MARATÓ DE SEVILLA. EM JUBILO I ARRIBA MMP
Vaig prometre fer crònica i aquí la teniu.
Fa uns quants mesos i planificant les properes maratons, vaig plantejar-me fer la marató de València al desembre, Sevilla al febrer per acompanyar al
Paco Barcia i Barcelona al Març. Es a dir, tres maratons en quatre mesos. Objectiu feixuc però assumible, ja que la temporada passada també ho vaig fer (Barcelona, Màlaga i Sevilla).
El primer objectiu era València i després d’haver fet quilòmetres com no havia fet mai, vaig presentar-me a la capital “ché” i el resultat va ser catastròfic.

Resultat dolent potser per una manca d’entrenaments de qualitat i tirades llargues, o perquè potser no era el meu dia. No ho se. Ja li vaig donar moltes voltes llavors i ho vaig oblidar tant aviat com vaig poder.
El segon objectiu era Sevilla al febrer, i es clar, no volia que tornés a passar el que va succeir a València, i per tant tenia que canviar coses en els dos mesos que restaven per la nova marató. Bàsicament vaig incloure dos canvis als meus entrenaments:
- Ficar un parell de dies de series en els entrenaments i algun que un altre piramidal
- Fer tirades llargues mes contundents i mes a sovint.
Dos mesos no donaven per fer molts mes canvis, però tenia que intentar-ho. I així juntament amb l’ajuda del company
Paco Barcia que també estava preparant Sevilla com he dit abans, vaig ficar-me en un pla seriós d’entrenaments. Tant el Paco com jo, ens vàrem fixar amb el pla d’entrenaments de la marató de Valencia que ens van anar enviant setmanalment i és el que vàrem seguir.
Com estructura estàndard d’entrenaments, el pla consistia en:
- descansar dilluns (ja que normalment es venia d’un diumenge fort)
- dimarts una sortida suau a ritmes lents
- dimecres series i canvis de ritme de qualitat
- dijous sortides al voltant de 1h30’ a ritme mes lent que el de marató
- divendres descans
- dissabtes series i qualitat
- diumenges sortida llarga amb volum de quilòmetres
Tot això es va anar adaptant a les situacions de la setmana i a si feia alguna cursa el cap de setmana.
I així van anar passant els dies, les setmanes i els dos mesos, i el dissabte 18, de matinada, avió cap a Hispalis i a gaudir de la ciutat i a fer la “Senyora” sevillana.
Arribada a mig matí i primer cosa a fer, anar a buscar el dorsal a la Fira de Sevilla. I que lluny que està el FIBES aquest i tot que el 27 passava pel costat del nostre allotjament. Tot ben muntat, bastant afluència de corredors, els de Asics amb un stand semblant als que muntaven a Barcelona quan eren sponsors. I per primer cop (no l’havia fet mai), vaig anar a la pasta-party i renoi, no va estar malament per ser gratuït.
Xerrada amb companys corredors de l’endemà, a donar una volteta per Sevilla, sopar aviat la tradicional pizza pre-marató i a descansar que el diumenge teníem feina.
Diumenge amunt. Vaig descansar molt bé. A les 6,15 ja em vaig llevar i va començar tot el ritual que ja sabeu que fem abans de la cursa per vestir-nos de “torero” i sortir al “ruedo”. Cap a les 7,30 ja estàvem a la zona del guardarrobes. Vaig deixar anar al fil de Corredors que a les 7’45 hi seria per allà per fer-nos una foto Correcat, però no vaig tenir molt èxit de convocatòria. Doncs cap a la sortida a preparar-nos.
No fa fred. No fa aire. Sembla que farà una bona temperatura per córrer.
Objectiu de la cursa: no patir tant com a València i si puc fer un sub-4, doncs millor que millor.
Poc abans de sortir començo a veure companys Correcats. El primer l’
Anrol58, poc després el
Pirata Agus, el
Grampy i l’amiga de la
No Surrender, la
Marta Sayol. Ens fem tots plegats la fotografia de rigor i ens desitgem bona sort entre nosaltres.
Nervis a flor de pell quan veiem que al fons es dona la sortida i el gran grup comença a avançar. Sortim tots plegats del calaix de 3’45 a 4’00. Sortida sense problemes ja que com sabeu alguns de vosaltres, l’avinguda de Las Delicias que està a tocar del Parc Maria Luisa, es molt ample. No detecto cap llebre que em serveixi de referencia durant els primers quilòmetres.
Faig els primers quilòmetres amb el
Paco Barcia i anem a ritme mes ràpid del previst. Estem sobre 5’30” però les cames van perfectes i decideixo seguir mantenint aquest ritme. Anem cap a La Cartuja i cap a Triana. Vaig molt bé i poc a poc, vaig distanciant-me d’en Paco, ja que ell vol conservar una mica per mes tard. Estem sobre el quilòmetre 10 i tot va perfecte.
Circuit totalment planer i van caient els quilòmetres sense problemes. Avituallaments llargs amb gots d’aigua i isotònic. Poc a poc m’apropo a la mitja, que està a prop de l’estació de Santa Justa i segueixo molt sencer. El temps de pas a la mitja es de 1h55’. Estic dins de la previsió de no patir massa ja que estic gaudint de La Senyora; i de ser sub-4 perquè estic 5 minuts per sota del marge. Anem bé.
Poc després trobo una gran sorpresa. Veig al
Tiny aturat a la dreta avituallant-se amb la família. M’avisa de que ve amb mi i afluixo una mica perquè m’agafi i poder anar junts. Xarrem una mica sobre les respectives condicions que portem i em pregunta quina es la meva MMP fins aleshores. Li dic la marca i em diu que si segueixo al ritme que vaig, faré marca personal. Faig un somriure i li comento que això m’ho digui al quilòmetre 30 i que després parlarem.
Girem a la dreta cap al Pavelló de basquet de Sant Pablo i poc abans miro enrere per localitzar al
Tiny i ja no el veig. Coi, potser si que vaig ràpid. Miro el rellotge i marca un ritme de 5’05”. Però segueixo bé i per què tinc que afluixar ??? Doncs seguim endavant i que sigui el que Deu vulgui.
L’animació es espectacular. Molta gent al carrer, molts punts d’animació principalment amb música enllaunada però també amb algun grup de música en directe. El circuit, encara que ja el coneixia del 2022, segueix sent mes pla que el palmell de la mà. Per a mi, encara que ja se que tindré detractors, es molt millor i mes planer que no pas València. La organització s’anunciava com la marató mes plana de tota Europa i dono fe .
Arribo al avituallament del quilòmetre 30 i m’enrecordo del
Tiny. Per dintre meu li contesto: “doncs si
Tiny, potser si que tenies raó i si que fem marca”. Encaro l’avinguda de Las Palmeras i es comencen a veure els primer “cadàvers andantes”. Vaig fent i segueixo molt bé. Els ritmes es mantenen entre 5’09” i 5’13”. I al final de l’avinguda es gira a la dreta i el quadre que es veu es espectacular. Al fons el camp del Betis i tot ple de banderes grans d’animació de les que fan servir per animar a l’equip de futbol. Son afeccionat del Betis que tenen allà una de ben muntada. Pell de gallina passar per sota de les banderes en moviment.
Ens tornem a centrar en la cursa i encarem la llarga avinguda que va cap a l’arribada. Ja veig l’arc al final del carrer. Ja arribem ??? No, no arribem. Girem a la dreta i entrem al Parc de Maria Luisa i donem la volta a la Plaça del país del costat. Començo a sentir el cansament a les cames i a sobre un paio se’m creua pel davant per anar a donar un petó a la dona i estic a punt de caure pel terra. Aguanto l’equilibri i li foto una bronca de caldeu. L’únic que em diu: “ui, perdón”. Putus runners !!!!
Sortint del parc, sobre el 36, algú em crida. Em giro enrere i es la
Marta Sayol que l’he avançat per la dreta i no l’havia vist. Li pregunto com va i em diu que molt cansada. Jo li dic que ara ja m’està costant empassar els quilòmetres i que el ritme ja està sent mes lent que fins aleshores. Estic anant entre 5’20” i 5’30”. D’aquí a meta ens anirem avançant un a l’altre i es al darrer quilòmetre on ella s’avança pel davant meu.
Volta pel barri de La Macarena al quilòmetre 38/39 i ara si que ja vaig patint. Queden tres quilòmetres i es qüestió de subsistir de la millor manera possible. Resten nomes tres mil metres i porto 3 hores i 29 minuts. El meu cap comença a donar voltes calculant temps totals. Si queden 3 k’s i si per malament que els faci surten a 6’, doncs son 18 minuts. Si porto 3h i 29’ mes 18 minuts, el temps estarà al voltant de 3h 48’, el que seria MMP.
Començo a patir bastant, però la gent de Sevilla ens dona un plus de força. El pas pel casc antic, per la Plaça de l’Ajuntament i pel davant de la Catedral amb la Giralda es espectacular. La gent cridant el teu nom i jo em centro en no defallir en el ritme. Vaig mirant el rellotge i el ritme es va apropant a 6’ però en cap moment ho sobrepasso. Ja ho tinc a tocar.
Encaro la darrera rotonda abans de la recta d’arribada i ja veig la catifa blava i l’arc amb el collar de perles de la Senyora. I al damunt el crono d’or i brillants amb el temps dels enamorats de la Gran Dama. Faig el darrer sprint tot el mes ràpid que les meves cames em permeten i paro el crono en un temps de
3h 48’ 55”
. Ho he aconseguit. Amb 60 anys i m’arriba la MMP després de que pensés que ja mai aconseguiria rebaixar una mica mes el temps que tenia del 2017. Doncs si, 5 minuts menys sis anys després.
Molt content, molt satisfet del resultat encara que estic esgotat. He fet un sobreesforç els darrers 3-4 quilòmetres i el meu cos ho nota. Em sec al terra per recuperar-me i la Marta Sayol s’interessa per mi i em va vigilant. Gràcies per estar allà. Temps per refer-me i vaig assimilant el meu crono. He fet la segona mitja mes ràpida que la primera. (1h55’ / 1h54’).
M’espero una mica i arriba el company
Paco Barcia el voltant de 4h10’. També acaba molt content i li dedica la marató a la seva dona que avui hagués fet 64 anys. Ens abracem i ens felicitem pels nostres temps.
Sevilla te quelcom que enamora. Ja ho va fer l’any passat, però aquest m’ha enamorat el doble i a sobre m’ha correspost amb una gran marca i amb un xalar com mai havia xalat en una marató.
Sevilla, ets l’hostia !!!!
Propera parada: Barcelona, correspondència amb esforç i constància.