Un cop els protagonistes han fet una petita introducció dels seus super marcotes, resumiré jo també el gran cap de setmana que vaig viure!
Dissabte ben d'hora ben d'hora hem recollien per Vilanova la mona i el Carlos Kygo per plantar-nos abans del migdia a València. Teníem hotel al costat de l'estació i la plaça de braus, que queia també cap el km39 de la marató. Molt bona elecció Carlos! Vam deixar les maletes i cap a recollir el dorsal que a les 14h tenim la cita anual amb el ToniVLC i la Carmen al Pizza Roma, un clàssic que vam haver d'interrompre (evidentment) l'any passat però que hem pogut recuperar. És sense cap mena de dubte, un dels grans motius per repetir any sí i any també a la marató valenciana (dijous em tornaré a inscriure al 2022!). Un dinar d'aquells que desitjaries no acabar mai!
Malauradament no vam poder trobar-nos amb el presi meep per fer-nos foto correcat amb els dorsals però, sorpresa sorpresa, ens trobem amb en Hansi i la seva dona! Quina il·lusió tronar-lo a veure després de tant temps!! Ens acomiadem del Toni i la Carmen per seguir cap a l'hotel, on jo hem quedo a descansar i la mona i el carlos segueixen voltant per València. Aprofito aquesta estona de soledat i calma per reflexionar com carai he arribat a Vaència.
A finals de maih vaig fer una marató virtual per Vilanova/Cubelles baixant de 2:50 i el mister (David Pardo) em diu només acabar que a valència anirem a pel 2:45, no em deixa ni gaudir del moment que ja m'està apretant el tio!! Però, com sempre, si ell ho diu senyal que és possible. La setmana següent passo per la mitja de Granollers a ajudar un amic i a la següent m'adormo i no puc intentar el sub37' a Pineda (llàstima, era bastant bastant probable rebaixar la marca d'aquell mític any amb el fandes!). I ja em deixo anar molt juny i juliol, per variar, i perdo tot l'estat de gràcia que acumulava. Tot i així, el mister insistteix en anar a pel 2:45. La preparació anava molt bé fins el 10 d'octubre, on faig la mitja de Manchester en 84' havent fet una prèvia de 10k des de l'hotel a la sortida. La fresqueta anglesa es nota però sens dubte em queda molt bon regust de boca. Però els 2 dies més de pont per Manchester i una ratxa de 3 dies de migranya em fan plantar a la mitja de Barcelona sense haver tornat a còrrer i aquí és on tot es comença a torçar. Ja no hi haurà la continuitat necessaria per afrontar una marató en condicions. El 2:45 passa a ser impossible i setmana rera setmana vaig com els crancs tot i mantenir almenys aquell puntet per poder llebrejar la marató de Barcelona a 2:45 fins la mitja o fer 1:19 a la behobia. Des de Donostia, 2 setmanes en blanc que ja destrueixen qualsevol mínim intent kamikaze.
Així que passem a l'opció B, ajudar algú! I qui millor que a la mona, que malauradament l'he deiat plantada masses vegades en aquest camí a València, entre migranyes i adormides en un octubre/novembre nefast a nivell personal. Ella ve de guanyar curses i quedar-se a les portes de les seves millors marques de sempre. Ens posem d'acord ràpid en anar junts i deixem l'estratègia per València. En Pescallunes estarà molt a prop nostre així que em poso a disposició també d'ell. El dissabte anterior a València, a l'assamblea extraordinària correcat, parlem amb el danili i el jorfer de l'estratègia (els dos saben millor que jo com està la mona, el Daniel és un pou de ciència maratoniana i molt amic de la mariona mentre que el Jordi fa les sèries de dijous amb ella) i parlem de dos escenaris factibles: sortir a 4:40 o a 4:45.
Amb la mona dissabte nit analitzem els temps que li marca el JB (10k en 47 i 20k en 1:34) i decidim estratègia conservadora per acabar amb cames i a per totes durant la baixada que hi ha des del km34. Així, a més, també pot venir en Pescallunes, doncs ell vol un 3:2x:xx i sortint a 4:45 sortiria uns segons per sobre del 3:20:00. Per sort, ens trobem amb ell al calaix, així que l'opció d'anar a 4:40 la descarto per poder anar junts fins al 34 i, arribats allà, que les seves cames decideixin. L'estratègia és clara i el meu rol senzill: controlar que no s'accelerin doncs tenen cames molt fresques als primers kms, que no parlin massa que tota energia cal guardar-la pels kms finals i, també una variable del dia, tapar-els-hi una mica el vent que farà durant tot el dia per valència. Jo no sóc gaire gran però València passa per grans avingudes i el vent jugarà males passades inclús als africans que lluitin per la victòria.
Sortim bé, a ritme des del primer km però amb la sorpresa de que les llebres del nostres calaix verd (3h, 3:15 i 3:30) surten juntes a l'inici de la nostra onada i es troben a una trentena de metres d'on ens trobem. Algun moment, doncs les haurem de passar i just ens les trobem al carrer més estret dels 2/3 de marató que recorre la part oriental de l'antiga llera del riu Túria. Amb paciència, anem adelantant la barqueta, que com van a 4:45, no és gaire gran (on van tan ràpid si a més han sortit davant de tot del calaix? Els pràctics valencians sempre soprenen en negatiu!). Passen els kms i anem guanyant segons de marge per establir-nos per sota del 3:20 en projecció, i un cop agafem uns 40" de coixí, ja anem a conservar-los entre avingudes amples amb vent de cara i la part ascendent pel centre de València, a partir del 28. Allà regulem, administrem els segons de coixí i no parem ja de passar cadàvers tot i anar força regulars de ritme i una pél més lents que els kms anteriors.
Malauradament, el Pere ens diu que tirem al km33, és una autèntica llàstima doncs gairebé som dalt de tot: estem a punt de deixar l'avinguda del mestre Rodrigo i ja només ens queda arribar a la rotonda del km34 que ja és terreny favorable. Cert és que anàvem segons per sota del 3:20 i ell (aquí escrit!) creia que estava per fer minuts per sobre d'aquest temps... però sap aixecar el peu a temps i regular brutalment bé per plantar-se a meta amb pocs segons més de 3:21! Enhorabona Pere, chapeau la teva marató, patida i lluitada a parts iguals per fer una super marca que encara pots rbaixar segur...però ara toca gaudir de la proesa aconseguida!!! Em trec el barret Pescallunes!
Seguim amb la mona, ja el km34 ens surt ràpid i conforme els carrers fan un pel més de descens, ens anem accelerant. Tracto de ser progressiu per saber com va de cames però està clar que en té moltes: cada cop que em volia girar per preguntar-li com anava me la trobava a la meva dreta, somrient paral·lela a mi. Ai mona que em faràs patir! Anem per sensacions, esgarrapant un futimer de segons cada km. L'estratègia d'arribar amb cames a dalt i baixar a per totes està sortint genial, cada km anem més ràpid i de seguida perdo el compte dels segons que anem per sota del 3:20 inclús del 3:19. Cada punt kilomètric que avancem es converteix en una acceleració més. Va pletòrica i a mi em comencen a justejar les cames. Intento tirar tot el que puc però ella va més fresca, sempre me la trobo al costat...i ja l'estic frenant. Al voltant del km39 li dic que jo no puc accelerar més i que tiri, i com sé que em dirà que no, que m'espera, l'amenaço en parar-me. Efectivament, baixo el ritme, ella també i faig l'amago de caminar per tal que ella segueixi aquest progressiu de somni que està fent. Aviat la perdo entre la gent que va superant i jo més feliç que un anís tot i que vaig agonitzant i els darrers kms es fan eterns.
Em planto a meta pocs segons per sobre del 3:17, així que ella haurà vist el 6 segur! Quin goig! Però no puc disfrutar, estic fos i vaig fent S... una voluntaria em pregunta si estic bé i li dic que no. Em torna a preguntar: estás bien? No no (com m'ho torni a preguntar li dic que no m'aguanto els pets!). M'agafa i caminem uns metres plegats, fins a recollir la mascareta, que no em puc posar pq vaig altíssim de pulsacions. És tan evident que vaig fos que ningú s'atreveix a dir-me que me la posi. Passo per les aigües i n'agafo dues que deboro a l'instant. Vaig recuperant i ja em poso la mascareta per rebre la medalla. una medalla especial com les darreres maratons que he participat: la del Jordi a Sevilla, la del Xarli a BCN i aquí serà la de la mona i el Pere.
Just davant d'on arribava la marató em trobo al trident mona, meep i Kygo, tots contents! Abans de res, m'abraço a la mona, sense saber el temps final sé que ha fet una marató de les que m'agraden fer a mi a València. El Carlos Kygo també ha fet marca baixant de...2:50!!! Sort que li feia mal el tendó i no l'acabaria!! Grande Carlos!!! I el presi meep, que ens l'hem trobat (per fi!) a la sortida, també llueix un somriure d'alegria evident pel seu 3:15. Ens fem una foto plegats (que pensàvem que serien 5 o 6!!) i poc a poc anem desfilant cap a la grabació de medalles tot comentant la jugada. El Jordi es va parant a parlar amb ultrafondistes que ens trobarem aquest cap de setmana per Can Dragó, acui per ells ha estat l'última estirada de cames... estan fets d'una altra pasta!
I seguim cap a l'hotel, que servidor té una urgència que no para ni el fortasec que em prenc una hora abans de comançar. Anem radiant alegria pels carrers de València, una mica coixos i fredolics dsp del gran esforç, però molt contents! Que nos quiten lo bailao! Bé, com els deia sopant la nit anteior, seria la seva marató i gratament no m'equivocava! Arribem a l'hotel i ja tenim centenars de felicitacions, és brutal el que han fet aquest parell! Ens dutxem i anem a fer una bona paella, que se l'han guanyat!! I de quina manera