A la Hanneke i el Ron
La marató de Rotterdam comença al setembre. Tal com us vaig comentar fa unes setmanes en aquest fil, a la família tenim uns amics holandesos que en els darrers 60 anys ens van visitant (molt més que nosaltres a ells) amb periodicitat irregular. Aquest inici de temporada va coincidir amb la visita per separat dels dos fills de la família, ara ja pares i inclús avi un d’ells, una mica més joves que els meus pares. I el Ron, el fill petit, tenia nova parella. De fet, fa anys que la té però ara feia molt que no ens veiem. Així que va venir a passar uns dies a Vilanova i ens va presentar la Hanneke.
Jo en aquells moments, començava a recuperar la regularitat en els entrenaments però els temps s’allunyaven molt dels actuals. En aquells moments ni ho podia somiar arribar fins aquí si haig de ser honest. La Hanneke va veure que corria i en un dinar va treure el tema. Ella també corria, de feia un any, i a l’abril volia fer la seva primera marató a Rotterdam, ciutat on treballen i que està a 15 minuts del seu poble, Dordrecht. Vaig mirar la data de la marató i coincidia de nou amb el meu aniversari, igual que els dos darrers anys a Manchester (dels quals el primer no vaig poder còrrer per migranya i vaig haver de tornar l’any passat a treure’m l’espineta). Per tant, ja havia fet l’any passat dues maratons seguides i em sonava que a Rotterdam hi havia anat algun correcat. Per si em quedava algun dubte, vaig llegir en diagonal que en les darreres edicions hi havien anat forces correcats i que tots coincidien a elogiar aquesta marató.
I els que hem coneixeu mínimament ja sabeu que m’apunto ràpid a un bombardeig, així que li vaig dir a la Hanneke que allà estaria, que a l’abril anàvem cap a Rotterdam a còrrer la marató. El Ron va estar molt content, feia uns 25 anys que no hi anàvem, gairebé no ho recordo. Els dos ens van assegurar que seria un cap de setmana inoblidable! Vaig haver d’esperar a finals d’octubre per cobrar la meva primera nòmina de la Generalitat per reservar l’hotel. La Hanneke m’havia explicat que enguany avançarien la sortida de la marató a peu de l’Erasmus Bridge i que allà hi havia un hotel que estava molt bé, així que va ser el primer que vam reservar, una triple pels meus pares i jo, dues nits, a l’Inntel Hotel Rotterdam Centre. Ells ens volien a casa seva però jo no vaig voler forçar tant i vaig preferir no molestar-los més. A més, podria fer les meves necessitats a l’habitació mateix abans de sortir (una de les meves principals preocupacions a les maratons).
Els mesos van anar passant, amb la Hanneke manteníem contacte sovint, ens anàvem explicant curses i entrenaments, li vaig dir que es fes strava i aixi podia seguir la seva evolució més properament, així com ella la meva. Ella té un entrenador personal que li facilita la feina (quina passada, no?) i tal com passa aquí, també hi ha un calendari farcit de curses per preparar la marató. A mi em quedava molt per arribar a Rotterdam, el primer pas era València i el segon Barcelona. Rotterdam tan sols seria el fruit de l’inercia de la preparació de les dos maratons que vinc fent des de fa 6 anys.
La meva progressió va ser tan ràpida com la regressió de la temporada passada. Cursa que feia, cursa que millorava. Em perdia pocs entrenaments i pràcticament des de l’agost he anat sumant 5 sessions setmanals: dilluns recuperació, dimarts volum (consell d’un dels més grans de la casa), dimecres descans, dijous sèries amb el jb, divendres recuperació, dissabte descans i diumenge entrenament amb dorsal. Aquesta temporada les circumstàncies em van fer canviar de rutines, d’entrenador i de companys d’entrenament i és un fet que ha anat genial. El Jordi Ballesteros ha tingut molta paciència amb mi, així com tota la quarantena de jbs que som. I entre ells haig de destacar el XarliOne1, el RugbyMan i sobretot el Jorfer, el meu padrí, que sempre està allà per tot el que necessiti.
La marató de València va ser un espectacle, poder còrrer amb progressió sense patir i apretant tot el que podia al final em va deixar amb ganes de més. El mes de desembre no em vaig poder testejar però al gener a la mitja de Sitges em vaig quedar impresionat dels aires que estava adquirint la temporada. Partint d’un forma nula, estava en els millors temps que he fet mai al gener. El mes següent va venir la gran sorpresa a la Mitja BCN, gràcies al guissona i al Dani, i com va sortir un resultat tant brillant i inesperat, vaig decidir sortir de manera kamikaze amb ells a la marató de Barcelona, juntament amb un bon grapat de correcats. Malauradament la barqueta es va anar desintegrant i només quedava jo amb el Mario cap al km35. Era una oportunitat d’or que no podia deixar escapar i em va portar a deixar la MMP en 2:58:12. De somni! Encara avui no m’ho crec!!
Restaven 4 setmanes justes per la marató de Rotterdam. La primera vaig fer força bondat però el diumenge tenia l’última oportunitat per sumar punts a la Challenges de mitges de la FCA, on anava 3r de la meva categoria. Sorprenentment, amb la temporada de serda que vaig fer l’any passat vaig aconseguir quedar primer de categoria per haver corregut moltes mitges, no pas pels resultats! Aquesta temporada no cal participar en tantes mitges i això em resta opcions, i més quan no he pogut participar a la mitja de casa i a la darrera, que coincideix amb la marató d’Empúries. Així que vaig anar a la mitja del Mareseme en contra de l’opinió de molts amics que em recomenaven prudència o em faria mal. Va anar bé, vaig poder fer una bona progressió als darrers 5kms i vaig tenir el plaer de que em tornes a llebrejar el guissona.
La setmana següent vaig fer volum, acabant fent de llebre de 90’ a la mitja de montornés. Debutava i em va agradar molt, tot i que al final em vaig accelerar una mica massa i vaig entrar abans d’hora! La setmana següent vaig fer una tiradeta de 18k a ritme marató i la darrera setmana ja de baixada i cap a Rotterdam!
Divendres a la tarda anem cap a l’aeroport per anar amb transavia fins a Rotterdam. Allà, tot i que arribem tard, ens esperen el Ron i la Hanneke per portar-nos cap a l’hotel. Quedem l’endemà a migdia per anar a recollir el dorsal. Aprofito per fer el darrer entrenament, 20’ on repasso el principal escull de la marató de Rotterdam, l’Erasmusbrug. És una marató completament plana i només aquest bonic pont fa un mínim desnivell. El passo d’anada i tornada i penso que si demà la marató va malament no serà pel pont. Sembla que tampoc la calor, ni el vent, ni la pluja seran excuses. Llavors? Hauré de sortir a per totes fins on el cos aguanti, tal com ho vam parlar dijous amb el Jordi Ballesteros. Fins al km30 intentar seguir les llebres de 3h i, si puc, a partir d’allà, donar tot el què em quedi.
El Ron i la Hanneke ens fan de perfectes amfitrions durant tot dissabte: anem a buscar el dorsal, ens ensenyen l’arribada, la sortida que just serà davant l’hotel tal com ens van dir, anem a dinar a un italià al mercat central de Rotterdam (que és una passada!) i a berenar-sopar amb tota la família! Inoblidable!! Genial!!
Per acabar-ho d’adobar, la Hanneke em comenta que l’empresa on treballa, junt amb dues empreses més, han llogat un edifici per l’endemà on hi haurà dutxes, servei de massatge, begudes, menjar, lloc on deixar les coses… i fins que no ho veig no m’ho crec!! Un edifici sencer per 10 empleats que corren la marató (i la marató per relleus que es fa alhora)! Una passada! I a més està a 500m de l’hotel, així que quedem allà el diumenge a les 8:30, faltant 90’ per començar. La Hanneke em presenta als seus companys de feina i tots ja em coneixien com el “the fast from Barcelona”. Quina vergonya! Parlem dels últims detalls mentre fem un café. La Hanneke és tota il·lusió però crec que porta una preparació justa. Ha fet varis diumenges més de 25k però en cap setmana de la seva preparació ha fet més kms dels que farà avui. Sense voler treure-li la il·lusió, li intento fer veure que no passa res si coneix el mur, que la marató és especial, que són molts kms i que sobretot gaudeixi… Ella és molt positiva i tossuda i no li vol donar l’opció al “fracàs” de fer més de 4h, objectiu pel qual s’ha entrenat però que jo veig poc realista, sobretot pel volum de kms que porta, no perquè no en sigui capaç, que ho farà en breu segur!
Marxem de l’edifici amb tota la colla de les 3 empreses i els entrenadors. Faran un breu escalfament doncs la majoria surten de les darreres onades. Jo tinc la sort de sortir de la primera i ahir a la fira vaig poder agafar lloc al calaix C, darrera l’èlit i la sub-èlit. Torno a l’hotel a deixar tot el que no és meu i recollir els gels. Ah! que no se m’oblidi, el millor aprenentatge de la marató de Barcelona a càrrec del Bighouse: un Fortasec abans de començar. Efectivament, des de l’habitació de l’hotel es veuen els primers calaixos i la línia de sortida. Els senyalo als meus pares on estaré i decideixen veure la sortida des de l’habitació. Extranyament, no hem quedat a on em vindrien a veure, només al finalitzar la marató a l’hotel.
Baixo al carrer i cap al calaix C. La sortida de la marató de Rotterdam està dividida en dos carrils, estil sortida de la marató de València on passen per la dreta del pont els maratonians i per l’esquerra els del 10k. A Rotterdam correm tots la marató, hi ha unes 30.000 persones inscrites i diuen que al voltant d’un milió pels carrers. I allà estic jo, estranyament sol. A penes em creuo amb un parell d’espanyols sense dir ni piu. Em sorpren positivament veure força noies al calaix i penso que a Rotterdam i deu haver més nivell que Barcelona. De fet els que guanyen van més ràpids i si la marató és plana… penso que és possible. Entre pensaments miro l’hotel, tracto de buscar la dotzena planta i on pot estar la nostra habitació. Mirant i remirant trobo a mon pare i la seva samarreta del barça, aixeco els braços pensant que no em veurà enmig de la gentada però sorprenentment em torna la salutació. I m’emociono, allà entre tant corredor bo, se’m cauen les llagrimes. Comencen a parlar per la megafonia, no diuen res en anglès però crec que ja sé què toca: el You’ll never walk alone! Tinc el cantant a 10 metres en una grua i allò és un clamor. Sembla el Camp Nou quan sòna l’himne. Gallina de piel i altra llagrimeta avall. Què em passa avui?? S’acaba la cançó, foten el canyunassu i a còrrer!!
Sé que les llebres de 3h han sortit davant de tot de l’altra carril, i calculo que amb uns 20s per davant meu. Primers passos per l’Erasmusbrug, quin goig que fa en un dia perfecte per còrrer. Potser fa una mica més de calor que la que voldria venint de l’hivern, però almenys no fa vent, que era el que més temia. El primer km ja el vaig fer ahir però avui entre la gentada es fa diferent. Em repeteixo que la tàctica és clara i que res d’anar més ràpid de 4:15. Sovint m’accelero, els corredors del meu voltant van molt més ràpid i em passo els primers compassos frenant. M’han dit tants cops que em faré mal que involuntariament estic més pendent de si els peus, els isquios o qualsevol xorrada que no pas gaudir de la marató.
Passem per davant de l’estadi del Feyenord cap al km3-4, abans allà hi havia el primer avituallament però amb l’adelantament de sortida, s’ha retrassat tot una mica. De fet, em queda la curiositat d’on es farà aquest km de més però encara a dia d’avui no ho sé. Tinc molta curiositat per arribar al primer avituallament i conèixer el sistema aquest de lesponja al vas. Això dels vasos no em fa gaire gràcia però tothom qui he llegit de les anteriors edicions no hi posen pega, al contrari. Així que arribo al primer, una mica abans del km5. Penso que és estrany que estigui abans del km5. Agafo el vas que em donen per la dreta, només hi ha avituallament en aquest costat. L’agafo i miro amb curiositat: vas blanc amb una esponja groga a sobre, fa com de tapa i té dos petites obertures. Tal com vaig llegir aquí al fòrum, és com una llauna i es pot veure bé (sempre i quan no apretis massa el vas i l’esponja salti pels aires, com em va passar en algun avituallament pels nervis). El mateix sistema fan servir per l’isotònica. N’hi ha a cada avituallament. Primer els vasos blancs d’aigua i dsp els blaus d’isotònica, d’una marca que es diu AA no sé què, que no he probat i espero no haver de fer-ne ús en tota la cursa.
Content pel sistema d’esponja passo pel km5, primer parcial, 21:20, aixó pinta bé. Les sensacions fins al moment són molt bones i veig que la distància visual amb les llebres es manté. Crec que van bé si jo he anat un pèl massa lent, pràcticament a ritme. Em començo a trobar amb un grupet de corredors de ritmes similars. Especialment hi ha un corredor de vermell (crec que era el dorsal 7770), una noia que va de verd força maca i una dona amb cabell curt que em crida l’atenció per com corre. La guapa va un pel més ràpid i se’n va, llàstima! Jo em quedo seguint al de vermell que porta una M d’ironman tatuat al bessó i amb la dona del cabell curt ens anem passant. I així arribo al km10, ja m’he fotut el primer gel, he tornat a comprobar que tema esponja mola i passo la catifa en 42:19. Perfecte!
Aquesta part de la marató transita per una espècie de parc, paral·lel a un rierol. El carrer és estret però ja no hi ha desdoblements des de fa un parell de kms. Tampoc hi ha massa gent, estem a la part més allumyada del centre. Pico alguna mà dels pocs infants que hi ha, mentretinc buscant-los tot i que des del primer pas de la marató, he decidit fer el mínim trajecte possible, traçar les corbes pel més interior possible, encara que hagi de reduir el ritme. I entre una cosa i altre van passant els kms i jo segueixo el de vermell i a la del cabell curt. Porten bon ritme i ens anem acostant a les llebres. Ho comprobo a l’únic tram d’anada i tornada de la cursa, al km15. No és ni molt menys la meridiana doncs és pla i molt més curt però m’ho recorda. Pas per la catifa en 1:03:33 i les llebres ja a la vista. M’han passat les ganes de fer pipi així que ja puc beure el vas sencer i el segon gel.
Estem fent camí cam al centre, encara queda molt per tornar a passar l’Erasmus, però hi comença a haver més gent al carrer. En punts concrets hi ha moltíssima gent, fileres i fileres una darrera l’altra i en alguna d’aquestes he sentit el meu pare cridant Jaumeeee! L’he trobat entre la multitud però segueixo. Que el de vermell se m’escapa! De fet arribant al km20 ja pràcticament estic a cua de barqueta. Passo per aquest km en 1:24:39 i la mitja en 1:29:17, un pel més ràpid que a Barcelona. Sensacions positives tot i que em noto algo cansat. Els kms ja no passen amb la fluidesa dels primers on m’havia de frenar. Avui potser no serà el meu millor dia. Però encara és aviat per definir res, tot just estic a la meitat i porto un bon coixí de segons per aconseguir l’anhelat sub3h.
Arribo definitivament a la barqueta de 3h. Hi ha dues llebres que porten unes fulles similars a les notres. Són algo més petites i la motxila s’assembla més a les de la marató o les que ens deixa La Sansi que no pas els nostre camelbags. Amb tot això ja han passat un parell de kms i comprovo que el ritme que porten és el correcte, potser algun segon més lent. Els parcials continuen sortint sobre el previst: km25 en 1:45:49 i el km30 en 2:07:10. Val a dir, que entre aquests dos punts hem tornat a passar el pont Erasmus però que, extranyament, m’ha sortit un dels kms més ràpids de la marató. L’ambient és espectacular. Moltíssima gent al carrer, fa un dia esplèndid i la gent s’està volcant amb la marató. Arriba el moment clau.
Tot està sortint com havíem parlat amb el JB, anar a ritme 3h els primers 30k i si podia, allà apretar. I això faig. Sóc conscient que porto força fatiga muscular a sobre i que les sensacions no són les millors. Alguns amics m’havien arribat a predir 2h55 però no era falsa modestia quan els hi negava. De fet en aquest fil teniu escrit setamana rera setmana que la intenció era alló que estava posant en pràctica. M’hagués agradat molt poder fer un progressiu com el de València i anar desvocat fins l’arribada però avui no era el dia. De totes formes, ho havia d’intentar. Passo les llebres i accelero el ritme. Començo a passar corredors i corredores i alguns em sonen del principi, deixo enrera el de vermell. També passo la noia dels primers kms. La dona del cabell curt l’he perduda a l’arribar a la barqueta…
Arribo al km34 i, efectivament, hi ha unes grans pantalles. Veig que al terra hi ha una catifa pels xips just abans d’arribar-hi. I en el moment de passar la primera surten els meus pares animant-me. Merda una altra llàgrima. Algú em felicita “que bonito la familia”, li contesto que gracias i torna a sonar el meu nom. Ara és el RugbyMan, tan catxondo ell com sempre però un bon amic (sé que em volien fer un video amb el Jorfer però les seves circumstàncies personals li han impedit, hi ha coses molt més importants en aquesta vida que còrrer). “Va Jaume, espavila que al ritme que vas no ens donaran l’independència”, i l’espanyol es posa a riure! “Anda que tienes buenos amigos, eehh!!” Un altre gracias entre somriures. Li pregunto quin objectiu té i em diu que 2h58’, li pregunto que tal i em contesta justito. Como yo, pero lo intentaremos! Arribem al km35 en 2:27:51, el parcial més ràpid, però no em queda gaire fuel.
Em passa la noia del principi i l’intento seguir mentres l’espanyol es despenja. Jo començo a fluixejar. Més que pels laps automàtics del suunto ho sé perquè ja no aconsegueixo fer les sumes dels kms a 4:15 més els 21:15 de cada 5k. Em perdo i no sé quan porto de coixí. Sé que vaig per sota de les 3h però també molt per sobre del ritme 4:12 que optimisticament em va fer una pulsera cada 5k el XarliOne1. Tandebo m’hagués pogut posar a 4’ aquests darrers kms per arribar en les 2h57’ i poc que marca la pulsera. Tampoc podré fer MMP però crec que salvaré les 3h. Va espavila, que no marxi la xurri!!
Passo pel km40 en 2:49:07 i em sembla recordar que a Barcelona anava molt millor de temps (ara que ho comprovo 2:48:44, tampoc és tant) però que caram, aquí no hi ha paral·lel i tinc gairebé 11 minuts per fer 2,195 kms. Ho tinc, repetiré sub3h en 4 setmanes, això és un éxit que haig de gaudir!
Dels darrers kms recordo ben poca cosa, estava pleníssim de gent quan hem acabat de fer el segon boucle, per un parc, entre els kms 32 i 36-38. Allà no hi havia massa gent però a la tornada es torna a passar per sota unes cases cúbiques que hi ha, força peculiars, que crec que hem passat cap al km32. Ja tornem a estar al centre centre de la ciutat i estar a rebentar de gent. Intento gaudir dels últims passos i trec l’estelada que sempre porto a la butxaqueta dreta de les malles hoko. Estic tan content que l’he tret abans d’hora i gairebé no puc aixecar els braços. Tot allò que a València van ser insults (i seran segur al desembre) aquí són aplaudiments. Vaig aixecant els braços demanant ànims i la gent respon. Faig l’avió. M’ho passo genial als darrers metres. Torno a sentir mon pare i me n’alegro molt perquè tindré segur una bona col·lecció de fotos d’aquest gran moment. Aixeco l’estelada i arribo a meta, 2:58:30! Com? Culló si que m’he quedat aprop de la marca i jo sense saber-ho! I a més a més, encara que per molt poc, he tornat a fer negative split en 1:29:17+1:29:13!
Estic molt content, em paro a tots els fotògrafs a inmortailtzar el moment. Quina medalla més xula, amb l’Erasmusbrug presidint-la! Em retrobo amb l’espanyol i ens abracem felicitant-nos. Més endavant trobo la noia que m’ha passat al principi i al final, la felicito i li dono les gràcies per fer-me de llebre els kms finals, ella em diu que gràcies a mi que m’havia estat seguint des de que he saltat de la barqueta 3h al km30! Els dos contents, mira que bé! Bec 2 o 3 vasos d’aigua, ara ja sense esponja. També menjo un parell de plàtans. Ofereixen la possibilitat de fotografiar-te amb el teu temps en un crono gegant. Faig la cua i em faig la foto, que per cert, encara no tinc.
I més feliç que un anís vaig a grabar-me la medalla. No en tinc ni idea d’on haig d’anar, segueixo les indicacions del guardarroba i allà ja preguntaré. Entre tant m’adono que em fan molt mal els mugrons. He perdut els esparadraps que m’he posat i els porto sangrant! També pot ser que tingui una butllofeta al peu dret. Però m’importa ben poc, estic radiant d’il·lusió! Arribo al vilage i és allà on graben les medalles. No hi ha cua, perfecte! Pregunto on està el pont doncs estic molt desubicat i haig de tornar a l’hotel per trobar-me als pares i, sobretot, ara ja sí, saber com va la Hanneke. N’estic segur que està batallant i em temo que sent les 13:30h i portant ella 3h, ho pot estar passant xungo.
De tornada a l’hotel, anant mirant els parcials del suunto, el Ron em crida i em felicita! És la primera persona que trobo que conec i li faig una bona abraçada!! Li pregunto per la Hanneke i em diu que està fent la volta al parc. Li pregunto que què tal va i em diu que bé, que segueix corrent. M’alegra molt saber-ho, fins aquí no tenia dubtes però pateixo per com arribarà als kms30-40.
Arribo a l’hotel i no trobo mons pares. He arribat jo pràcticament coix abans que ells. Faig un parell de tombs per les dues entrades i no els veig. Per no perdre més temps decideixo anar-me a dutxar a l’edifici de l’empresa de la Hanneke. Després ja els trobaré. O no. No tinc mòbil i a les 12h ens feien fora de l’hotel… en fi, ja ho trobaré. Jo em vaig a dutxar que m’ho ha guanyat.
No em posen cap problema per dutxar-me, la Hanneke és la hostia! Inclús el seu entrenador em felicita pel bon temps que he fet amb cara de sorprés. Però tu no vas fer més o menys això fa un mes a Barcelona? Li contesto que sí i encara es sorpren més. Crec que no ‘he fet la idea encara del què acabo de fer. Una cosa va ser l’any passat repetir un temps havent petat i l’altre fer dos maratons a tope i calcar el temps. 2 sub3h en 4 setmanes, quen n’havia fet 1 en 31 anys. Els 32 han començat bé sembla!!
Em dutxo i li dic al vigilant que ara torno. Em renya dient que a les 6 tenca l’edifici, li explico per primer cop que aquella hora tenim el vol, que no es preocupi. Ara el què em preocupa i ocupa és trobar mons pares i saber com va la Hanneke. Torno a l’hotel i per fi trobo mons pares, escarxofats en dos sofàs i preguntant-me on era, que què faig dutxat ja?? Els hagués engegat a pasta fang però no tinc ni ganes ni forces. I ells tampoc, els dos van coixos i mig malalts amb molta tos. Ja han fet molt perseguint-me pels carrers de Rotterdam en l’estat que es troben, per molta ràbia que a vegades em facin. Per molt que insisteixi que cada cop tinc més clar que aniré sol a Boston… Sé que si hi vaig, ells vindran. Però d’aquí allà encara ha de ploure molt! I unes quantes maratons pel mig! Començant per Empúries, en 3 setmanes, llebrejaré per primera vegada en una marató, a3h15’ amb el Rafa Perez. Em relaxa saber que vaig amb ell. Ara mateix em noto una molèstia al genoll dret que no m’agrada. Tampoc vaig coix ja, amb l’horeta que fa que he acabat i la dutxa em noto millor però no m’agrada. I em venen al cap totes les preocupacions d’amics que em diuen que fer 3 maratons en 7 setmanes és molta tralla…
I la Hanneke? Bé! Segueix en marxa, ja ha passat el km35, s’ha estampat contra el mur com em temia però ha sabut regular bé i crec que en breu passarà pel km40! Això ja ho té, serà finisher i encara em fa estar més content!! Recollim les maletes de l’hotel i les portem a l’edifici on m’he dutxat. Altre cop el de seguretat que a les 6 tanca… i anem a dinar sushi. La Hanneke està a punt d’acabar i li envio un whats, porta el telf a sobre. No ens hem assentat al japo que ja m’ha contestat, està molt feliç!! Em comenta que ja està amb el Ron, que van a grabar la medalla. Li dic que estem al mercat on vam dinar ahir, que vingui i anem a menjar les ostres que vam comentar ahir! Comencem a dinar, mon pare té pressa i està emprenyat, diu que farem tard i que ell no pot còrrer. L’intentem tranquilitzar doncs per anar a l’aeroport necessitem al Ron i la Hanneke així que és absurd emprenyar-se. Però ell tossut. Arriben en breu la Hanneke i el Ron, què contents que estan! Quina il·lusió! Els hi dic si volen ostres i em contesten que gin tònic, doncs gin tònic! Acabem de dinar ràpid, tornem a l’edifici, la Hanneke es troba amb els seus companys de feina, ha estat de les més ràpides i està molt contenta! Es canvia ràpid i ens acompanyen a l’aeroport.
Ha estat un cap de setmana magnífic!!
Un cop passat els controls, agafo el mòbil. Tinc 300 whats, molts de vosaltres em feliciteu i em feu sentir estimat! Entre cabòries pugem a l’avió. Avui les cames no donaven per més, segurament si hagués tingut el guissona hagués rebaixat la MMP però cada dia no és diumenge i no sempre es pot còrrer en el luxe. Tot i així, aquests 3 dies han estat brutals i no els oblidaré mai!
A Rotterdam hi tornaré aviat i a la seva marató també!
