Us debia la crònica!
XLV Stockholm Marathon (31 de maig de 2.025)
Quan no és un all, és una ceba
Després de l’experiència florentina, feia tot just 6 mesos, tenia clar que la Marató de la capital sueca no em podia anar malament. Havia estat entrenant 14 setmanes focalitzat en la Marató, sense fer grans volums (mitjana de 43Km setmanals amb màxims de 52), però tenint clar que amb el pas dels anys això va cada vegada més d’estar-s’hi molta estona i no d’anar ràpid. Sí que havia descuidat una mica el treball de força al gimnàs, però la vida no em dona per més. Alguna altra cosa era conscient d’haver fet malament: la tirada més llarga (30 Km) només 21 dies abans de la Marató quan sé que em funciona molt millor 28 dies abans però la vida és com és i a -4 setmanes no va poder ser.
El fet que la cursa fos en dissabte i sortida a les 12h també aportava algunes circumstàncies a les que no estic gaire acostumat però el cert és que havent viatjat en dijous i llevant-se per esmorzar a les 8h el dia de la cursa l’adaptació no crec que sigui realment un problema.
Amb una cosa inesperada sí que em vaig trobar: si bé era conscient que s’havia de passar una vegada un pont amb uns 80m de desnivell entre el punt més baix i el més alt, pensava que la resta de la cursa era plana, doncs Estocolm està construïda sobre un conjunt d’illes a nivell de mar. Doncs senyors, es pot afirmar que Estocolm no és plana: 662m de desnivell acumulat, amb una cota màxima de 85m i la mínima de 0m. Un trenca-cames! Suposant que més o menys la meitat dels quilòmetres siguin plans, vol dir que l’altra meitat puja o baixa un 2% de mitjana. I això, a la Marató, es nota.
La gestió de les grans multituds que fan els germànics és millorable: procediments segurs però lents i poc eficients. Això fa que estiguis més estona de la desitjable per entrar a recintes, per deixar bosses, per recollir-les etc. No va ser greu però quan vas a córrer una Marató no vols esperar 20’ per passar per un embut que no aporta res perquè ningú decideix obrir una tanca. A més a més, sortint a les 12h, una cosa que sí que passa és que ni a Escandinàvia esperes a la fresca (a finals de maig). Per sort vaig trobar una ombra a l’estadi on hi havia la logística de la cursa per esperar assegut que fos l’hora d’anar al calaix de sortida. Temperatura de 18º-20º i un 55% d’humitat en un dia amb sol: a l’ombra hi havia sensació de frescor però el sol, que allí apareix a les 2h del matí per pondre’s a les 22h, apretava. Per sort hi havia avituallaments cada 2-3 quilòmetres.
A les 12h10 donen la sortida de la segona onada, on estic jo. Sobta estar a la sortida d’una Marató envoltat de més dones que homes. Al meu calaix predominàvem homes vells i dones joves!
El meu pla de cursa era aplicar el mètode Galloway amb blocs de 7Km, és el que havia aplicat a Florència i el que havia entrenat a la tirada llarga molt satisfactòriament, donant un ritme mitjà de 6.15-6.20 (amb parada de 500m cada 7Km inclosa). Vist que hi havia desnivells, al llarg de la cursa decideixo flexibilitzar-lo una mica: no em posaré a caminar si puc aprofitar 500 o 700 metres més de baixada.
Després de la sortida la situació és bastant tensa: hi ha més de 20.000 participants, els carrers són amples però no tant i la separació entre corredors és sempre justeta. A més a més sempre apareixen alguns motivats que venen de darrera amb pressa... per sort passo els primers quilòmetres sense incidents però si que s’havia d’estar més concentrat del que estic acostumat. Els parcials surten perfectes (31’ el quilòmetre 5) i a partir d’aquí, incloent una parada de 500m caminant a cada parcial de 5Km sempre rondant els 32’. La caminada tàctica de 500m em penalitza uns 2'. Els avituallaments no estan gaire ben solucionats: encara que freqüents només estan a una banda i amb tants corredors això complica la vida. A tots beguda esportiva primer i aigua després i de tant en tant coses rares: gominoles, fruita (plàtan i poma), cogombre i als últims quilòmetres RedBull (no vaig veure ningú que s’hi atrevís) i cafè!
Al quilòmetre 15 passem per davant de la televisió pública sueca (conec un visionari que treballa aquí) i tenen posat un bon sistema de música amb Avicci a tota castanya! Aquest home ressuscitava els morts! Però jo ja vaig una mica preocupat... ja fa una estona que el meu genoll esquerra hi és. Tinc dos meniscs trencats i això em provoca que cada dia sigui diferent... tot depèn de com queda situada l’articulació. Sembla que aquell dia el que em queda del menisc extern esquerra no havia quedat ben posat...
Vaig mantenint el ritme i els plans però fins més enllà de la Mitja Marató però a partir del quilòmetre 25 el dolor al genoll cada vegada és més intens i sobretot invalidant de manera que aquí s’acaba la pel·lícula: a partir d’ara es tracta d’anar a recollir la medalla. Ja no importen els parcials, quan es pot es corre i quan no es pot es camina dominant el dolor. No hi ha més remei! Així van caient els quilòmetres i els minuts extres fins que arriba la pujada de 2Km que porta a l’Estadi d’Estocolm. Aquest és el premi, tot i que no entrem per la porta de Marató. Ho fem per una altra però la sensació és gratificant.
Només els que hem acabat Maratons a estadis plens coneixem aquestes sensacions (jo és la cinquena vegada que ho faig: Sant Sebastià, Àmsterdam, Munic, Atenes i ara Estocolm) amb la particularitat que aquí estic a l’estadi que més rècords del món d’atletisme ha vist. Doncs a aquest estadi faig jo la marca més lenta del meu historial maratonià: 5h22’20” que em situen aproximadament als 65% de la classificació.
Al cap de poques hores, el meu genoll sembla una pilota de bàsquet, però ha valgut la pena: amb aquesta són 36 Maratons acabades i la col·lecció olímpica suma la desena creueta.