Jaume86, gràcies per la invitació a la barqueta de Barcelona
, però ara mateix tinc pensat no fer-la.
Aurelian, ets una bèstia parda de les maratons, felicitats, tio, de veritat. Tens un potencial que espanta. I bevent birres també!
Us poso la crònica, que fins avui no he tingut temps de redactar-la:
Vaig decidir fa un temps que, com que em fa molta il·lusió córrer maratons a ciutats estrangeres, prioritzaré viatjar i fer turisme, encara que m’impedeixi millorar la marca personal. Per aquest novembre, tenia planificada Firenze, però un grup de bons amics (els meus estimats gasoses
) em va insistir per tornar a Donostia amb ells, un cop més, i em van convèncer. Lamentablement, els mesos van anar portant una rere l’altra les baixes per lesió de gairebé tots ells, així que no hem pogut fer ni la preparació conjunta ni la cursa que hauríem desitjat. Tant de bo que a la propera marató puguem gaudir d’entrenar i que la cursa ens surti rodona, per compensar.
En el pla individual, quan vaig començar la preparació portava bastants mesos que estava lluny de la plenitud en el meu estat de forma, per lesions i circumstàncies familiars. Durant les primeres tres o quatre setmanes, em trobava com el
Chute ha relatat: ple de molèsties amb lesions incipients, controlant-les perquè no anessin a més, i sense gaudir de córrer. Recordo converses entre ell i jo en què ens animàvem mútuament amb l’argument que és molt costós recuperar la forma després de les aturades, a l’edat que tenim (com diu el
Danili, passem bastant dels 40...de fet, jo m’acosto als 50).
Jo vaig tenir la sort que les molèsties van disminuir abans que les del
Chute, i vaig anar complint bones setmanes d’entrenaments, amb força volum de km per tractar-se de mi, tot i que només desenvolupava bons ritmes un o dos dies per setmana, i la resta fins a cinc o sis dies eren ritmes molt llunyans dels apropiats per fer la meva marca personal. Millorava molt mica en mica, a falta de cinc setmanes va sortir una bona mitja a tope a Mediterrani, millor del que m’esperava, però igualment un o dos esglaons per sota dels estats de forma que altres anys em feien candidat ferm a sub3h. Les setmanes finals van mantenir aquesta línia, i per això el meu comentari sempre era que ho intentaria, però que estava massa justet i em calia tenir molt a favor totes les variables que intervenen els dies previs i a la cursa.
El cap de setmana a Donostia vaig estar rodejat de fantàstics amics i amigues amb qui totes les estones van ser agradables: converses, passejades, àpats, viatges... Us agraeixo moltíssim la vostra escalfor, que sé que vau intensificar per evitar que m’amoïnés per la Núria. Ella no va poder venir per entrebancs familiars que fa setmanes que arrosseguem. Amigues i amics, sou incomparables!
A la marató, poca història tinc per explicar. La meva tàctica va ser molt simple: mentalitzat des del principi que la meva única opció era córrer a 4’15”/km amb constància, no fer despesa de més energia que aquesta, i esperar els km finals, en els quals apareixeria el cansament, per deixar-m’hi totes les forces intentant evitar la pèrdua dels pocs segons sota les 3 hores que es guanyen anant a 4’15”/km. Penso que vaig aplicar força correctament la tàctica, però els músculs, començant pel quàdriceps dret, seguint pel quàdriceps esquerre, després el bessó dret, van anar perdent frescor i van fer un mal cada cop més intens, no causat per cap lesió, sinó per l’exigència de la feina que els sol·licitava (i potser, com diu el
Chute, pel xàfec en fred i amb fred ambiental), fins que van disminuir l’eficiència de la meva passa. Al km 34 o 35 vaig començar a anar a 4’2X, al km 36 o 37 a 4’3x, i vaig acabar els dos darrers km a 4’4x.
El crono final, a 59” de la meva millor marca personal, i a 1’47”de l’objectiu de sub3h. Per part de la marató, cap trampa, cap putada, cap retret a fer-li; per part meva, cap lament, cap excusa, cap retret a fer-me. Vaig entrar a meta i em vaig abraçar a l'estimat
Chute, amic i conseller infatigable
, dient-li que jo havia fet tot el que aquell dia estava en la meva mà, però la marató m’havia guanyat el pols. Que consti que amb l’orgull d’haver-l’hi disputat de tu a tu durant la major part de l’enfrontament. En la meva imaginació, em vaig acostar a ella mirant-la als ulls, i li vaig encaixar la mà amb un “ben jugat”, com feia sempre en acabar un partit de futbol amb els jugadors dels equips rivals, independentment de si havia guanyat, empatat o perdut. Sempre m’he considerat un amant de l’esport de cap a peus, i això comporta assumir els resultats tant si agraden com si no, gaudint en uns casos i fent-me propòsits de millora en els altres.
Pel que fa a la cursa, coincideixo en l’apreciació del
Simón, que s’ha estancat, i en alguns aspectes ha empitjorat. Preferia l’altre recorregut, sobretot perquè la sortida i els primers km no eren tan estrets. Fins el km 3 o 4, em va costar molt córrer, patint per evitar entrebancar-me i per avançar participants que s’havien situat molt més endavant del que corresponia al seu ritme. També trobo un error el pont que han esmentat els companys, multiplicant per dos el seu puja-baixa d’anar i tornar. I posar llebres que van en bicicleta, apareixen i desapareixen de la vista, canvien de ritme, és més contraproduent que una ajuda. En canvi, em va agradar l’arribada al miniestadi d’Anoeta, amb una pista d’atletisme i grada coberta similars al camp de la Reial Societat. Globalment, la segueixo considerant una bona cursa, espero que milloraran els punts febles. De totes maneres, com us deia a l’inici, no tinc plans de tornar a córrer la marató de Donosti en els propers anys, ja que el llistat de maratons de tardor que vull fer a l’estranger és una mica llarg.