Al pur estil antic d'aquí, us deixo el meu missal...
Aquí va començar tot. L'autèntica!!!
Manquen uns minuts per a les nou del matí i em trobo a la plana de Marathon, a prop del mar Egeu, braç dret en alt i els cinc dits junts formant una mena de pinça, escoltant en silenci el jurament olímpic.
Què faig aquí? Retre el meu petit homenatge a un passatge de la història que va passar, precisament aquí, fa més de 2500 anys. Doncs aquí va començar tot, aquí es va forjar la primera Marathon de la història i gràcies a ella, des del 1982, jo sóc corredor.
Explicava la llegenda, que l'any 490 a.C., l'exèrcit Grec de Milcíades va derrotar a l'exèrcit persa, just on em trobo ara, a la plana de Marathon. Explica també que els grecs, abans de partir a la trobada dels perses, van deixar als seus ancians, dones i nens refugiats a l’Acròpolis d'Atenes amb l'ordre de treures la vida, si no rebien notícies de la seva victòria abans de 24h, d'aquesta manera els perses no trobarien ningú viu en arribar victoriosos a la ciutat.
Després de la batalla, que es va allargar més del que s'esperava, i veient que no arribarien a temps d’notificar la seva victòria abans de la massacre, el soldat Filípides (*) es va oferir voluntari per anar corrent fins a Atenes, uns quaranta quilòmetres, i donar la bona nova. Tal va ser el seu esforç per arribar a temps que només pronunciar "—Nikè", nom de la deessa grega de la victòria, va caure mort d'esgotament.
Gairebé dos mil quatre-cents anys després, l'any 1896, Atenes va organitzar els primers Jocs Olímpics de la història moderna. Per retre homenatge al heroic gest de Filípides, que va impedir la immolació de la població atenesa, va incorporar la Marathon com la seva prova estel•lar. La primera Marathon oficial de la història!
Tornem enrere tres hores, sobre les sis del matí arribo a la plaça Syntagma, des d'on
Mona,
Gorka i jo agafarem un autobús que ens portarà fins Marathon. En realitat serem quatre els companys de viatge, ja que des de l'inici fins a gairebé l'arribada un paio no va parar de donar-nos la brasa a través dels altaveus explicant els detalls i bondats de la prova... volíem dormir una mica? sí, vam poder? no, però entre rialles vam passar el viatge.
Arribem a Marathon, gairebé dues hores abans de la sortida, i ens trobem amb
Canyes, que ahir va decidir posar els carrers arribant encara més d'hora que nosaltres. Què veig? Un erm entre muntanyes i poc més. Van arribant la resta de
Correcats,
jramon,
Meep, Belén i uns amics seus. Ens fem la foto de rigor i després desitjar-nos sort, ens dirigim cada un al seu calaix de sortida, el 5 en el meu cas.
Després del jurament, un moment molt especial, aquí estic, a la plana de Marathon, 2507 anys després, disposat a córrer la Marathon més antiga del planeta, com l'anomenen aquí ... L'autèntica!!!
Després de dos onades de corredors per fi ens posem en moviment, la sortida és fluïda, el terra una mica irregular, ho serà durant tota la cursa, la calor del Sol comença a notar-se a la cara, intento regular i no deixar-me anar en aquests primers quilòmetres de lleuger descens, que ironia, de descens, quina pallissa pujant vindria després.
Passat el km.4, en l'anada i tornada que envolta el túmul funerari on es troben enterrats els soldats grecs morts a la batalla de Marathon, veig a
Mona i
Canyes, se'ls veu bé, ara tots anem bé.
Els quilòmetres van caient, la calor és suportable gràcies als núvols i a la lleugera brisa que bufa, però sé que ho passaré malament. Deixo enrere el Km.10 en 58’42”, la meva idea inicial era intentar fer 4h15', 4h25' en el pitjor dels casos, de moment vaig bé.
A partir d'aquí i durant els propers vint-i-dos quilòmetres no deixarem de pujar, amb alguna petita i esporàdica baixada, però no pararem de pujar rectes interminables d'autovia amb poca gent animant, però que li posa tot l'interès del món, cosa que agraeixo infinitament. En travessar els pobles la cosa canvia, l'ambient és fantàstic, molta gent animant amb ganes, grups de Sirtaki, gairebé a cada poble, que inevitablement em fan recordar a Anthony Queen en la pel•lícula Zorba el Grec.
Passat el Km.15, prop de Rafina, una noia em regala una branca de llorer que portaré a sobre fins al final, és curiós com una cosa tan nímia et pot fer sentir tan bé, segurament va ajudar que del Km.16 al 18 la carretera baixés clarament, donant-nos la Marathon un petit respir, però aquí es va acabar la seva bondat, del Km.18 fins a la mitja Marathon el tema es va posar dur de nou, la mitja en 2h07'20 ", perfecte per a 4h15’, però sabia perfectament que des d'aquí fins al Km.32 no hi hauria pietat, L’Autèntica em seguiria castigant, pujar i pujar, amb algun petit descans, no perquè baixés sinó perquè pujava poc, així que vaig pensar que regulava o ho pagaria, i vaig decidir regular, vaig baixar el ritme conscientment amb la idea d'administrar el marge que tenia fins al Km.32 i després tornar, si podia, als 6'/6'10" el quilòmetre.
Els quilòmetres van anar passant, algun tros a gairebé 7'/km, però jo a la meva, sense gairebé apreciar el paisatge, ja que vaig estar gairebé tot el temps mirant com l'asfalt passava sota els meus peus, pujava el cap i veia que la costa no es acabava i una altra vegada a mirar l'asfalt. Excepte en els pobles on no vaig deixar de xocar la mà amb tots els nens, i no tan nens, van ser moltíssims, en alguna cosa havia de entretenir, no?
Últimament a les maratons vaig sol, el meu ritme és tan lamentable
que prefereixo anar a la meva bola o morir en l'intent per seguir algú, és una cosa que porto bé, ja que per molt fotut que vagi de cames el cap mai m’ha fallat. Encara que aquesta vegada hi ha alguna cosa que la fa una mica més dura que les altres, ningú m'està esperant per animar-me enlloc, excepte a l'arribada, saber que en un parell de quilòmetres, sigui el que sigui, t'està esperant un somriure fa més suportable la solitud.
Per fi arribem a la zona metropolitana d'Atenes, hi ha més públic, però menys sorollós que en els pobles. I arriba la punyetera rampa, no física, ja que no vaig tenir cap durant tota la cursa, sinó de desnivell, la tenia al cap des que vaig veure el perfil, entre el Km.30 i el Km.32 sembla que puja una mica més, una mica més?, qui serà el "xiulet de censura" que decideix fer-nos baixar aquesta rampa per pujar-la de nou, es va fer interminable. Una pujada així en aquest quilòmetre fa mal, a mi em va fer mal.
Era l'única cosa que tenia al cap, està és l'última, en realitat no ho va ser, però les dues que van venir després no tenien res a veure amb aquesta. Vaig començar a restar, només deu quilòmetres, mai surto a córrer menys d'això, anava molt justet, però el sub 4h25 'estava al sac, i em vaig limitar a regular, a gaudir de l'ambient, de la impressionant batucada al túnel, passat el Km.35, què va ser simplement espectacular i així fins a deixar enrere el Km.41, on girem a l'esquerra i enfilem l'estadi, sé que hi és, però no aconsegueixo veure-ho encara, em deixo anar enmig del passadís de gent, ara sí que hi ha molta gent animant, just arribar a baix somric per primera vegada sense la intenció de correspondre a ningú al veure-ho aparèixer majestuós, l'antic Estadi Panathinaikó, que durant l'època clàssica va allotjar la part atlètica dels Jocs de les Panatenees, celebrats en honor de la deessa Atena i que posteriorment, el 329aC, va ser reconstruït íntegrament en marbre, segurament el recinte esportiu en actiu, més antic del món.
Pèls de punta, sentiments a flor de pell, veure a Eva esperant-me a l'entrada, besar-la, agafar l'Estelada i entrar per fi a l'estadi, igual que va fer el pastor grec Spiridon Louis, el 10 d'abril de l'1896, convertint-se així en el primer Campió Olímpic de Marathon de la història. És impossible descriure que em va passar per la ment en aquests últims metres, cal viure-ho per saber-ho, simplement em vaig deixar anar i vaig gaudir de cada gambada, ja que després de trenta-quatre anys vaig poder rendir, per fi, el meu petit homenatge a Filípides, encara que, si he de ser sincer, l'homenatge m'ho vaig donar jo.
Al final 4h22'56" i la resta és història, com la que em va portar aquí, doncs aquí va començar tot.
(*) M'he permès una petita llicència històrica, ja que conec de sobres els estudis que desmenteixen que fos Filípides el protagonista de la llegenda, però quan el 1982 vaig decidir córrer la meva primera cursa, la Marató de Barcelona del 1983, el protagonista era ell, així que ha estat ell, com creia jo llavors, qui l'ha protagonitzat ara.