Doncs aquí va la meva crònica:
XLIV Donostiako Maratoia (27 de novembre de 2.022)
Retorn amb castanya incorporada
Feia més de quatre anys de l’anterior Marató. Les raons, no volgudes, no venen al cas, Però és prou temps com per haver-ho oblidat tot. Per haver oblidat que la Marató és generosa amb els prudents i cruel amb els valents, per haver oblidat que qualsevol perit detall pot arruïnar la cursa, per haver oblidat que si es va curt de volum les cames t’ho recordaran en algun moment durant la segona meitat de la cursa...
Però valent com sóc, allí estava, a les 9 del matí davant l’ajuntament de Donosti, perquè després dels quatre anys horribles havia de ser a la capital guipuscoana. A Sant Sebastià havia acabat la meva primera Marató feia justament 20 anys i a Sant Sebastià havia fet la meva millor marca ara en feia 15. Aquest any no era Anoeta, era al centre, prop de la Kontxa, però el circuit seria més o menys el mateix de sempre: dues voltes més o menys iguals. La temperatura bona, uns 9º a aquella hora, el vent més mogudet del que voldria, però no impedia córrer, sense indicis de pluja. Es tractava de sobreviure, d’amortitzar tant com pogués els meus menys de 45km setmanals de mitjana, de recollir la 33a, de tornar a sentir-me i ser maratonià.
Sortida, al vagó de cua, en la darrera onada, allí on ara em pertoca, almenys a una cursa com aquesta que es caracteritza per l’alt nivell mitjà dels participants. Va bé per intentar mantenir el ritme que m’he marcat: 5.45. Els corredors de la Mitja distorsionen una mica, però cal estar pendent del cronòmetre. En curses llargues m’agrada prendre parcials cada 5km, enlloc dels tradicionals quilomètrics. Hauria d’estar rondant els 29’ cada 5.000m.
Primera volta, primers parcials, no suo, continc el ritme, primer objectiu aconseguit. 28’ llargs el primer 5.000, 29’ curts el segon, ja de tornada cap al centre. Primer gel, al quilòmetre 14, m’he de recordar de la pauta preparada. Anar ingerint abans de tenir gana, anar bevent abans de tenir set. No ajuda que alguns avituallaments siguin amb got. Ho odio! Paro si convé: beure és més important i almenys a aquestes alçades em puc permetre fer-ho. Tercer 5.000, altra vegada amb poc més de 29’. Tot va bé i ja anem de retorn cap a la zona d’arribada. I ve el petit detall: una cinta al terra, lligada a una tanca, l’empenyo uns metres curosament amb el peu dret i quan em penso que la tinc superada, algú la trepitja a la meva esquerra (o potser sóc jo mateix amb el peu esquerra perquè havia deixat de mirar-la), ensopego i acabo al terra, de genolls. S’aturen alguns corredors, inclós el Boix que m'acabava d'avançar, i algú del carrer també m’ajuda. M’aixeco, balanç de danys: sembla que puc seguir, però porto els dos genolls pelats, una ferida i un cop a la ma esquerra i un bon cop al maluc esquerra. No està malament, queden 25km.
Arrenco i en pocs minuts em sento pletòric, corro ràpid amb facilitat. És l’adrenalina, dura pocs minuts, però prou com per que el quart 5.000 també surti amb 29’ llargs tot i la revolcada i el temps perdut. Passo la Mitja Marató amb 2.03.08, com que sembla que estic prou sencer acabaré la cursa (sí, en algun moment després de la castanya, havia pensat en deixar-ho a la Mitja). Sóc maratonià, collons!
Però la segona meitat no perdona, ben aviat comencen a fer-me mal els genolls, el vent comença a ser més fort (o potser m’ho sembla a mi), els bucles són més llargs que a la primera volta (ho són, de veritat: calia anar fins a la Citroën? Calia pujar a Deusto?) i la temptació d’anar fent aturadetes per agafar una mica d’aire em va vencent. El ritme també baixa: 33’ el primer 5.000 després de la Mitja. Compro mantenir-me així. Fet i fet, perdria 12’ i em quedaria en unes digníssimes 4h20’. Però ni així, cada 5.000 perdo 3’ més que l’anterior i em vaig quedant al furgó de cua de la Marató. La cursa es tanca en 5h, no veig perillar mai la classificació però sé que serà la vegada que tindré més a prop el cotxe escombra.
I així arriba l’últim bucle per Gros, la gent anima. Arribant al Kursaal hi ha un munt de participants que han anat al guarda-roba i em criden donant-me la última empenta: suposo que els meus genolls ensangonats delaten que potser no només he topat amb el mur i faig una mica de peneta. Allí m’espera la Núria que només m’ha pogut veure un parell de vegades pel descontrol amb l’apli. Arriba la recta final i experimento allò que no havia experimentat mai: l’emoció dels que arriben sols al final, els aplaudiments que reben els darrers i, aleshores, en el somriure immens de la noia que em penja la medalla veig la resposta a la pregunta de si ha valgut la pena. Sí, i tant! Torno a ser maratonià i són 33!
eskerrik asko, Donosti!