Feia molt, si molt, que pensava en escriure la crònica de la Marató aquí. La vaig deixar a xxss però en aquest canal no!
Així que, aquí ve!
Chapter 1/3 Before Boston Marathon
Dues setmanes abans les previsions meteorològiques solen ser confuses. Aquest cop no. Es preveia un dilluns dur, diumenge (el dia previ) les temperatures no superaven els 2ºC i un fort vent de l’Est ja feia presència.
La Boston Marathon té una logística força rocambolesca i tenia sentit a parlar que s’havia de viure tota la prèvia matinal fins a l’hora de sortida. Així que abans de dormir preparo la roba de competició, finalment i després de donar-li moltes voltes decideixo posar-me una samarreta de màniga curta compressiva, si s’ha de mullar penso que l’aigua si queda ben arrapada al cos es mantindrà a la temperatura corporal, i com és de costum en mi, a les maratons, malles curtes per tenir confort als quàdriceps i guardar-hi un parell de gels a la cremallera. Toca preparar tota la roba d’abric per vestir fins a Hopkinton, la ciutat de sortida de la marató a uns 40km de Boston, que anirà a parar a beneficència. Consisteix en una samarreta de cotó de màniga curta, una samarreta tècnica de màniga llarga, un xandall complert (pantalons i dessuadora), un paravents i un anorac (6 capes!), a més d’un Buff al cap i una gorra am visera per la pluja. Cal preparar una altra bossa amb roba seca i una tovallola per deixar al guarda-roba de l’arribada que va dins una bossa de l’organització i finalment una bosseta transparent tipus necesser per posar les 4 coses imprescindibles per portar a Hopkinton: mocadors de paper, vaselina, 2 gels, 1 barreta, 1 Shoot líquid, i els mitjons de competir secs!
És dilluns, em desperto a les 5a.m. Confirmat, plovisqueja i fa fred i vent. Agafo un UBER des de AirBnB (m’he modernitzat de cop!) i arribo al Common Boston, a les 6:10a.m deixo una bossa que ens ha facilitat l’organització amb la roba seca que recolliré a l’arribar. Passem un control policial amb la bossa de mà i cap al comboi d’autobusos escolars grocs camí cap a Hopkinton. Abans no engeguen els autobusos es respira un ambient silenciós, algun atleta parla amb algun company i es sent algun riure nerviós. El comboi engega ens esperen 40’ de camí. La pluja va en augment, comencem a creuar boscos amb un sotabosc enfarinat de neu. Ningú parla. Deixa de ploure. Neva. Els atletes ens mirem uns als altres, tinc la sensació d’estar dins una barcassa a punt de desembarcar a Normandia.
Arribem a la famosa Runners Village, aquell lloc d’ambient festiu i amable que havia sentit a parlar. Plou, fa molt vent, un gran espai d’herba del campus escolar de Hopkinton amb cúmuls de neu d’ahir a les vores d’unes carpes de la mida d’un camp de futbol 7. Prec un cafè americà i un baggel, son les 7:20 i falten 2h40’ per la meva sortida. Fa un fred que pela. L’ambient no és gens festiu. Sembla una carpa de homeless, algun veterà porta catifes aïllats per estirar-se damunt l’herba i mantes tèrmiques, alguns fins i tot comencen a bufar matalassos inflables per aïllar-se. L’herba, tot i estar coberts per la carpa és súper humida, els peus van fent xop-xop. Hi ha desenes de fotògrafs de l’organització, se me n’acosta un amb un somriure forçat per intentar fer-me una foto. No estic d’humor, tampoc vaig contractar aquest servei (sí, si volies fotos, tots els extres es paguen a part).
Només han passat 20’, queden 2h20’ per a la sortida, tot i estar abrigat fa fred i ja no sé que fer. Vaig als lavabos que hi ha fora les dues macro carpes. No exagero si dic que hi ha uns 200 lavabos portàtils tipus “Poliklyn”. N’hi ha un de lliure, de cap a dins. I aleshores sorpresa, el meu habitacle, la meva salvació, un doble plàstic gruixut m’aïlla perfectament del fred i de la humitat, el Poliklyn sembla que no ha estat utilitzat tot i la forta olor a desinfectant. M’hi quedo! Aquí s’hi està bé! Falten 1:35’ per a que pugui deixar la Runners Village i dirigir-me cap a la sortida.
Hi ha un gel desinfectant de mans, rotllos de WC per estrenar, netejo bé la tapa superior del WC i la protecció per seure-hi. M’hi relaxo. En trec les bambes i faig una mica d’automassatge als peus, els tinc ben freds i humits. Vaig reaccionant, entrant en calor. Passen els minuts, lents, però no tinc fred. Per megafonia van posant música Rock clàssica, decideixo aixecar-me de damunt la tapa del WC i en un espai de 0,5x1m ballar una mica per anar escalfant. La megafonia va anunciant els minuts que queden per anar cap a la sortida, 45min. M’hidrato i faig uns estiraments “dinàmics” dins del meu “zulo”. 30 min. Aprofito x evacuar nervis, ja comença a ser hora. 20min. Em desabrigo, vaselina a les engonals, peus, aixelles, pit, mitjons secs i em torno a abrigar. 10min. Moment de sortir del “zulo” i anar a buscar una ampolla d’aigua per anar bevent fins a la sortida. Son les 9:05 i a l’obrir la porta del Poliklyn em trobo una espectacular cua d’unes 10/20 persones per cada Poliklyn, hauran arribat més busos i el “campament” està replè d’atletes i ànimes amb pena. Ja no hi ha gespa, ara tot és un fangal més propi dels garrins. Dins la carpa sembla que hi hagi un concert, la gent està amuntegada! Aconsegueixo agafar una aigua i obren l’accés a la sortida. 9:15. Som-hi!
Chapter 2/3 During Boston Marathon
Tenim 45’ per anar fins a la sortida, anem per un circuit tancat per dins dels carrers de Hopkinton, els veïns han sortit al carrer per desitjar-nos sort, ho viuen de veritat! Veig una carpa que ha muntat una veína que reparteix cafè. Entre uns quants atletes ens ajudem a inclinar un gran “termo” per ajudar a baixar el cafè en els nostres gots. Faig 3 o 4 glops i el llenço.
Vaig trotant, hi ha uns 2km fins la línia de sortida. Després de passar prop de 5 o 6 controls del dorsal aconsegueixo entrar al meu calaix. Decideixo treure’m 2 de les 6 capes: dessuadora i samarreta tècnica cap a caritat! Queden 30min. i dins d’un petit espai de 30 metres haig de procurar fer exercicis per no refredar-me però tampoc cansar-me. Un noi asiàtic no para de fer salts i exercicis més propis de CrossFit que d’un escalfament, jo vaig fent mobilitat. Queden 15min. M’apilo a la línia de sortida,vaig fent-me espai endavant entre alguns atletes despistats fins quedar ben bé a tercera fila just darrere d’on sortirà l’elit. 10min. Em trec els pantalons llargs, vaig fent petits moviments però toca fer silenci, tot esdeveniment als Estats Units ve precedit de l’himne Nacional. Entre els aplaudiments d’aquest moment patriòtic és hora de treure’s la roba, Anorac fora. Em quedo amb el paravent, una samarreta de cotó i a sota la compressiva amb el dorsal. No em veig capaç de treure res més, fa molt fred i de moment tot i la pluja tinc el cos sec. Ja m’ho trauré passat el primer kilòmetre que segur que molestarà.
Pam! Les 10:00 en punt, tret de sortida i un primer kilòmetre vertiginós amb un desnivell de 40m negatius, sortim rapidíssims. Intento moderar-me però segueix fent baixada i el paravent em tapa el GPS per controlar el ritme. Toca calmar-se son 42km i cal tenir molt de cap. Passen els primers 5 kilòmetres plou però es pot aguantar, el circuit no és gens pla, tot i la tendència els primers 28km a baixar és un seguit de puja i baixa. Fa vent , fred i plou, no em sobra la roba. No s’acaba de formar cap grup, el fort vent fa que es formi una llarga cua d’atletes tipus “abanicos” ciclistes en etapes de fort vent, no hi ha més d’un o dos atletes aparellats, quan un perd pistonada n’hi ha 2 o 3 que el sobrepassen i l’atleta sobrepassat s’enganxa de nou al “rebufo”.
Kilòmetre 10 en 35:22, vaig bé, però ni el circuit ni les condicions meteorològiques son per passar en aquest ritme. Val a dir que l’ambient, tot i la pluja, és contagiós. El públic es volca amb els atletes, animen i sobretot criden, criden molt! El més sensat, però, és afluixar un punt el ritme. Començo a estar ben “empapat” d’aigua, així que és moment de treure’m el paravent i la samarreta de cotó. En aquest moment em cau la gorra a terra i em toca parar per agafar-la, amb pluja és una peça important! Passen pocs segons i ja torno a estar ben “empapat”. Km 12, tinc molt pipi, mai he fet això però sense parar de córrer baixo lleugerament les malles i aprofitant un tram sense públic decideixo pixar en cursa, m’esquitxo, però plou tant que tant se val. Km13 les coses no van bé. Les cames no responen, dolor muscular als quàdriceps i tan sols porto 13km, no pot ser, aquesta sensació ha de venir passats els 30km! Serà el fred i l’aigua impregnada a les malles? Els dos dies de turisme previs per Boston? Ahir vaig procurar fer bondat! No, no anem bé. Toca baixar ritme, ser conscient que ningú farà una gran marca i jo no seré més. Em poso sobre 3:45/km el ritme que hagués hagut de portar de sortida. Però no responc, em passen corredors a desenes, no tinc ningú que em tapi l’aire i la pluja incrementa significativament, les ratxes de vent son de 60km/h de cara. Tinc molt fred. Intento no pensar en res, enganxar-me a algú que em porti sense haver de mirar el rellotge i els Km’s que em queden, però ja estic fent càlculs: va si arribo al km.30 això estarà fet... als 30? Si no en porto més de 16! Km17, 18, 19 ja vaig a 4:00 el Km, ritme d’entreno, per a mi s’ha acabat la competició. M’intento mentalitzar que toca arribar a meta com sigui independentment de la marca.
Entro a Wellesley, el poble on dies abans havíem planificat amb la Tània que em vindria a veure a la Mitja Marató, al final el dia no acompanya i ella no està per aquests trotes. M’hagués agradat trobar-la, però m’esperarà a l’arribada.
Torno a tenir pipi, deu ser el Karma, haver col·lapsat un Poliklyn durant 1h30 a la Runners Village ara m’ho estant fent pagar. Ara si que paro, ja no ve d’aquí, de fet crec que necessito parar. A més serà una bonica excusa per tornar a recuperar el meu “bon” moment al Poliklyn. I si m’hi quedo tancat de nou 1h30 i quan obro la porta tot això ha estat un mal son?
Km 23: 5:20/km. Ho estic passant realment malament, havia vingut a Boston a gaudir de la Marató, ni tan sols venia a buscar cap gran registre. No sóc capaç de saber si estic corrent. No trobo un punt fix a la vista, el cap em fa voltes. Intento buscar algú que em vingui a buscar, que em digui que ja n’hi ha prou que puc parar, un porxo, la carpa que han muntat uns veïns de Wellesley que tenen una estufa de butà, no sóc capaç de prendre cap decisió, tinc la sensació d’anar sense rumb. Un cartell em crida: “Medical assistance” crec que és la meva hora. Un voluntari de la carpa mèdica ja ve directe a mi, o potser sóc jo que va directe a ell. No sóc capaç de dir-li res, em pregunta “Are you cold?” No sóc capaç de respondre, de fet ara mateix no noto res. De seguida em tapen amb un parell de mantes tèrmiques i una manta de cotó. Sóc assegut a una camilla de campanya dins d’una carpa entre 20 o 30 corredors més, tots amb la cara desencaixada, els llavis ben morats i tremolant de forma descontrolada. Crec que jo en sóc un més.
Chapter 3/3 After Boston Marathon
No paro de tremolar. Si, tinc és fred del que percebia en cursa. Una voluntària se m’asseu al costat i no para de fregar-me l’esquena, em va preguntant si entro en calor. No, estic mort de fred. Em porten un caldo calent, faig mig glop i a l’aguantar-lo amb les dues mans salta tot el brou per damunt les cames, no sóc capaç de controlar les mans quietes. No tinc ni idea de quants minuts deuen passar fins que començo a entrar en sí. A la carpa mèdica del km.24 no para d’entrar “ferits de guerra”, la guerra de la hipotèrmia. Aconsegueixo beure el brou, i en demano un altre, necessito entrar en calor. M’aconsellen treure la roba, està ben xopa i no m’ajuda a recuperar la temperatura. Em quedo en calçotets i m’abriguen de nou amb mates tèrmiques i mantes de cotó.
Ja no hi cabem a la carpa, jo, que potser ja sóc dels que hi porta més estona em fan aixecar, em porten cap a un gran camió d’emergències, s’hi està calent! Tenen la calefacció a tot drap. Hi ha els bombers de Wellesley atenent-nos m’assec a uns bancs encoixinats enxubat entre dos atletes que em miren amb cara de complicitat, sembla que ells ja es troben millor. Jo començo a reaccionar. N’arriben un parell més. Som 10 atletes que ocupem els 2 bancs de banda i banda del camió d’emergències. Un policia obra la porta del darrere i anuncia “3 places a un autobús cap a la línia d’arribada”, dos dels atletes més serens s’hi ofereixen i un asiàtic que feia mala cara de cop es refà, s’aixeca per no deixar una oportunitat d’or, me’l miro amb cara de desaprovació, no té pinta de que hagi patit tant com la resta dels que estem aquí, només vol que el portin a meta.
Pocs minuts després dos Bombers, venen a buscar 6 atletes per portar-los cap a la Fire Station, no hi cabem, jo no deuria anar més enllà dels 300 o 400 primers a l’abandonar, venen per darrere nostre poc més de 30.000 valents i l’organització necessita anar fent lloc per les emergències. Pugem sobre un parell de Pick-up dels Bombers i ens porten a la Fire Station. Engega la sirena. Cal creuar una via ràpida i l’estació és just a l’altre costat.
A la Fire Station tot és improvisat, saben què fer, però es palpa que no ho tenien previst. El tracte dels Bombers és excel·lent. Despleguen noves lliteres de campanya per situacions d’emergència, treuen mantes a dojo, aigua, i samarretes de cotó seques. Estem en bones mans. Un dels caps ens fa passar del magatzem on som a l’aparcament dels espectaculars camions de bombers. Allà hi tenen una grandiosa barra d’infraroig. Sóc el primer en posar-m’hi davant i reacciono quedant-me en calçotets, quina escalfor! Finalment veig la llum, em refaig! L’ambient comença a ser més distès, la vintena d’atletes que som allà estem tranquils.
Des de la gran porta transparent del parc de bombers es veu la Marató. Hi ha herois que encara corren, segur que molts l’acabaran, altres no. Mentrestant arriba una altra desena de corredors al parc. Ens venen a buscar. Ja farà més d’una hora que he abandonat, Un bus escolar aparca davant del parc de bombers. Ens obren la porta, agraïm la feina dels bombers i seiem al bus. Arriba un cotxe patrulla de policia, engega les sirenes per parar el transit de la via ràpida i ens hi incorporem. Anem escortats per la policia! No és fàcil tornar a Boston, la marató talla moltes vies, de fet no entenc perquè estem anant per urbanitzacions i carreteres molt secundàries per frondosos boscos. Tinc pipi, molt! No té pinta que arribem a Boston imminentment i necessito una estratègia per pixar. El karma de nou! Finalment en un trencall brusc on l’autobús necessita maniobrar em dirigeixo al conductor: “I have a litlle physiological emergency”, no tinc ni punyetera idea com es diu en anglès que m’estic picant, que no puc més! Li dic que m’obri les portes i baixo pitant al voral de la carretera. El bus acaba la maniobra i m’espera, mentre en un moment d’èxtasi sota la forta pluja em sento observat pel conductor, 30 atletes i els dos policies del cotxe patrulla que també m’espera.
Portem prop de 45min al bus, i arribem topem amb la Marató. Recollim 10 noves víctimes, entre les quals una dona porta un telèfon. Haig de trucar la Tània. No me’n surto, ni connexió, ni whatsapp... A hores d’ara ja hauria hagut d’arribar a meta. La Tània patirà.
L’autobús ha de recular, tenia ordres de recollir més corredors i ara si que anem a buscar l’autopista, ha passat ja una hora, i en fem encara una més. El xofer va perdut, les entrades a la zona d’arribada des de l’autopista estan tancades i desprès de dues voltes entrant i sortint de l’autopista un atleta, nerviós, demana que algú li mostri la ruta amb el GPS del mòbil. Quin descontrol, tant bé que anàvem i el pla d’evacuació a meta no està gens pautat. Aconseguim arribar a la zona de meta, el xofer no sap on deixar-nos. Els atletes ja cansats ens aixequem i el fem parar ben a prop d’on ens havien recollit a les 6:00a.m. Son les 15:00, 5 hores des del tret de sortida. Plou moltíssim. Vaig a meta a recollir les meves coses. Puc entrar a la zona d’arribada sense cap control, ni policial, ni organització, no ho entenc. El guardarroba que consta de només 3 carpes per a prop de 3000 atletes està farcida d’atletes canviant-se, cap organitzador controlant-ho, tots han marxat, i la Marató està en marxa. Increïble, quin descontrol. Em serveixo jo mateix, agafo la meva bossa, com podria haver-ne agafat 10 o 20 més, tantes com volgués...ni a les curses més populars de barri havia vist això en un guardarroba. Tinc la sensació que una “Major” com aquesta no està a l’alçada organitzativament parlant, com en molts altres conceptes, la tradició i no renovar-se acaba passant factura.
“Oriooool!!”, la Tània! Desesperada, xopa, molt nerviosa, des de darrere les tanques em fa un crit. Per fi ens trobem. Qui ho estava passant pitjor ja no era jo. Finalment a meta amb la Tània (i en Tim!), això si que entrava dins dels plans. Ara si que s’ha acabat la “marató”. Una experiència única, no desitjada. Molts herois que arriben a meta. Jo no vaig tenir el dia, ni tampoc crec que era el dia. Per mi, i aplicat a mi, no té cap valor el concepte “finisher”, m'agrada ser competitiu, també mirar per la salut i si no es pot, es para.
P.D.
La setmana després vaig poder fer els 10K de Prospect Park, Brooklin (NY), fent 2n en un circuit de dues voltes amb uns bons tobogans.
I dues setmanes després a Empúries, on la forta pluja va ser anecdòtica venint de Boston. Disputava el Campionat de Catalunya de marató i vaig poder fer 3r. Almenys em vaig treure l'espineta!
Serà qüestió d'anarsi acostumant.
