CÓRRER PER VALÈNCIA
Ara que s’acosta el dia D i anem de baixó, tenim una miqueta de temps per a pensar en altres coses, naturalment, també relacionades amb la marató.
Anem a córrer per la ciutat de València, fundada com a colònia romana a l’any 138 aC: Valentia Edetanorum. Des de llavors, han passat vora 2.200 anys, i 777 des que el rei Jaume I entrara a la ciutat en 1238.
Amb València, la meua ciutat d’adopció, mantinc una relació d’amor-odi, com molts, com tants. Però, València, cap i casal, cal conèixer-la, descobrir-la...
I nosaltres anem a tenir la sort de fer-ho corrent. Alguns molt per sota quatre minuts el kilòmetre, altres per damunt de sis, però, tots la gaudirem i restarà per sempre més als nostres cors. Sí, m’agrada l’èpica de les maratons, somniar la carrera perfecta, con si d’un heroi es tractara. M’aclame a tu, oh marató, com digué un company correcat molt estimat, després de córrer l’any passat a València.
Per als desficiosos o per als qui tinguen curiositat, vull donar-los una visió personal de la marató de València i com que el recorregut és llarg, tothom ho sap, anirem a pams. Si em permeteu
Abans de començar
Estén una mà, mira-la bé. Tens davant dels teus ulls l’altimetria de la marató de València. No hi ha més. Planeta com ella a soles.
Però, fins i tot la palma de la mà té lleugeres irregularitats, pujades, baixades i singularitats que cal conèixer.
Una cosa és certa, des que l’organització va decidir apostar per la marató, fer un bot al calendari (de febrer a novembre) i promocionar-la, esta carrera no ha deixat de créixer. Actualment, disposa d’una marca de 2 hores 7 minuts i 14 segons. Un circuït rapidíssim del que podrem gaudir el proper 15 de novembre.
0-5k. De la moerna Ciutat de les Ciències al vell Cabanyal
L’eixida és reconeix fàcilment. A imatge de Nova York, la carrera valenciana disposa també d’un pont emblemàtic, el pont de Montolivet, que creua el llit del riu Túria (un riu que fou desviat des que en 1957 se’n va eixir de mare causant morts i desgràcies). Ara, en l’actualitat, l’antic llit del Túria és un paradís runner, un jardí que les famílies han fet seu. ¡I pensar que als anys setanta les autoritats es plantejaren fer una autopista en els seus 8km que travessen València!
El pont està immers en una de les zones noves i més llustroses de la ciutat, on l’arquitecte Calatrava va construir la Ciutat de les Arts i les Ciències, essència de la moernor (tot i que s’ha de constatar que al turista li agrada).
Posem-nos en situació. Són les 8.55 del dia de la marató. A la banda dreta del pont, més de 16.500 corredors il·lusionats en completar la distancia mítica; a l’esquerra, més de 8.500 correran la 10k paral·lela –molts d’ells, mirant de reüll als maratonians i somniant que l’any vinent canviaran de carril-, com han començat molts.
La veritat és que la foto aèria de l’inici –ja molt coneguda- és impactant. Milers de punts multicolors travessen un pont envoltat per arquitectura de de ciència ficció. El maratonià ha de gaudir d’eixe moment, en sentir el dispar d’inici i les traques. Familiar, amics, ciutadans que han eixit criden i criden… Cal estar atents a on es posen els peus, no tingam una desgracia els primers 100 metres. Però, gaudim de l’ambient. Hem entrenat vora 1.000 kms per a recórrer 42 i escaig un matí de tardor, que desitgem fresquet, lluminós i sense vent…
El primer que farem serà creuar el riu, i no serà la única vegada. El creuarem fins a quatre vegades, sense comptar la última on no el travessarem, sinó que ens endinsarem en l’antic llit del Túria per a fer els últims 300 metres de la marató on creuarem la línia de meta instal·lada sobre un estany artificial. Però, per això encara resta molt.
Creuem el pont de Montolivet i, ràpidament, encarem cap a la mar. No es veu, òbviament, però ens dirigim al Port, un port que fou recuperat fa uns anys per a l’America’s Cup en època de dispendis i on també arribà la moernor (coentor, diria jo) de la Fórmula 1; i on encara podrem vore a la calçada les marques d’aquell event. Les altres marques han quedat a les butxaques dels valencians.
És moment d’estar atents al ritme. Els veterans ho recorden als novells constantment, però l’emoció és vibrant i dintre del bloc de corredors s’escolten rialles i converses, hi ha nervis i cal concentrar-se… A l’avinguda JJ Dómine, anem cap al nord deixant a mà dreta el port i prompte vorem la mar. Si fa un bon dia és preciós, que ens recordarà les estampes del cel i la mar de la Malva-rosa que pintà Sorolla.
I, de seguida, el Cabanyal, el tradicional barri de pescadors que no ha donat l’espatlla a la mar, la part de la València massa oblidada i que sembla que s’ha salvat, de moment, de la picola i la rajola. Observem bé les façanes, d’arquitectura popular molt pròpia, algunes amb alegres taulellets, seguim la línia de les cases que s’obrin a la platja de la Malva-rosa, molts d’elles en un estat deplorable, entre restaurants, llocs d’oc nocturn i hotels de cinc estrelles. València en estat pur.
Però, atenció, el carrer no és massa ample. No es va pel passeig marítim, sinó pel carrer Eugènia Viñes, un paral·lel que ens protegirà del vent de llevant, en cas que en faça. Hem d’estar a l’aguait, som molts els que correm, estem frescos, les cames van i hem d’anar espai en no entropessar amb el de davant.
I xino xano arribem al primer avituallament, disposat en la recta que ens duu al campus universitari. Acabem de fer els primers kilòmetres. Cinc mil metres que cal saber gestionar, perquè hi ha correcuites, bots, anades i tornades, gent que es mou en ziga zaga buscant un lloc... Per tant, alerta i cabet a la feina.