“Roma un corsa eterna”
Diuen de Roma, que és la ciutat eterna, per que la seva història resisteix el pas dels segles mantenint-se perenne en el mon urbà d’avui en dia. Diuen també que és la ciutat de l’amor, que és Roma escrit al revés. I potser és així, per que el meu amor per Roma es remunta a molts anys enrere, el que fa que per a mi aquesta “corsa” romangui eterna en els meus records.
Veureu, tot i ser home de ciències, des de petit sempre m’encantava la història i sobretot la clàssica, amb Grècia i Roma entre les meves favorites. Potser vaig tenir uns professors d’història que m’ho van posar fàcil per a que aquelles històries, mitologia, batalles, etc… de l’època antiga, fossin sempre de gran interès per a mi i em fascinessin. Quantes pelis, sèries, documentals hauré vist...Va ser l’any 2009, per Sant Valentí, quan amb la meva dona, vam viatjar per primera vegada a Roma. Vam aprofitar molt bé aquells dies per fer turisme i visitar tants i tants llocs, no m’allargaré...però també vaig trobar-me amb molta gent corrent, entrenant...i és que s’apropava la marató de Roma. Sabent ja a més, que era una de les importants d’Europa, em vaig dir que algun dia hi tornaria per córrer...i així va ser...14 anys després... i amb les Major a la butxaca.
Sabeu la història de l’any passat ,i com havia anat la preparació, així que ja és hora de parlar la marató. Després de l’infortuni de l’any anterior, tenia clar com hauria d’anar tot. Cap de setmana a Roma, arribar dissabte d’hora, marató diumenge, i tornar a casa per la tarda. I per suposat, la meva dona i els meus fills, al meu costat, en un especial dia del pare. Fins aquí el guió havia estat seguit al peu de la lletra. Vam arribar ben d’hora com deia, i vaig marxar a buscar les coses a la EXPO, al Palazzo de Congressi, una mica allunyat del centre. Una EXPO, gran, ben muntada, on el primer és rebre el dorsal, com a mi m’agrada, i després ja, si vols t’entretens una mica i mires estants, material etc...Un dels patrocinadors principals és Joma, i m’encanta que aquesta marca personalitzi sabatilles per esdeveniments. A mi em van encantar les de l’any passat i les vaig comprar amb un bon descompte. Las d’aquest any no em convencien tant. Ja us dic que les de l’any passat les he tingut guardades fins al viatge d’aquest any i m’han acompanyat tot el viatge amb una única excepció, la marató que estava destinat a “
The Gladiators”, les meves Alphafly, que també portaven un any esperant a l’armari.
Un cop complertat els tràmits, EXPO i apartament, i tot i que el millor era descansar, em feia il·lusió ensenyar una petita porció de Roma als meus fills. Com no vam entrar (Full experience) al Colosseo. Calia entrar, absorbir la mística dels gladiadors, trepitjar la sorra,...sense dubte, i tot i ser la tercera vegada que entrava, va ser un xute d’energia. Després caminant per la Via dei Foro Imperiali, començant a pensar en la sortida de demà, veient com es preparava tot vam anar a la Fontana di Trevi a llençar les pertinents monedes i a demanar els nostres desitjos. A la tornada desfent el camí, fent-se de nit, escoltant de fons les proves de so amb “Nessum Dorma”. Les bateries estaven a tope. Ganes de cursa que ni us puc explicar...
Per fi arribava el dia de la marató

. Aquest any era a les 8:00 h, per que hi havia derbi romà (Lazio – Roma) a les 18:00 de la tarda i el km 26 – 27, passava per la zona de l’estadi Olímpic. Tocava matinar, però són les meves hores, estic acostumat, i estic a 500 mts del punt d’entrada. Vaig amb temps tot perfecte. Pitral TOP, estic al davant de tot, escalfant amb l’elit i veient com es va preparant tot. Comença a tocar la banda de música, desfilada de tropes romanes, i com ve sent tradicional, es canta l´himne italià amb la veu del tenor
Carlo Assogna (res a envejar a NYC). Posteriorment comenten que es compleixen
cento anni dell’Aeronautica Militare i es dona la sortida en cadira de rodes. El bo de Carlo ha pujat al podi i entona el
Nessum Dorma de Pavarotti, mentre 9 caces sobrevolen el cel dibuixant amb fums de colors la bandera italiana. Espectacular, la veritat, espectacular

. Es perceptible que està molt cuidada la posta en escena; les ganes són màximes.
El
Dennis Teuling em va preguntar temps enrere per la tàctica. Ho tenia clar. Marcatge a l’home al
Giorgio Calcaterra, un ultra fondista romà, tres vegades campió del mon de 100 km i que l’any passat, als seus 51 anys feia 2h38. Era la roda a seguir, ho tenia clar. Ja estava al seu costat a la sortida i quan es va donar el tret de sortida vaig anar a per ell descaradament. Va sortir fort i em vaig espantar per que passàvem el primer km en 3:26/ km. No volia tenir problemes suposo per que després es va asserenar en el ritme i anava molt constant entorna 3:45 km, i jo enganxat allà. Els primer 5 km són un puja baixa, i el Giorgio es frena en les pujadetes per apretar en les baixades. A mi m’agrada més ser estable però no vull perdre la roda. Jo anava molt centrat, però amb calma Roma és un espectacle, hem deixat enrere el
Circus Maximus. Primer parcial de
5 km en
18:33 (3:42/ km). A partir d’aquí baixem una mica i s’estabilitza el terreny, el següent parcial de 5 km es fa més suau i còmode a
3:48/ km en
19:01. Passem pels
10 km en 37:33.
La Piràmide, les Termes de Caracalla i la Basílica de San Paolo, han estat testimonis.
Segueixo molt concentrat en la feina a fer, però el meu cap ja no deixa de pensar en el km 14, únic punt on veuré la família al costat de la
Bocca della Verità. I així és els ànims m’arriben al cor:hearteyes: . Els guardo bé. D’aquí, fins a meta. Pas pel
km 15, parcial en
18:51 (3:46/ km). Primer gel de Maurten coll avall. La marató juga molt amb el curs del riu Tíber, vas per una vora, vas per l’altra i per moments s’endinsa a una part de la ciutat, i ara tocava un punt molt especial, l’arribada a la
Basílica de Sant Pere. Impressiona arribar-hi de cara, es veu majestuosa. Quan arribes a la plaça abandones el Vaticà per un costat deixant enrere també el
Castell de Sant’Angelo. Aquest és un tros llarg de pavès i ve a reafirmar-me, que és dur per les cames i que has d’anar mirant bé on poses els peus, perquè pots tenir problemes. A la sortida gairebé no li dones importància, però amb el pas dels km, cada tram, es fa sentir més. Pas per la
mitja en
1h19:24 (3:45/ km), aquest últim parcial s’ha fet en
23:01 a
3:46/ km. Tot molt estable. Vinga seguim, anem bé. Val a dir que a aquestes alçades som un grupet d’uns 10 corredors que es va mantenint bastant estable. Arribem al
km 25, en
14:42 (3:45/ km). Seguim mantenint la mitjana i ens plantem a una zona molt esportiva, el
Foro Italico. Allà hi ha l’estadi Olímpic i les pistes de terra batuda del Master 1000 de Roma. Però tinc el cap més endavant el km 29. El que han corregut m’han parlat i al plànol et marca que és la “quota massima”. Deixem enrere el
Ponte Milvio i arribem a aquest punt clau. Doncs mireu, si, hi ha pujada, però m’havia preparat tant mentalment, que després no em va resultar tan dura. Inclús vam atrapar més corredors i al final vaig agafar una mica d’inèrcia en la baixada cap a l’
Auditorium Parco della Musica.
Km 30, en
19:01 (3:48 km). Segon gel de Maurten avall.
A part de la marató com a tal, hi ha també una per relleus i cada punt de canvi de relleu, és una zona improvisada d’ànims, que ara venen molt bé. Tampoc ho he comentat però els avituallaments són freqüents, cada 2,5 km gairebé, per moments, amb aigua, sals i també molts d’esponges. Tot i que el dia ens ha afavorit amb un cel enteranyinat i 10 graus a la sortida, no deixo d’aprofitar-les. Durant molts km ens hem anat rellevant al cap davant del grup, però la cosa comença a posar-se tensa, de nou al costat del Tíber. Pas pel
km 35 en
18:46 (3:45/ km). Pensava que la part final seria més agraïda, però tornem a tenir km irregulars, petits desnivells, passos subterranis, ponts i més trams adoquinats. Aquí ja cadascú fa la guerra pel seu compte. En Giorgio s’escapa uns metres i encara puc reaccionar forçant, però en la part adoquinada poc a poc es va marxant. Se sent que estem arribant al final.
Piazza de Popolo, Piazza Spagna..., cada cop hi ha més gent, més ànims. Ho estic donant tot i avanço, però es difícil aconseguir un ritme més alt.
Km 40, 18:53 (3:46/ km). Ja ho tenim a tocar. He vist el vídeo de l’últim km un munt de vegades, el conec molt bé. Ja estem a la
Piazza Navona. Al final de la plaça, gir a l’esquerra i sortim d’allà entrant en el km 41. Vaig amb tot el que puc però assaborint aquests últims metres. Tinc els ulls clavats ja en el km 42 i més enllà a la meta, però giro el cap en escoltar els crits de la meva dona i els meus fills

. Els he vist, però vull acabar ja i si, meta. Som maratonià de nou, i el Colosseo al fons n’ha esta testimoni.
2h38:58
Braços al cel, petó al terra. Estic feliç, cansat, agraït...el camí de tornada pel
Foro Imperiali em resulta curt i agraït, xocant mans, agraint als voluntaris recollint la medalla...Segona mitja 10” més lenta que la primera, només. Vam passar en el
lloc 60 pel km 5 i vam acabar en el
45, el que em demostra que va ser una cursa molt estable, però no només meva sinó en general en aquesta part capdavantera, on en una marató que no és fàcil, hi va haver un bon grapat de corredors lluitant per baixar de 2h40.
1er espanyol i 5è SM45, no està malament no ?. El retrobament amb la família va ser molt bonic i un gran epíleg, que van tancar amb un regal per la meva dona, que tenia que veure amb Roma, pel seu aniversari: unes entrades per veure Eros Ramazzotti en proper 2 d’abril. Així que ara, després de tot, ja puc dir: “Vini, Vidi, Run & ....Vinci.