Cap a finals d’estiu iniciava la preparació de la meva setena marató. El bon estat de forma amb el que havia acabat la temporada anterior em feia ser optimista de cara a intentar millorar els resultats maratonians del 2015: Sevilla 3h.05’ i Castelló 2h.59’.
No vaig començar massa satisfet amb el rendiment a les primeres setmanes, però quan prepares marató de tardor sempre els inicis són complicats doncs les altes temperatures dificulten entrenar a ritmes alts :aww:, però poc a poc a mida que el clima es va anar suavitzant comences a trobar-te més a gust, i vas agafant més confiança. Al test de 10K a la Mercè vaig fer sub36 :clown:, continuant amb la bona línia de les curses d’abans de l’estiu. Però potser el canvi de xip mental no va ser fins a la mitja del Mediterrani. Feia tres anys que no baixava de 1h.20’i aquí vaig acabar en 1h.17’. Vaig començar a plantejar-me que si la cosa continuava així caldria marcar-se un objectiu més ambiciós que els de les darreres temporades. :glasses:
Això per una banda et dona l’al•licient d’intentar aconseguir una marca millor, però afegeix una dosi de pressió extra :oh:. La darrera setmana amb la baixada de km. les sensacions musculars eren estranyes, però confiava en poder complir les meves expectatives. Volia sortir al voltant de 4’/km per aconseguir una marca per sota de 2h.50’ i si les sensacions eren prou bones intentar apropar-me a la meva marca personal (2h.47’).
El dia de la cursa, la temperatura era ideal, fresqueta però no en excés, sense pluja, sense vent :yes:. No es podia demanar més. Quan es va donar la sortida l’adrenalina va començar a recórrer el cos de dalt a baix. D’entrada les sensacions físiques eren bones però no excepcionals, però no calia preocupar-se, la marató és molt llarga. Però dintre de la cursa no m’acabava de sentir a gust, molt encaixonat, masses corredors al meu voltant. El fet d’ajuntar mitja i marató contribueix en això. També calia vigilar els punts d’avituallament que hi havia molts seguits, cada 2’5km on la gent es creuava d’un costat a un altre per agafar l’aigua. Però be, era el moment d’anar sumant km. amb la major comoditat possible. En algun gir en rodó podia seguir la cursa i vaig poder animar als companys. Cap al km.18 torno a detectar molts moviments al meu grup, canvis de ritme. Es tractava dels corredors que feien la mitja que estaven als seus darrers km. Jo vaig continuar al meu ritme evitant fer esforços que desgastessin les meves forces :glasses:, encara que hagués de despenjar-me del meu grup.
Al primer pas per Anoeta, era el moment de fer unes primeres valoracions de les opcions. Vaig passar en 1h.23’45”. Doblant no feia marca per pocs segons, amb lo qual calia fer la segona mitja més ràpida per poder aconseguir-ho. No ho tenia massa clar en aquell moment, i més quan al pas per la mitja molt corredors van finalitzar la seva cursa, i els grups que s’havien format de forma natural, van acabar totalment disgregats.
Curiosament, va ser a partir d’aquest moment quan corrent més sol vaig començar a sentir-me més a gust. Suposo que el fet d’haver fet la majoria de tirades fora de curses i en solitari, m’ha ajudat a portar millor aquestes situacions. El ritme per km. a partir d’aquell moment va anar millorant. Les cames no estaven ja tant fresques, però el ritme no decreixia. Hi ha molt dies que entrenes amb les cames cansades, això no era cap novetat, ni s’havia d’activar cap alarma. A partir del km.30, si ets capaç de mantenir el ritme les sensacions són espectaculars, vas superant molts corredors, i la sensació de fortalesa és brutal.
Estava arribant a la part final i em continuava sentint molt fort. Cap al km.40 vaig mirar el rellotge i va ser el primer moment on vaig ser conscient de que les opcions de fer marca eren reals. Veia Anoeta de lluny, sempre arribar a un estadi és especial. Quan encaro la recta final, tinc una felicitat i una emoció que no puc descriure. A peu de pista, la meva parella, la Laura :love:, a la grada els meus amics

, tots aplaudint. Aixeco els braços i paro el crono en 2h.46’02”. :yipi: He superat l’anterior marca en 1’22”. Segona mitja en 1h.22’17”. Sis anys després al mateix escenari que al 2010. Els anys van passant i a punt de complir 44 anys, la veritat es que ja no contava amb fer marca en marató mai més, però de vegades la constància, la sort amb les lesions i la motivació, et poden portar a l’èxit. Segurament aquest ha sigut el darrer dia de glòria.
Felicito als companys per les grans marques aconseguides,
JordiMas, No Surrender, Barceruel sub3, Meep. Tant sols em sap greu pel
RatadeSants que va haver de plegar. A la propera millor, company.
I als que van participar als 10K i la mitja:
Oliveras, Dani i Rubens.