aquestes llargues ja que això no s'em dona bé... Simplement comentar que, qui estigui llegint això i tingui dubtes sobre el recorregut, afirmar que és la Marató més plana que he fet mai. Us la recomano totalment.
Això sí, a la edició d'aquest any li dono un 9/10 però no és culpa seva el no arribar al 10: jo hagués preferit algo més de fred jeje

Ho sento però jo a això li dono molt importància i afecta bastant al meu rendiment.

Com ja us vaig avançar, al final vaig fer MMP amb 3h 30' 00'' clavats (rebaixant en 1'03'' la anterior). Com dieu és molt bonica aquesta marca, però com també dieu, estava "obsessionat" amb el 3h 2X' XX'' jeje. No passa res, ja en farem més maratons per intentar "ser sub 3h 30".

Moltíssimes gràcies a tots pel seguiment i pels ànims (no dono noms per no deixar-me'n cap). I felicitats a tots els finishers, per haver guanyat una altra vegada (arribar ja és guanyar), i als no finishers per haver-ho intentat, no tothom ho fa

Moltes Felicitats a tots!
I en especial a Sandmannn, pq fer MMP quan fas moltes maratons no és fàcil, però si en as moltes és pq les gaudeixes, i 3:30:00 es un número molt maco. Segur que tens alguna a la vista X baixar la marca, i si cal, en una m'ofereixo de llebre particular a ritme 3h29'xx" sempre i quan estigui aprop,sigui plana i no interfereixi en alguna marató objectiu meva. En parlem!

Al ToniVLC dir-te que tenir MMP recent i a la teva ciutat és per tenir l'orgull pels núvols!!! Gran!!!

Salut i alegria,
Pere

Bona nit familia!
Escric per felicitar-vos a TOTS els que heu fet VLC'17. Sense distincions de haver fet marca, o no. Espero que hagueu gaudit molt dels entrenos i del dia de la cursa.
Aprofito, ara que la ressaca comença a passar per recordar-vos que esperem cróniques. Amunt!

moltes felicitats a tots , tant els mmp com els retirats .. vinga

Moltes felicitats a tots per la vostre marató i llastima del Carles22

Oriol_TBID tela marinera, ficar-te en aquet fregao i acabar-la te coll...ns
Toni VLC cada vegada mes aprop del sub 3:30, te esperem a bcn
Jaume86 estratosfèric aquesta temporada arrasador
Sandmannn quant t`ho prenguis en mes calma el sub 3:30 serà bufar i fer ampolles per tu

Novo amore, veterem amorem...


"Cada cabró, que s'apanye", diu la dita. I ja ens apanyem tots com podem, cabrons o no"
Joan Fuster, Bestiari.

Córrer és un estat d'ànim. Si més no, la marató és un estat d'ànim. I enguany el meu estat era un feix de nervis que els dies previs no m'han deixat descansar. El pensament de la retirada de la marató de València en 2015 en vore que l'objectiu s'esfumava era recurrent. Una situació que he viscut com un fracàs, incapaç de regenerar-ho de forma positiva.

Des d'aquell dia, els més de 4.000 quilòmetres que he corregut han sigut un seguit de cims i valls, quan jo sóc més de rutina, hàbit i tranquil·litat. Tot i que reconec que els amics i companys -molts dels quals llegiu este ratlles- m'heu animat molt amb consells certs.

"Novo amore, veterem amorem, tamquam clavo clavum, eiciendum putant", diu Ciceró. Així, com un clau treu un altre clau, tenia clar que devia ser la pròpia marató la que m'havia de salvar.

Enguany la planificació ha sigut sublim, des de juliol sense defalir sols he perdut tres entrenes. A este fil s'han registrat setmana rere setmana la meua constància i voluntat, les meues úniques virtuts en este món del córrer. Desgraciadament, sóc home poc patidor i l'umbral del dolor el tinc molt baix. I això és el que em mata, però devia tornar a enfrontar-me a la marató amb un objectiu clar i exigent: atacar el sub3h30 de forma decidida i, si era impossible, al menys, fer marca personal.

A la línia d'eixida no deixe de pensar en tota la setmana, mig refredat, amb poc descans i molt nerviós... Cal eixir a 4:55 del meu Garmin i mantenir tota la carrera eixe ritme. Tan fàcil, tan difícil.

L'emoció prèvia deixa pas a l'eufòria de la pròpia carrera en passar per sota l'arc, al pont de la marató. Em persigne, dit al cel i a córrer. Els primers dos quilòmetres són una lluita contra la cinta del pulsòmetre i el Garmin. Marca valors superiors a 225 ppm, alguna cosa passa, alguna mala connexió... el que em faltava, la cinta em cau, no queda subjecta al pit, i no pare d'intentar acomodar-la. Quan encarem el Port sembla que tot ha anat al lloc, els valors son els adequats i la cinta ja no es belluga.

Però, no vaig còmode. Vaig bé de cames, però no còmode. Encarem la llarga zona de les Universitats, amunt i avall. Els primers quilòmetres són molt regulars, però 3-4 segons per dalt del ritme previst: (km 0-5 a 5:05; km 5-10 a 5:03; km 10-15 a 5:04). Un fre invisible no em deixa completar els quilòmetres al ritme de 5:00 o 4:58, que és el ritme objectiu. Com no em sent còmode i vaig neguitós i preocupat, sóc jo qui m'impedix accelerar "pel que puga passar"...

"Un àngel desplega ses ales i deixa el cel ple de claror"
Antònia Font, Alpinistes samurais

Què va ocórrer en plena marató quan jo corria per l'Albereda camí de l'avinguda d'Aragó, front al vell temple de Mestalla, mai ho sabrem amb certesa, però ara sé que vaig sentir la carícia de les ales blanques d'un àngel. En eixe precís moment les meues sensacions canviaren absolutament. El ritme era el mateix, un pèl per dalt de 5:00 però l'actitud era una altra. El rictus de preocupació deixa pas a l'alegria de saber que s'ha dictat sentència i el dit marcarà cap al cel al final de la carrera, tot i sabent que encara resten molts quilòmetres.

El pas de la mitja marató és un minut per sobre del desitjat (1h46m39), però vaig fort, tenim feta ja la meitat de la carrera i no tenim res del que poder queixar-nos. Bé, sí, eixe pas impossible de cinc segons menys el quilòmetre. La freqüència cardiaca, miraculosament, descendix com a efecte mental de la seguretat. Veig als altres corredors amb raigs X i intente descobrir com van, però el millor és mirar a la gent que anima fit a fit i vore el somriure i el crit d'ànim.

Seguim amb la regularitat, cal tenir en compte que València és plana com la ma (km 15-20 a 5:02; km 20-25 a 5:03). Prenc consciència que cal apretar o serà impossible fer sub3h30. I recorde que li vaig dir a Mona que parlara de mi als deus de l'Olimp quan entrara a l'estadi d'Atenes en la marató de la setmana passada.

Em sent fort quan ens dirigim cap al riu, a passar pel pont de Fusta cara el centre de la ciutat. Veig a Carmen prop del 27, bes del campió i recàrrega emocional. Carrer La Pau, Sant Vicent, Ajuntament, Guillem de Castro... mire el rellotge i veig uns meravellosos 4:52 de ritme de Garmin en la volta del 25 al 30. Però, ains, faig lap en passar per l'arc del km 30 i marca uns incomprensibles 5:04. Els revolts i del centre i les finques m'han jugat una mala passada. Però, la sensació continua sent bona, i seguim.

I xino xano ens allunyem del centre de València cap a la part nova i més allunyada de la meta. Perd uns segons, ho sé, i dic adéu al sub3h30 amb bona cara, sabent que cal comportar-se com fins ara i no fallar per assolir la marca. Salude amics, em fan fotos eufòric, cridant i animant als que es detenen a estirar o agafar un respir. Del 30 al 40 és per a mi la part més dura, el vertader mur... Les cames van agarrotades, però no tinc la sensació de perdre massa. Seguix fent laps cada 5000 i el resultat és 5:09 i 5:08.

Toni, cabet, que ara ve lo bo, em dic.

"La glòria cansa, només s'aguanta un instant. Però quin instant! Tots vivim per aquest instant...!"
Joan Sales, Incerta glòria

Les estrelles modernistes que decoren la centenària estació del Nord de València em saluden. Ha sigut ma casa en els vells temps universitaris i, després, quan venia a festejar a València. És el moment de la veritat i no vull fallar. Anem directes al km 40 i estic segur que arribe, vislumbre la catifa blava i, en això, creuem a la plaça d'Amèrica l'arc que ens duu directes seguint el vell riu Túria a la glòria.

Una massa de gent que aplaudix, crida i anima trau el que ja no té el corredor, que en un últim esforç avança triomfant a la meta. Encara tinc temps de vore a Carmen en el 41 i a uns amics més avant. En el gir cap a la Ciutat de les Arts xoque les mans a la mascota del Vila-Real i del València Basket, en el 17 havia fet el mateix amb la del València, i cap avall...

Un cartell anuncia que sols resten 700 metres, mire el Garmin i comprove que faré millor marca personal, però sóc incapaç de fer més números... Quan recórrec la catifa blava m'obsessione en les 3h33m i ja no mire pèl: directe a la meta. Els dos últims quilòmetres surten a una mitjana de 4:52. Hi havia força, encara.

El meu record és el d'un atleta sublim corrent en solitari que avança imparable. Quan, després, he vist el video d'arribada a penes em reconec en una espècie d'orco que corre de forma lamentable alçant els braços de forma inversemblant.

Creue la meta. Stop. Em torne a persignar com li agrada a ma mare que facen els esportistes i romp a plorar d'alegria, bese el terra i la voluntària em pregunta si va tot bé. Sí, li dic. I vaig cap a la meua medalla, que m'espera. Em concentre en els números que marca la pantalla i em satisfan: 3h33m54s. He suportat l'envestida de la marató des del principi... I sóc feliç, molt feliç per què des de l'estiu torne a tenir ganes de córrer, de córrer molt, de nou.

Per no ser cabró trobo que t'has apañat prou bé.

La crònica, com sempre, preciosa.

La marató, els números parlen, la millor que has fet.

Moltíssimes felicitats. Ja saps que en aquesta família carrota, safranòria, pastanaga, ens n'alegrem molt que et vagin bé les coses.

Has corregut de manera intel.ligent, cosa molt difícil en una marató i fins i tot el teu umbral de patiment l'has elevat una miqueta més.

Enhorabona. A veure si a la propera edició et puc fer una abraçada perquè està clar que el clatellot ja no procedeix.

Amunt i crits.

Hola

maca, molt.

Sobreposar-se a la incertesa dels moments que no comprenem dóna més valor a les prestacions del dia assenyalat. I el crono, no ens enganyéssim.

Enhorabona Toni VLC.



Fins ara.

Jordi

Bravo Toni, bravo!!

Ets, com el carrer on vius, un poeta. Les teves cròniques son molt boniques, convinen a la perfecció angoixa, alegria, incertesa, ganes, pessimisme i positivisme. És el que té una marató, 42,195 kms d'estat d'ànim, molts minuts que correm sols envoltats de multituts, on el cap és un factor clau, molt més que les cames.

I tu, un feix de nervis sota la teva aparença d'home llarg i tranquil, de bon amic dels seus amics, de persona afable, de corredor noble com pocs.

Enhorabona Toni, una vegada més

DESENA MARATÓ

València, la meva estimada marató de València. La marató que més vegades he fet, 5 participacions seguides amb cap decepció. Una aposta clara de ciutat esportista, de ciutat sostenible, de ciutat amb valors cívics i d’autosuperació. Una autosuperació que fa que l’aposta de la marató de València cada any sigui millor, sigui més segura. Ara fa un any vaig decidir que seria la meva desena marató i abans d’arribar al 2017, faltant les maratons de casa (Barcelona) i de la meva segona casa (Manchester), ja estava inscrit a València.

El camí fins arribar a la sortida de la marató de tardor no ha estat fàcil. Clarament puc dividir dues parts: hivern+primavera i estiu+tardor. Durant la primera part, acabant la meva cinquena temporada com a corredor, tot van ser disgustos. De l’embranzida de la preparació per la marató de València16, amb un sub3h20’ acompanyant la marató 50 de l’estimat Jorfer i completant el trio amb el ManoloM (marató lenta però que recordaré sempre amb molt carinyo), vaig anar sobrevisquent la preparació de la marató de Barcelona17. El cursar un màster de tardes em va trencar completament la monotonia dels darrers anys i, poc a poc, el meu estat físic anava decaient. Cada setmana, un entrenament. Cada diumenge, una mitja. Suficient per mantenir els temps en aquesta distància però insuficient per una preparació maratoniana. Inclús a la Maratest em vaig poder defensar en les 3h30’ però el bany d’humiltat estava dictat per sentència: la marató seria un desastre. Per poc no arribaria a ser el meu pitjor temps en una marató, la primera de totes on encara no sabia res del mon maratonià. I vista la debacle barcelonina, vaig sortir conservador a la marató de Manchester, 3 setmanes després que la barcelonina. Allà la vaig poder còrrer a ritme continu, no hi va haver ostia contra el mur, i el resultat va ser un parell de minuts millor. Però seguia en els meus pitjors temps, augmentant el pes i perdent aquell bon to físic de València. El calvari, però, no havia acabat. Després d’una prova d’esforç necessària per avaluar el danys de tanta inactivitat, va arribar la crisis total, absoluta i definitiva. En la meva primera participació a la cursa de Bombers vaig perdre el coneixement, disparat de pulsacions, acabant a l’ambulància. Definitivament havia deixat de ser corredor, era un Walking Dead que deambulava pels carrers de Catalunya. Can Mercader, Delta del Prat, Sant Adrià i Pineda van ser 10k’s acabats amb les pulsacions pels núvols i temps deplorables. Què em passava? Havia canviat quelcom de la meva fisiologia? No, tot estava correcte, simplement es confirmava que havia deixat de ser corredor, que no estava en forma. Bé, pitjor, la meva forma era cada cop més curvada, més pesada, més lamentable. Punt i apart.

Després de comprovar de nou que tot estigues a lloc amb els doctors Serra Grima i Brotons, aquest darrer m’aconsella que durant el juliol que passo a Manchester, aprofiti la meteorologia més benevolent per sortir a còrrer sense pulsometre, sense prejudicis, per sensacions. I així ho faig 4 o 5 cops durant petites estones lliures de la feina que hi vaig a fer. Em trobo millor i retrobo sensacions. Torno a tenir ganes de còrrer, ja no és un martiri, tampoc és un plaer, però almenys ja no tinc la preocupació de defallir, de tornar a tenir un esglai en forma de desmai. Així que decideixo intentar tornar a la rutina de les preparacions de la marató de València, com cada estiu, tot i partir de sota zero.

Tot just arribar a Catalunya decideixo posar noms i cognoms a l’estat en que em trobo, mesurar on sóc, saber d’on parteixo exactament. El meu padrí esportiu Jorfer m’anima a còrrer la Mediterrani Nit Run, una nova cursa per mi però en un escenari sobradament conegut. Decidim sortir junts, intentar anar a ritme 4:30 però sé que serà una cursa kamikaze, jo no estic en forma i no aguantaré, segur, i més amb la calorada que fa a Catalunya comparant amb la meteo anglesa. Però la cursa no va malament, no puc mantenir el ritme però tampoc perdo l’estel·la del Jordi i acabem en uns sorpenents 46’ i poc. Ja sé on sóc, d’on parteixo, ara toca treballar, persistir i esperar, que diu l’estimat mestre de cerimònies valencià. Com sempre, a finals de juliol, vaig cap a les pistes de Vilanova a posar-me en mans del meu míster Gàlvez. I més sorpreses: el pobre està malalt i les pistes de Vilanova les renovaran, estant tancades durant dos mesos. I ara què faig? Necessito més que mai savis consells per tornar a retrobar-me com a corredor popular que sóc. En el camí de 16 setmanes cap a valència necessito més ajuda que mai. I decideixo provar alló que el Jorfer m’ha dit tants cops, posar-me en mans de l’entrenador Jordi Ballesteros, també conegut com a JB, com tants d’altres companys correcats que tant han progressat ens els darrers anys. Sembla una aposta segura però em sap molt greu deixar el meu míster.

Presa la decisió, començo a entrenar. Tot i les altes temperatures, intento mantenir certa continuitat: dilluns trotar per recuperar, dimarts volum de kms, dimecres descans, dijous series a pistes, divendres trotar per recuperar, dissabte descans i diumenge kms, si pot ser entrenament amb dorsal. Aquesta és la setmana model a seguir. Al principi hi introduirem algo de bici per fer la transició de l’inactivitat a l’activitat continua que requereix una preparació maratoniana. Els entrenaments són lamentables, ritmes molt baixos però cal seguir. Sovint em desespero comparant entrenaments d’altres anys però aquest no és el camí a seguir. Cal recuperar la forma, no desistir sinó persistir. Entrenar, entrenar i entrenar. Aquesta és l’única via per tornar.

Cauen les primeres curses de la temporada. M’estreno a Ripollet i a la mitja de Sabadell on els temps continuen sent lents però ja noto la bona feina feta a l’agost. Fins i tot a Sabadell em permeto apretar a la tercera volta i acabar en 102’. Lent, sí, però en progressió, com m’agrada. Als propers tests continuem millorant: Viladecans, Mercè, Prat i Correbarri. Ja estic en 42’ en 10k, 4’ menys que a l’inici de la preparació, incloent uns altres 10k previs a les curses. El camí a València es comença a encarar, bons entrenaments, bones sensacions. És un treball diari, partit a partit, batalla a batalla. Alguna la perdem però la majoria les guanyem, encarem bé la guerra maratoniana.

I arriben els tocs de gràcies, les mitges maratons del mediterrani i del Prat. Les pedres de toc que et situen sense excusa. Estem fent bé els deures? Les bones sensacions hi són però cal reafirmar-les als tests. Al mediterrani corro amb cap, acompanyat un cop més del padrí Jorfer, que fa una feina impecable per a portar-nos als camiseta?, la Barbara Anento i a mi per sota de l’1h35’. Ho remato amb uns kms finals desenfrenats per arribar en 92’, inclús sobrepassant al final al Dani i en Khryz que han fet una mitja en progressió impecable. Genial, hem millorat 10’ en poc més d’un mes. No m’ho esperava! Anem bé, cal seguir. Amb el JB ja parlem obertament de buscar les 3h20’ a València, tenim objectiu, cal seguir treballant per poder-ho aconseguir. Diumenge següent tirada llarga de 30kms amb qui? Sí, el de sempre, el Jorfer, infatigable tot i no preparar marató de tardor. Em porta al seu terreny d’entrenament, a aquelles rutes que tot maratonià tenim que repetim dia sí i dia també. Amb carinyo m’ensenya el camí a seguir, em cuida i tira de mi fins als darrers kms. Sap que tinc una marxa més i me la fa treure. Com m’agrada acabar fort! El Jordi ho sap i ho aconsegueix. Continuo entrenant cada cop amb més confiança. Arriba la mitja d’El Prat i pensem en renovar barqueta del mediterrani. Però en els minuts previs a la sortida el Dani i el Mario Guissona, que fa de llebre d’1h30’ m’animen a pujar a la seva barqueta. Penso que el resultat del Mediterrani ja em serveix i que si allà vaig poder sobrepassar al Dani, per què no el podré seguir avui? Anar amb el Mario de llebre és garantia de constància i la mitja és plana. Què pot anar malament? El vent. Llavors millor anar en grup, resguardat, amagat. I al voltant de la llebre d’1h30’ hi haurà força gent, segur. Decideixo llençar-me al buit i arriscar. Passen els kms i aguanto, passa l’anada cap al delta, passa la tornada i estic eufòric de poder aguantar. Al km19 el Dani apreta les dents i salta, me’n vaig darrera seu amb la moral pels núvols. Segueixo aguantant i torno a canviar de ritme. Vaig per sensacions ja i són molt bones, estic més que preparat per les 3h20’ a València. Per resultat de mitja inclús podia assaltar el 3h10’ però què m’hi jugo? Res, doncs a gaudir. I Parlant de gaudir, el següent cap de setmana vaig a la Behobia, amb els amics de Vilanova. Obviament la setmana abans de la marató no competiré 20kms així que m’ho passo bomba, no tan sols a la cursa, sinó tot el cap de setmana.

Arribo a València amb la moral pels núvols. Tot i així, serà un cap de setmana diferent. Per començar provo el Blablacar per anar fins a València, per continuar m’allotjaré en una habitació d’una casa on hi viu gent, cosa que mai he fet amb airbnb. I per acabar, vaig sol, completament sol a una marató. Sempre algú o altre m’ha acompanyat però a la desena les circumstàncies em demanen un esforç extra continuant amb la solitud del maratonià. Obviament, la família correcat és molt gran i anem molts pastanagues a València. Dissabte em trobo amb el Toni i la seua estimada Carmen. Decidim anar a dinar i se’ns afegeixen la Mei i l’Oriol. Mengem a un italià boníssim proper a la Ciutat de les Arts i les Ciències. En acabar vaig a buscar el dorsal amb la Mei i l’Oriol i ens trobem amb el Tete Xavi. Seguidament vaig a descansar, demà serà un dia intens, ho sé, i em preparo.

Em planto al box de sortida taronja, darrera del que estic apuntat. Fa un any volia fer la meva desena marató en menys de 3 hores, box blau cel. Fa 4 mesos no era corredor. He fet un llarg camí fins aquí: molts entrenaments, 1000kms, més que mai, i una constància que necessitava per poder ser allà, a la sortida de la Marató de València. Durant l’espera al tret de sortida no trobo ningú conegut. Em mentalitzo que la marató serà així i no per aquest motiu la deixaré de gaudir. M’haig d’impregnar de l’ambient festiu que envolta els carrers de València i anirà bé. Espero fer menys temps de l’objectiu marcat de 3h20’, vull apretar al final com m’agrada, acabar fort. Però cal ser pacient, una marató és molt llarga i punyetera. Cap i cames; amunt i crits; treballar, persistir, esperar: continuem… mantras de molts amics pastanagues que en els últims dies ens han desitjat sort. La meva familia em desitja que gaudeixi i aquest és l’objectiu real. La feina ja està feta, torno a ser corredor doncs gaudeixo corrent. desconnecto quan ho faig i sóc feliç. Així doncs, el resultat d’avui em resulta absolutament igual. Vull gaudir gaudir i gaudir. Són 10 maratons, he treballat molt i m’ho mereixo.

Primers metres passant el pont, pell de gallina, ple de gent animant i fent fotos. Som un munt de corredors i no es pot còrrer, tant se val. El moment és únic, ja he començat el gran dia. Els primers 5 kms transcorren sense gaire història, sortejant corredors més lents que s’han colat a calaixos capdavanters alhora que m’avancen corredors amb intencions més ambicioses. Jo tranquil, frenant que queden molts kms i aquí només puc aconseguir que més endavant pateixi i no vull. Passo el cartell del km5 en 23:23. Mai recordo temps però aquest que és rodò el recordaré tota la cursa. Cada 5 kms valoraré si vaig bé o no en funció d’aquest temps. El suunto em fa laps cada km i em recorda que vaig a una mitjana de 4:40, lleugerament més ràpid que les 3h20’ de l’any passat, on la mitjana va ser de 4:42. Però clar, dependrà de quants metres faci de més així que 2 segons amunt o avall no té massa sentit pensar-hi. Intento anar sempre sobre la línia daurada que marca el traçat maratonià, doncs a València hi tenen el Gold Label, ben merescut.

Pocs minuts més tard em trobo un grup de 5 components del SD Correcaminos, van de grocs, xerrant, fent una bona barqueta. Els segueixo paral·lelament un parell de kms fins que ens passen els pràctics de 3h15’ i tots els corredors que segueixen. Són un bon grup. M’hi apunto? No Jaume no, que no estàs ni al km10, sigues pacient que si tot va bé ja hi haurà temps d’apretar. Veig una dona del SD Correcaminos amb una tècnica força peculiar. Els de la barqueta la saluden i li desitgen sort, ella diu que intentarà seguir els pràctics fins al final i el grupet li contesta que seran un xic més conservadors i seguiran aquell ritme. Pot ser una bona idea. És una bona idea! Em poso darrera seu i van caient els kms entre 4:45 i 4:35. Un altre català de les tortugues de les garrigues també s’apunta.

Anem fent camí, cauen els kms10, 15, 20… la barqueta dels pràctics la tenim sempre a l’horitzó però anem lleugerament més lents. Bé Jaume, cal seguir així, la mitjana que em marca el Suunto ara ja és 4:39, porto un bon ritme i em noto sencer. Passem la mitja marató per sota dels 100’ que tenia previstos. Un 100’’ menys. Toca valorar. Estic bé, em trobo bé, tinc bones sensacions, tinc bona companyia. Aposto per apujar un pel el ritme? Crec que puc. M’acomiado dels companys correcaminos i em fixo l’objectiu d’arribar a l’altura dels pràctics de 3h15 al punt més alt de la marató, entre els kms30-32-34. No els tinc gaire lluny i tinc una desena de kms per atrapar-los, no cal que faci un gran canvi de ritme sinó anar un xic més ràpid i els atraparé.

Passen els kms i continuen les bones sensacions, enrera he deixat la Mei primer, i la Carmen, que m’han donat ànims. No sabia on serien però els seus crits m’han donat forces. Sé que elles són tota la claca que tinc en aquesta marató estranya per mi. Així que ho agraeixo moltíssim. També agraeixo molt a OscarBolo75 que s’ha presentat cap al km8, em parlat lleugerament i m’ha animat a seguir amb cap, que ell té el bessó tocat i intentarà acabar. Així passo els kms, entre pensaments, gaudint del gran ambient que hi ha al centre de València per on estem passant. Estic arribant al moment clau de la marató fresc, sense massa desgast, sense patir, gaudint dels kms. I allà, enmig de la barqueta de 3h15, em trobo al ruben6! Li pregunto què tal els 10k i em diu que ha fet mmp! Però que està allà per ajudar a un company del seu equip. Si no recordo malament el seu nom és Xavi, el Ruben el va animant i corren paral·lels al Julito, un dels 2 pràctics de 3h15’, amic del Toni. Ja he aconseguit arribar a la seva altura, m’hi resguardo un parell de kms darrera el ruben6 fins arribar als kms que són més alts del circuit, uns 25-30m per sobre del nivell del mar. I es que la marató valenciana és completament plana, cada edició fan petits retocs per millorar i cada any ho aconsegueixen. És una passada.

Com que ja sóc dalt i només queda baixar, com que ja sóc al km32-33 i estic bé, no he trobat el mur, estic gaudint com un nen petit amb sabates noves… vai a posar la cirereta a la meva desena marató. En aquest moment no sé quina projecció de temps tinc, només tinc la primera referència de cada 5km 23:23. I cada cop els faig més ràpids. També la mitjana del suunto ha baixat fins el 4:35 però no en tinc ni idea de quina projecció és aquest ritme. Segur que el Jorfer amb la calculadora de ritmes que té al cap ho sabria. Tants entrenaments amb ell fan que el trobi a faltar especialment.

La cirereta és apretar, aconseguir fer un negative split a la meva desena marató. Em sento cómode i a partir d’ara aniré per sensacions. Deixaré de mirar el rellotge per apretar tant com pugui. Quan? A quin ritme? Fins quan? Incògnites que no em preocupen. Vaig passant corredors i em recomforta. La barqueta de 3h15’ cada cop està més lluny i ja no els sento trepitjant els talons. Arriba un punt que perdo la noció de tot, que no sé ni on sóc, ni a quin ritme vaig. Em trobo bé, molt bé, i lúnic que m’ocupa és seguir i apretant. Passen els kms i en pocs veig el ritme dels laps. Hi ha tan ambient i estic tan ficat en cursa que no m’adono del que faig. Vaig de banda a banda dels carrers xocant les mans dels més petits, que responen amb crits d’ànim. M’ho estic passant genial, estic fent la marató que havia somiat des de feia tants dies.

Arribo a l’antiga llera del Túria, això ja ho tinc! Aquesta part és la que més m’agrada. És com el paral·lel de Barcelona però en baixada. Petit canvi, oi? I aquí la gent fa un passadís molt estret, sembla els cims mítics del Tour de França, hi ha molt d’ambient, et porten en bolandes. Els metres passen volant, perdo de vista més d’un punt quilomètric i sé que falta poc però no sé quan. Estic al final! Xoco la mà de la mascota del València basket tot fent un salt que casi caic per terra… Que vaig embalat i les sensacions són impresionants però compte Jaume que portes 41kms a les teves cames!

I arriba la baixada cap a laciutat de les Arts i les ciències, allà em poso la ma a la petita butxaca que tenen els hoko al costat. Com a totes les maratons hi porto l’estelada, que és com m’agrada celebrar els darrers metres de les maratons. Si la setmana passada a Donostia eren tot crits d’ànims i Visca Catalunya, aquí es converteix en un seguit d’insults, dels que es recorden de la meva mare fins als que em desitgen el pitjor. Però jo sóc feliç, és la meva manera de celebrar molts dies de feina fosca, no em poso amb ningú, no és cap insult. Molta gent no ho veu així. Entre aquests sentiments algú m’estira l’estelada, em giro i un corredor vestit de verd la tira al terra, la trepitja mentre m’insulta. Em quedo en estat de xoc, mai m’havia passat i no sé que fer, m’aturoa buscar-la? Segueixo? El paio em continua insultant i de no sé on em retorna l’estelada. Em suposo que és un corredor català i li dono les gràcies. Em giro buscant al de verd, li senyalo la bandera i li proposo que me l’agafi de nou. Continua insultant i perd la força per la boca així que no pot amb mi. Entretant ja estic a la plataforma blava sobre les aigües, ja només quedem corredors i veig un passadís buit a la part dreta. Em poso a fer S estelada en mà, sóc feliç, sóc molt feliç! Ja tinc la meva desena marató i conforme m’acosto a l’arribada veig que faré un temps que ni els millors desitjos de tots vosaltres havieu arribat. Creuo la meta braços en alt, estelada a l’aire i les sensacions són indescriptibles!

Recullo la medalla i em trobo amb un dels germans camiseta?, em sobta que sigui allà abans que jo i em comenta que no ha fet tota la marató doncs porta un bon encostipat i que espera al seu germà. Jo espero al Toni, així li havia promés. Però lamentablement, com em va passar l’any passat, tinc una necessitat fisiològica imperial i necessito anar al wc. Em sap molt de greu pel Toni però n’estic segur que avui cau una MMP!

El més ràpid possible vaig cap al pis, no trobo cap hotel de camí com l’any passat… Aprofito els metres paral·lels al final de la marató per animar a tots els corredors que estan acabant. Quin mèrit té acabar una marató! Passen els pràctics de 3h45’, així que el Toni ja ha passat segur. Em fan recordar les meves maratons del 2017 i valorar encara més les 3h11’38’’ d’aquesta marató!

Us deixo un enllaç amb algunes fotografies i videos de l’arribada així com una foto adjunta:

http://www.marathon-photos.com/scripts/event.py?template=MPX2&new_search=1&event=Sports%2FCPUK%2F2017%2FValencia%20Marathon&match=1469

I ara a pensar en Barcelona18!

Osti Jaume, quina manera de superar-te tan gran. No sabia que havies tocat tan fons, nano.

Però, t'has demostrat a tu mateix que voler es poder.

Vas presentar-te a València a gaudir de la marató i la vas gaudir. A més vas superar amb solvència les teves expectatives.

I a sobre encara et queden ganes per seguir endavant, Barcelona, Rotterdam i una altre cop València.

Moltes felicitats.

*estic content que hagi pogut posar-hi un granet d'arena a la teva preparació i a recuperar les bones sensacions a la mitja del Prat.

*i que l'"amunt i crits" formés part de la desena marató.

Amunt i crits, trempat!

Toni VLC quina il.lusió m'ha fet llegir la teva crònica plena d'emoció, plena de cites significatives. Em quedo amb les teves renovades ganes de tornar a córrer, del nou impuls que li dones a la aficció compartida per tots nosaltres.
El teu relat serà font d'inspiració de molts de nosaltres en futures cites maratonianes.
Ens retroalimentem i ens il.lisionem de nou en uns cicles, potser obsessius, que no tenen fi però que ens omplen d'il.lusió per a continuar fent el que més ens agrada córrer.

Toni VLC gràcies!!

Jaume, el de la samarreta verda era jo

Moltes felicitats a tots!

Gràcies per les cròniques

Oriol TBID Molt granl! (tenint en compte la preparació...
sandmann Una MMP és una MMP... Si algún dia deixes de fer animalades...BCN18?
ToniVLC Genial crònica! Un altra MMP amb moltes possibilitats de millora..Si algún dia publiques les teves cròniques, avisa
Jaume86 Quina gran marató vas fer! Ben tornat a la teva forma original...