Ja ha passat una setmana de la nostra marató, la de casa, aquella que té un plus d’il·lusió. Aquella que sabem que no ens faltaran: els familiars, els amics, els pastanagues, els desconeguts que es faran coneguts durant o bona part dels 42195m… per tot això, Barcelona és especial. Malauradament no podem dir que tenim la millor marató, ni la més ràpida, ni la més turística, ni la de més finishers, ni… però és la nostra i sempre serà especial.
La meva marató comença fa un any, i per no repetir-me i entrar en situació us convido a rellegir la crònica de València (
http://www.corredors.cat/forum/38-marato/949336-marato-de-valencia-19-11-2017?start=180
al final de pàgina, abans l’extraordinaria del ToniVLC!) o almenys la primera part de la mateixa.
Han passat ja uns mesos de la marató de València i sincerament tot el que s’ha precipitat des de llavors em té extremadament feliç, pel que fa al nostre hobby. I això m’ha portat a sobreposar-me a un accident de moto del meu pare que es va trencar la cama i ha estat gairebé 4 mesos donant pel sac doncs no podia caminar. I especialment a la mort del meu avi. Va per tu.
La preparació de Barcelona venia seguida a la de València. Allà vaig fer un gran paper tot i assolir la meva segona pitjor marca (per poc no la pitjor!) de les 4 edicions que hi he competit (la del 2017 vaig llebrejar al padrí Jorfer gustosament!). Venia fent una progressió important i no esperava per res tot el que ha vingut. El primer test el tenia a la mitja de Sitges, a mitjan de gener, on les vaig passar canutes per seguir el Cachirulo alguns segons per sota de l’1h27’. Em deixava un regust agredolç. Agre per ser una de les curses on més he patit físicament. I dolç per haver-lo superat i acostar-me als temps que vaig fer fa 3 anys camí del meu únic sub3h. Seria possible retornar-hi? Ho veia molt difícil, diuen que per anar bé, la mitja test ha de ser per sota l’1h24’ (menys per l’Aurelian, que és un crack i menja a part!!) i això “m’obligava” a rebaixar 3 minuts en un mes, a la mitja de Barcelona, on molts pastanagues ens testegem per la marató.
Els entrenaments anaven sortint, la constància d’aquesta temporada la vull destacar, pràcticament cada setmana des de juliol he entrenat 5 dies i en aquesta preparació maratoniana he assolit els meus volums de kms més alts (al voltant de 70kms setmanals, res extraordinari) i inclús arribant als 90kms setmanals un parell de cops. Tot un rècord per un nyicris com jo, que sóc poca cosa i no tan sols no trepitjo el gimnàs sinó que ni estiro, per no fer!! Només m’ha faltat la maratest en aquesta preparació, però honestament haig de dir que no em va fer falta i vaig fer bé de quedar-me a casa i reservar el cos per la gran batalla.
I és que ja havia testejat a la mitja de Barcelona i el resultat (per mi) va ser extraordinari. Tenia el dubte de si anar amb les llebres oficials d’1h25’ o intentar seguir la dupla màgica Guissona+Dani fins que el cos em digues prou. Donades les bones sensacions de fa uns mesos a la mitja del Prat, vaig decidir tornar a apostar fort per ells. La tàctica era clara: el Mario tirava, el Dani el seguia i jo me n’aprofitava. Els kms anaven passant i jo anava al límit. No volia ni mirar el rellotge perquè sabia que el ritme mitjà m’espantaria i em faria frenar. Però vaig poder seguir-los incús esprintar a la part final, acabant en 1h23’, quelcom inimaginable i que m’obria les portes del cel maratonià.
Les 4 setmanes entre mitja i marató van estar plenes de dubtes. Seguir les llebres de 3h (150% fiables amb en Joan3 i en Ptarditti!) o apostar fort altre vegada per la màgica dupla Dani+Guissona (a la que calia afegir Esrafiki, a la primera part per aportar seny i cames)? Els pros i els contres eren clars i la marató llarga com per tenir dubtes duran el gran dia. Calia triar i ser conseqüent i, un cop malauradament el CarlosHB va abandonar la macro barqueta suicida per lesió, vaig decidir apostar fort. Teníem teoricament una macrobarqueta kamikaze sub3h però ja sabíem prèviament que alguns anirien a 4:15 i altres a 4:12. Em vaig afegir a aquesta darrera opció.
Els dies previs a la marató els vaig passar a la fira Expo Sports, a l’stand de sabatilles solidaries. Segurament no és el millor descans però considero que hi ha coses més importants que una marató i aquest projecte s’ho val. Recollir 320 bambes i més de 1800 samarretes de ben segur que farà feliç a molta més gent que la meva marató. També haig d’agrair l’inmens treball dels meus companys de Comissió que va estar les 48h al peu del canó i em van permetre descansar força. A més avui puc dir que he vist a un dels corredors de l’associació AMISI a la mitja del maresme amb les “nostres” sabatilles solidàries i això em fa molt content!
Arriba el gran dia, em desperto a les 6 i poc per fer el meu petit esmorzar. 2 barretes enregètiques i 2 plàtans. Molt més que qualsevol altre dia, que no esmorzo. Em canvio a l’hotel que he agafat aprop de l’estació de Sants i vaig cap a la cafeteria on hem quedat, com ja es tradició, a les 7h per fer el café (o el cortadito del ManoloM i la donutamina del capi Jorfer). Aquest any ens l’han canviat, el de sempre s’ha reconvertit en un KFC i hem emigrat uns metres més avall.
A les 7:45 fem la foto correcat, enguany a la font de Montjuic i allà es produeix bona part de l’èxit maratonià: el BigHouse em dona un fortasec. Durant les darreres maratons ho he passat realment malament per la imperiosa necessitat d’anar al wc durant forces kms. Ja sé que el dia de la marató no s’ha de provar res però… que carai, em sembla una idea brillant un fortasec per evitar el mal d’estòmac que em produeix l’ingesta de gels (6 en el meu cas, segurament masses, però fins avui m’ha funcionat i no ho penso canviar per si de cas…). Tot i així no impedeix que abans d’anar al calaix hagi de visitar l’wc un parell de vegades pel maleits nervis!
I cap al calaix! No puc fer tard o perdre la referència de la dupla daurada. Arriben puntuals, concentrats, contents. Em despenjo al final del calaix per anar convidant als integrants de la kamikaze, tot i que no hi som tots en som forces: Esrafiki, Dani, Joregar, Dabit, OscarBolo, Aurelian, Mackize, Esquimal, també hi ronda el XaviNad i les llebres 3h estan darrera nostre.
Barcelonaaaaaa, uuoooohhhhh, barcelonaaaaa… gallina de piel i a còrrer! Hem quedat que la tàctica era clara, callar i seguir el Dani, que seguiria primer el Fiki i després el Guissona. Els primers kms transcorren amb el cap i seny de l’Esrafiki. Apreta quan es pot i abaixa un o dos pistons en els carrers que pugen. Ara tot és fàcil però és molt fàcil pagar aquesta agosaramenta després de la Diagonal… Sovint encara m’ho prenc més amb calma i faig la goma a la barqueta kamikaze fins arribar a l’hotel Princesa Sofia. Fins allà ja hem patit varies baixes, l’Aurelian, l’OscarBolo i el Dabit han decidit aixecar lleugerament el peu. Aquests primers kms feia molta calor, potser xafogor doncs la temperatura alta no és. El Manel s’ha eixugat varies vegades la cara amb el bufff i jo el meu de la senyera me l’he deixat i ara el trobo a faltar!
Arribem a la Diagonal i avivem el ritme, recuperem els segons perduts i continuem amb marge del ritme sub3h: pas pel km10 en 42:16 i canvi de llebres. Guissona substitueix Esrafiki, mil gràcies Jordi!! I seguim a per totes, el Mario ho té claríssim. Al pas per les Arenes és espectacular, hi ha molt gent animant i, malgrat que ja no hi ha llaços grocs pintats al terra ni la linia groga de la marató reivindicativa, l’ambient emociona! Per Gran Via avancem a bon ritme però amb seny encarem el Passeig de Gràcia. Jo, nerviós, m’adelanto buscant el meu pare que m’ha de dur l’estelada amb la qual acabo les maratons i que em vaig deixar a casa. El trobo fàcilment i no em cal ni parar per agafar-la. Cap a la butxaca i a seguir.
Passem el km15 lents, 63:36, però encara amb un coixinet de segons respecte les 3h. A partir d’aquí ja només cal regular a l’anada de la Meridiana, ja ens posem a ritme i començarem a avançar corredors (posició 648). Malauradament, cap al km17 el Dani es queixa. Té molesties als abductors (crec recordar). L’intento animar, que no es demoralitzi i que pensi en altres coses, que anem bé de temps i farem la gran marató que es mereix. Però ell ja ha desconnectat, avui no és el seu dia. Com a fidel escuder, el Mario es queda amb ell i jo amb el Manel Mackize. Ens mirem i no sabem què fer. Tenim les llebres de 3h bastant aprop darrera nostre però recular significa estar per sobre de les 3h i haver d’apretar al final si volem fer el sub3h. Com que hem apostat fort des d’inici, decidim fer un mano a mano i avançar plegats. Sovint ens avancem amb el XaviNad, i això ens dona moral. És un dels referents de la casa, molt fiable. A la Meridiana em giro constantment i veig al Dani. Retornarà? És capaç de fer-ho, porta una preparació genial! Però tractem amb en Manel i el Raul (que no el paren d’animar i intermitentment segueix amb nosaltres! Esquimal ets famós!!) de no accelerar-nos i desgastar-nos a la pujada de Meridiana.
Passem pel km 20, poc després del gir, en 84:36, ens en hem sortit prou bé! I el pas de la mitja en 1:29:19, 41 segons de marge, això pinta bé! I seguim apretant el que queda de Meridiana i la baixada de Prim. El segon tram per Gran Via mai m’ha agradat, el trobo lleig però aquesta vegada no hi haig de parar a orinar… que ja és molt!
Arribem a la Diagonal, tram d’anada i tornada que a molts se’ls fa feixuc. A mi m’agrada, dona l’oportunitat de situar als amics tot i que ja he aprés que no haig d’animar encara que no hi sigui el Mario. El Mario… el Mario!! Apareix del no res i jo no entenc res. Si ha parat el dani (que no l’acompanya
( ), perquè no ha esperat al meep?? No ho entenc però a mi em va genial. Amb el Manel ens havíem apuntat a un grup que avançava a bon ritme però el Guissona s’ha posat pel lateral i tan bon punt ens avisa que el seguim, ja es posa a avançar. Cap dubte em ronda pel cap. Això és un luxe doble. Ja ho era d’inici i que hagi tornat i es posi a disposició no ho puc deixar escapar!!
Passem pel km30 en 126:42, continuem amb gairebé 50” de coixí sobre les 3h. Hem passat un dels llocs preferits meus de la marató, el gir de glòries, on es forma un carril estret estil Tour de France que a mi em posa molt! Passat l’avituallament és l’últim record que tinc de l’esquimal i el Mackize, ja no miraré més endarrera ni al costat, comença la marató. Encarem el litoral, el tram més temut per mi durant tota la setmana. Les previsions era de força vent però no en fa gaire!! Tracto de posar-me darrera el Mario, en diagonal per un costat, en diagonal per l’altre, de costat, menys davant ho he provat tot perquè sembla que em mengi tot l’aire i les forces cal guardar-les. Encara vaig bé però sé que no serà un camí de roses arribar a l’avinguda Maria Cristina.
Passem el petit mur del front marítim. Em fa recordar lo fàcil que hi arribem a Nassos i lo justet que arribava a la mitja però suficient com per seguir endavant jo sol des d’allà. Se m’escapa un somriure que em fa pujar-lo fàcil, el Mario m’ho recorda, res de fer el burro. Continuem avançant a bon ritme i encarem Marina amunt. Passem el km35 en 147:38 i hem fet el parcial més ràpid de tota la marató. Continuem esgarrapant segons i vaig bé, el Mario va tensant la corda i jo segueixo. Però la Sra Marató fa de les seves i passada l’arribada de la mitja, al girar cap a Arc de Triomf, veig que em costa i així li faig saber al Mario. Si us plau, cenyim-nos al ritme o petaré. Allà encarem un dels trams més crucials per mi de la marató, la ronda de Sant Pere. Si la passo bé sé que ho aconseguiré, com al 2015, on a partir d’allà vaig apretar. Enguany no serà així, cada cop em costa més avançar i necessito arribar a plaça Catalunya com aigua de maig…
I allà apareix l’avituallament correcat!! Buffff quin subidón!! Estretet estretet, tothom animant i oferint de tot, mare meva quina passada!! Moltíssimes gràcies família correcat, heu estat en innumerables punts de la marató, s’heu multiplicat, estàveu per tot arreu! Sempre amb una paraula d’ànim o una fotografia de record! Sou la ostia! Moltíssimes moltíssimes gràcies de tot cor!
Arribem a plaça catalunya, un futimer de gent animant i jo content doncs penso que el calvari s’ha acabat. La baixadeta m’anirà bé per recuperar energies… doncs no! A Via Laietana noto que no puc seguir el ritme, miro al rellotge (poques vegades durant la marató ho he fet) i em surt que anem a 4:25 i de baixada! Crido al Mario suplicant que salvem el sub3h, penso que si allà pateixo el paral·lel sem farà etern. Queda molt poc i el Mario no em para d’elogiar, és un encant! Ara mirant el km de suunto (que em va anar com el cul, marcant més de 43kms… vull un garmin ja!!) veig que vam anar per sota de 4:12 així que no ho entenc massa, segurament el cervell em jugués una mala passada de lo justet que anava de forces!
Al deixar Via Laietana i encarar cap a Colom em va retornar certa energia. Possiblement em fes efecte el darrer gel, el del km35. O no. No ho sé, però em tornava a trobar amb forces. Sé que allà estarà el Tiburon i tal com em va demanar, arribem en 2h48, amb molt de temps per encarar el paral·lel i arribar per sota de les 3h. Passem les rambles i no veig el Carlos. Estan just abans d’arribar el Paral·lel, amb la Carol de fotografa, em xoquen la mà i més content que un gínjol arribo al Paral·lel, el gran Tourmalet de la nostra marató.
Passem pel km40 en 2:48:44, queden 2195 metres i el sub3h no se m’escapa. Aixó em dona energia. Faig 4 càlculs fàcils, anant a 4:30 x 2 + 1’ faig marca. Cal donar-ho tot, seria una cirereta al pastís enorme! Iniciem la part dura del paral·lel amb ganes però es fa llarg i agònic. El Mario afluixa el ritme i ho agraeixo però em costa de seguir. Vaaa Jaume que avui la fas grossa!! Que no et queda ni una serie de 2000, 5 voltetes a la pista!! Però costa molt arribar al km41, sembla que no avancem tot i que anem passant corredors. Ja només queda 1k, es veu clarament la plaça espanya (no hauria de ser la plaça 1 d’octubre?) amb els primers inflables senyal que això ja s’acaba!
Passem el meu nou entrenador, avui s’ha dignat a venir. Tenim les nostres diferències però entre un i l’altre els resultats són clars i evidencien una evolució notable. M’enrecordo del meu mister, el gran Galvez, ell també té part de culpa de que sigui aquí fent aquesta bogeria!
I encarem la recta d’arribada, últims 200 metres, allà on tants ens hem fotografiat aquest darrer cap de setmana. Mà a la butxqueta de les malles Hoko i trec l’estelada. Estic molt content, veig el 2:58 al crono d’arribada, senyal que a sobre faré marca. Aixó és genial, gaudeix Jaume mentres fas el darrer esprint!
Creuo l’arribada, braços en alt que ha estat 2:58:12 finalment (1:29:19+1:28:57), justet de forces però ho celebro breument i no puc fer res més que rendir-me als braços del Super Mario Guissona. Sí senyor, les meves cames m’han fet arribar fins aquí, no em duies ni a cavallet ni tampoc m’has espentat cap vegada (més aviat algun cop casi et tiro al terra fregant els nostres peus de lo al límit que m’has dut!) però sense tu, avui no hagués fet ni marca ni sub3h. Des de ronda Sant Pere m’hagués caigut uns quants minuts però has estat la motivació per donar aquest extra que no sabia que tenia i que el voler aprofitar aquesta gran oportunitat de poder seguir-te ha estat aquest plus.
Moltes moltíssimes gràcies Mario!! Te’n dec unes quantes ja però la d’avui val per 10!
Aquí us deixo el petit resum dels temps i sobretot el video que em fa especial il·lusió i el guardaré per sempre (
dorsal 477https://www.zurichmaratobarcelona.es/cat/resultados_c/2018/
i
videohttp://www.asics.com/gb/en-gb/barcelona-marathon/?e=MB18M&r=477&n=Jaume+Comaposada+Fuentes&nt_f=02:58:14.037&ct_f=11:28:57.847&ct_s1=08:30:43.810&ct_s2=10:37:27.673&ct_s3=10:58:23.443&ct_s4=11:19:29.537&k=commercial&g=male&l=CA&gotostream=false
)
Em quedo a l’arribada fins passades les 4h de marató. Arriben molts correcats, alguns molt contents, altres no tant, però haver arribat fins allà significa sumar una nova marató a les nostres cames. I pels que no heu pogut arribar-hi, molts ànims! Posar-se a la línia de sortida d’una marató ja només és apte per valentes i valents, després ballar amb la Sra Marató és capritxosa i jugar-te tants mesos de preparació en un dia la majoria de vegades no és just. Per sort, a mi m’ha hanat de fabula però no sempre ha estat així. Mai m’he hagut de retirar d’una marató però fa un any aquesta va ser molt cruel i dura amb mi. Per això avui lo d’avui ho he de gaudir el doble!!! I em fotre una bona comilona amb bons amics de fatigues jbs!
Ara m’espera la marató de Rotterdam, el 8 d’abril, per celebrar el meu 32è aniversari. És el meu autoregal i hi vaig amb els deures fets teoricament per poder estar a Boston 2019 (sí, un més que ho té entre cella i cella! Podríem llogar un avió correcat, no?!?!?! Crec que serem una gran expedició tot aprofitant que és Setmana Santa! Espero que aquest fet no rebaixi molt la mínima necessària, porto només 6 minuts de marge, no els 20’ que t’ho asseguren automàticament, i la llei de la demanda farà rebaixar el crono necessari….).
En fi, que una setmana després, finiquitat el segon trimestre a l’institut, m’he dignat a escriure aquesta crònica d’una marató de somni. Encara estic en un núvol i és així com vull estar durant forces dies més, passi el que passi a Rotterdam i espero poder complir amb la llebrejada de 3h15’ amb el Rafa Perez per Empúries!!!