123rd Boston Marathon (15/04/2019)

Julio (cachirulo);

fa anys que ens coneixem i sempre que t'he vist córrer ha estat per competir. Sé que alguns pensen - no sé si et troves entre ells - que córrer sense competir no és córrer, que és un altra cosa, i que si no corres intentant esgarrepar fins l'últim segon al crono, aleshores no pagui la pena córrer.
Personalment no penso d'aquesta manera, i ja en els 60's valoro la meravella de "poder córrer" d'una altra manera. Si t'agrada la distància, potser l'opció seria encarar els 42km d'una altre manera menys agresiva pel teu cos?
En qualsevol cas, córrer Mitjes també és fantàstic, sempre dic que és la distància que més m'agrada.
Enhorabona, Ànims, i endavant!!!

Quin goig llegir les vostres cròniques.

Estic una mica desconnectat del córrer últimament, he prioritzat altres esports degut a alguns problemes físics i no estic en la forma en la que estava fa 2-3 anys... però us puc ben prometre que llegir-vos m'està fent bullir per dintre... i si em vaig tornant a trobar Boston serà una de les candidates a estrenar-me amb les majors.. SEGUR!

Felicitats a tots/es. Una experiència per no oblidar, i un plaer que la compartiu amb nosaltres.



Salutacions!

OscarB&J,
bona tasca mental, i bon acabament, enhorabona! Ja en tens la meitat!!!

Jaume86,
fantàstic que hagis pogut gaudir d'aquesta primera Major. T'animo a tastar-ne d'altres. Enhorabona!!

tonivet,
una altra experiència acumulada, i de les bones. Crec que és bo i enriqueix tastar tots els sabors. Enhorabona!!

esquimal,
emotiva crònica i filmació. M'he emocionat llegin-te i veien-te córrer, i recordant la meva experiència de l'any passat, quan el fred, el vent, i la calamarsa no em van deixar poder gaudir dels moments que tu si que has pogut, malgrat el patiment. Enhorabona per haver assolit l'objectiu, i d'admiració poder córrer la marató a la vegada que filmes, és un handicap important!!!

kilometer
enhorabona per la teva Six Stars Medal! Has assolit aquesta fita en una etapa de la teva vida en la que has hagut de compaginar entrenaments i canvi de bolquers...com a pare. Jo espero el mes d'Octubre poder també assolit a Chicago la Six Stars Medal, havent també hagut de compaginar com tú els entrenaments amb el canvi de bolquers, encara que no com a pare, sino con a avi!!!
I si com sembla us agrada viatjar, de maratons xules en hi ha moltes, arreu.

Barceruel,
enhorabona per assolir l'objectiu de gaudir de la cursa. Com bé dius, anar a per 2 objectius de crono, consecutivament, és complicat, i Boston és per gaudir.

kilometer, frisos esperant el teu proper repte

Barceruel canvi de xip i ara amb la ressaca i "subidón" volem conèixer un objectiu únic

Que això no pari, mil gràcies per fer-nos viure la festa i morir d'enveja a l'hora


Salut!
Jordi

sou tots molt kbrns.

El fil de Boston era un d'aquells que veies a la pàgina principal però que mirava de tant en tant per que hi tenia gent propera que hi anava. Peró ara es un fixe i prioritari a la meva vista al foro de Corredors.

....i la culpa la tenen les noies de Wellesley College i el seu Scream Tunnel. Ja m'heu picat el cuquet i ja estic preparant una marató per la QB d'algun any i poder donar records de part vostre (i no fa falta que els meus estimats "amics" em diguin que sort que ja sé que es una tasca molt fomuda per a un "tronc" com jo )

Tema cróniques, si molt boniques, emotives i tot aixó, peró es que ja he llegit tant de vostres que ja no m'impresionen

Peró per ser "polite" diré sou tots un cracks i estic molt orgullós de vosaltres. ...peró que tremoli el 'Scream Tunel' que de lo pitjor que tenim a Corredors ja planifica la seva visita al 202x

Com estic gaudit amb la lectura de les cròniques de la vostra marató a Boston.

Està clar que no era el dia més idoni per a atacar la MMP a banda d'un recorregut no gaire planer ple de trams trencacames.
Tots i Mona heu sigut uns valents i m'heu fet dentetes.
Llegint-vos m'estan entrant moltes ganes d'anar-hi quan el calendari i la família ho permetin.

Teniu tota la meva admiració.
Visca la marató!!!!!

Nois m'alegra molt que us estiguin agradant les cróniques. Jo crec que són un reflex de les vivències que hem tingut i em fan tenir una reflexió, que us ha de fer meditar sobre la vostra participació futura (els que ho esteu pensant). Tothom hi vam voler ser-hi, i ningú es va rendir tot i les dificultats. Aquí ho deixo...

Quina passada de cròniques!!!

Vull felicitar a tots per igual i esperar encara alguna nova crònica...

Sempre havia pensat que les majors americanes estaven super massificades i tinc escollida la marató de Chicago com la que voldria fer per ser una ciutat que m'encanta! Potser la de Boston també m'agradaria molt després de llegir les vostres explicacions.

La conclusió que trec es que moltes vegades la marca es lo de menys....

tonivet
Crònica intensa i viscuda. M'hi he sentit molt dintre perque en els meus anys bons, si mai n'he tingut com a corredor, també corria seguint el que en deia la "taula del 23" (menys de 23' cada 5Km) i sovint les meves maratons anaven transcorrent tal i com tu has viscut aquesta.
Enhorabona per haver-la completat!

esquimal
Quin regal la teva crònica! Tot el que has hagut de superar per creuar la línia d'arribada a Boston és pura inspiració. Et llegeixo mentre estic fent una sessió de rehabilitació, porto aturat des de desembre (amb una intentona sense èxit d'arrencar al gener) i no sóc capaç ni de fer dues passes corrent. No cal que expliqui res més, oi?
Has d'estar ben orgullós de la Marató que vas fer, les noies que vas petonejar no són conscients de la qualitat de l'ADN que se'ls va enganxar a les galtes.

cachirulo va escriure: Tonivet carrera calcada a la mía . Todos hemos tenido las mismas sensaciones

Pues siCachirulo en esto somos almas gemelas, en NY tambien me di de morros con el muro...

gorka va escriure: tonivet
Crònica intensa i viscuda. M'hi he sentit molt dintre perque en els meus anys bons, si mai n'he tingut com a corredor, també corria seguint el que en deia la "taula del 23" (menys de 23' cada 5Km) i sovint les meves maratons anaven transcorrent tal i com tu has viscut aquesta.
Enhorabona per haver-la completat!

.

Moltes gràcies gorka, aquí tot som corredors igualment només que uns encara estem obsessionats pel crono i d'altres no. Espero que milloris ben aviat!

Josep80 va escriure:

tonivet,
una altra experiència acumulada, i de les bones. Crec que és bo i enriqueix tastar tots els sabors. Enhorabona!!

Gràcies josep 80 si que ho és i més quan es una experiència nova i potser única, perquè com tu bé saps boston és boston

jcarpa va escriure:
Tonivet, un altre experimentat dels correcats, veig que vas tastar la essencia del mur, però a la marató que ara em deixeu clar que és una de les que no es poden deixar de fer. Fa anys m'ho van dir de NY, tinc Atenes entre les retines, i Boston es veu que tb ha de tocar un any o altre. Tu ho has deixat clar MARATÓ EN ESENCIA!!! I de les que no s'obliden, al final, despres dels patiments i veure com marxen les marques que busques, deixa clar que queda la felicitat i els bons moments.

Doncs si jcarpa tots plegats som una mica masoquistes però coneixente com a acumulador d'experiències penso que aquesta no te la pots perdre!!

OscarBolo75 va escriure: Enhorabuena por esas emotivas crónicas tonivet

Salut

Gracias oscarbolo75, pero me hubiera gustado que fuera menos emotiva, al menos en el sentido fisico...

Moltes felicitats a tot@s ?? i gràcies per les cròniques tan detallades i visuals .. te que ser-hi una marató de la ostia ..
#cachirulomarathon

Ha costat, però ja estic al dia.

Grans cròniques kilometer i Barceroel.
Tinc clar que un dia haig d' anar a Boston!! Les vostres cròniques tenen tota la culpa

I enhorabona kilometer per la All Six Stars!!!
Enveja molt sana per la teva manera de competir i entrenar!! No sé com pots tenir tanta voluntat durant tants anys!!!

Escriptors.cat.Corredors.cat
Ja he comentat més d’una vegada que hauríem de canviar el nom de la nostra estimada web.
Aquí ja molt nivell!!!, d’escriptors..., de corredors ...., també, també i tant. I no ho dic precisament pel meu exemple en cap de les dues categories.
Em sembla que ja no queda cap crònica de les tretze, i només tinc paraules d’agraiment per haver-me deixat poder sentir una part del que representa aquest gran esdeveiment esportiu mundial.
Alguns dels que l’heu corregut sabeu com m’agradaria poder-la fer , però com no em faci ciutadà americà serà impossible, i això tampoc, doncs el Sr Trump no està gaire per la labor.
Rafa.

kilometer
Que gran la teva crònica!
Completes les Majors amb una marca excepcional, després d'una preparació complicada, uns dies previs d'estrés per una situació inesperada, corrent amb un dit tocat i perdent coses pel camí.
Tota la meva admiració i endavant amb els propers reptes!

Córrer és una de les meves aficions principals. M’encanta, em dona vida, m’allibera de les tribulacions diàries i voldria fer-ho tota la vida. Gaudeixo fent curses i gaudeixo entrenant, ja sigui per camins que discorren entre prats verds del pla de Bages un migdia de primavera, ja sigui per un polígon industrial a tocar Manresa un vespre plujós de tardor.

Per això, si gaudeixo corrent a qualsevol lloc, tenir la possibilitat de fer-ho en una prova i en un indret tan emblemàtic com Boston és una experiència insuperable. Així ha estat.

Vaig tenir la immensa sort, el novembre de 2017, de poder disputar la Marató de Nova York. Va ser tant impressionant, i la vaig gaudir d’una manera tan intensa, que allà mateix vaig tenir clar que ben aviat aniria per la següent: Boston. La marató degana. La més antiga, la que concentra més història. No comptava poder fer-ho tan aviat, només un any i mig després, però el fet de gestar-se una nombrosa expedició correcat em va engrescar (em costa poc!). Sense tenir 100% clar si podríem fer el viatge per qüestions laborals i familiars, vam fer la inscripció i, amb molts mesos d’antelació, vam comprar bitllets amb la Rosa (amb una assegurança per recuperar els diners en cas de no poder-hi anar) i l’amic Jaume86 va reservar un apartament que va resultar ser un lloc esplèndid. Boston era a l’horitzó. Però ho veia lluny, encara.

Entre altres coses perquè l’objectiu atlètic que em vaig marcar per la temporada 2018-19 era a la tardor. Després de 3 o 4 anys sense disputar maratons amb preparacions sòlides, bàsicament per falta de temps i alguna lesió, les circumstàncies es van alinear perquè pogués preparar amb cara i ulls la marató de València 2018, l’1 de desembre passat. L’objectiu era claríssim: tornar a ser sub2h40, sis anys després de l’última vegada. La preparació va anar bé i la marató també, i amb molt esforç i l’ajuda inestimable durant molts km del l’amic fandes vaig assolir la marca desitjada (2h39).

El repte principal de la temporada estava assolit, doncs. I l’horitzó de Boston ja no era tan llunyà. Tenia clar que no hi aniria a buscar una gran marca. No volia encadenar dues preparacions tan seguides al 100%, però tampoc volia sortir a passejar. La idea inicial és fer alguna cosa similar a NY (2h49’, sense forçar a tope i gaudint molt).

El gener començo doncs a pensar en Boston ja més seriosament. Faig força mitges (Sitges, Santa Coloma, BCN de llebre 1h20, Granollers) i una preparació en general amb pocs km (85-90 setmanals màxim) però a ritmes alegres, com és habitual en mi. La ‘mitja’ dels dimarts al matí (en un circuit trencacames de Manresa ideal per preparar Boston) va bé per entrenar cames i coco. Faig poques sèries però molts canvis de ritme i progressius. No faig tirades en solitari (tot i que m’agrada fer-ho) perquè faig de llebre a la Maratest a ritme 3’55/km amb el company ptarditti, i acompanyo el fandes durant 30 km en seu inoblidable debut a la marató de BCN, a 3.48/km aprox. També alguna altra tirada de 26/27 km, i dues mitges les setmanes -3 i -2 (Montornès i Sant Cugat), en 1h16, amb alguns km previs.

Objectiu, doncs? La gran pregunta de sempre. Tinc clar que, amb bon temps i cap incidència, puc sortir a 3.50 aprox i baixar bé de 2h45. És un objectiu aproximat perquè no em vull autopressionar. Tinc claríssim que aquesta marató la vull viure, i no m’obsessiona gens la marca. Com s’ha dit, a més, durant els dies previs la previsió era de pluja (només la mona estava convençuda que no seria així. Impressionant com la va clavar al final). Fins al mateix matí, fins al mateix moment de la sortida, no veiem clar que finalment no plourà. I fins aleshores doncs no acabo de determinar que sí, que en principi podré anar al ritme planificat.

15 d’abril, per fi. He dormit força, en contrast amb la nit anterior, en què vam arribar tardíssim del viatge i vam dormir fatal. Amb el jet lag, no em costa llevar-me d’hora. Són les 5 del matí i de peus a terra. Preparo l’esmorzar (entrepà de pernil) que tinc previst menjar al bus, i em poso les capes de roba previstes (roba d’abric, capelina...) per no passar fred i mullar-me com menys millor. Quina murga i quin patiment, tot això de quina roba portar i quina no per les hores d’espera...

Casa nostra a Cambridge és a 15 minuts a peu del metro. A 2/4 de 6 m’acomiado de la Rosa i surto de l’apartament, amb el Jaume i la Mona dormint encara. No fa fred, però plovisqueja. Si aguanta així ja hi firmo, penso. Abans de les 6 sóc al metro i a ¼ de 7 ja al centre de Boston, a punt per deixar la bossa. Ara no plou gens. Quina sort. La gestió de deixar la bossa (fàcil i ben organitzat) i la caminada cap al bus, molt tranquil i en companyia del Kilometer, amb qui ens hem trobat casualment. Que bé, compartirem les hores prèvies (gairebé 4, encara!).

La sort ens somriu perquè tot just després de pujar al bus, cap a 2/4 de 7, comença a ploure, i pocs minuts més tard, la tempesta és impressionant. Ens n’hem lliurat per poc, ens ha agafat ja dins el bus. El vehicle para una estona justament per la intensitat de la pluja, i el trajecte de 45’ es converteix en 1h30’. Una sensació molt similar a la que vaig tenir fa un any i mig a NY, en què també es va allargar el viatge. Però per mi fantàstic. Com més temps siguem al bus, menys haurem d’esperar-nos a Hopkinton. Ja va bé. Esmorzem tranquil·lament durant el trajecte i fem la xerrada amb el Kilo.

M’explica els seus maldecaps amb l’apartament. Déu meu, quin patiment, ell que ho té tot tan mil·limètricament preparat! Comentem la jugada però alhora ens deixem espai l’un a l’altre. Com a mi m’agrada. Perquè l’estona prèvia a l’inici d’una marató és una mica un ritual. Jo parlo més aviat poc, m’encanta tenir moments d’intimitat, per rumiar en el que he fet per arribar fins aquí, per imaginar com anirà, per acabar de planificar mentalment les coses... És una estona que té el seu encant. Ja sense mòbil, aïllat una mica d’aquest món a tothora hiperconnectat, a punt per córrer i prou, per fer realitat aquest somni que fa mesos que preparem. Crec que va ser bonic amb el Kilo compartir aquestes hores i, alhora, deixar-nos aquest espai. Un marge d’intimitat en què ell, també minuciosament, menjava el que havia preparat, es treia o posava la roba quan convenia... I visualitzava segur, també, la seva cursa.

A Hopkinton plou, però poc, i aviat ja para del tot. No ens mullem gaire, doncs. L’estona d’espera no se’m fa gaire llarga. Rituals previs a les curses (visita al WC, vaselina...). Trobem el presi Barceruel i el Lliteras. Ens esperem una estona a les megacarpes atapeïdes de corredors. Quanta gent, de quants llocs, de tots els continents. Quants milers de km de d’entrenament fets en llocs tan allunyats, quants milers de somnis conflueixen ara en aquest espai. Ara mateix tots i cadascun, diversos com som, compartim un objectiu comú: arribar a Boston i gaudir d’una marató impressionant.

Ens posem les vambes de córrer (potser finalment potser no hagués calgut, però en dúiem unes de velles que vam llençar) i aviat cap a la sortida.

Ja no plou però el terra és moll. Hi ha una llum bonica, amb algun raig de sol que s’obre pas entre els núvols, i força humitat. Som a Hopkinton, s’acosta la sortida de la marató de Boston. Som a la primera onada i iniciem el recorregut fins al punt exacte de sortida. No és un lloc grandiloqüent. És un entorn rural, envoltat de bosc i casetes amb jardí. Un entorn bonic, discret, sense parafernàlia excessiva. No és una marató tan ‘americana’ com NY. Trobo que tant la marató de NY com la de Boston s’escauen a les seves ciutats. Boston, ciutat i marató, és més europea, més discreta, més a escala humana, menys ‘espectacular’, sense tants McDonalds, amb un encant especial.

Ja som al corral 1, sortida 1. Sí, gairebé davant de tot. Un autèntic orgull poder ser aquí en una de les principals maratons del món. Sense nervis ni presses ni aglomeracions, ens col·loquem. Som a tercera o quarta fila. Molt endavant. A Granollers, BCN o fins a curses de molt menys nivell he començat moltes vegades més enrere. Falten pocs minuts i, de la nostra esquerra, apareixen els atletes d’elit. Som a cinc metres del Yuki Kawauchi, del campió mundial Geoffrey Kirui, dels africans favorits. La veritat és que fa il·lusió.

No hi ha arc de sortida, és tot força modest, però ho fan maco. Un tenor comença a cantar l’himne americà. Els autòctons es treuen la gorra i molts es posen la mà al pit. Jo no sento com a propi aquest himne però és inevitable sentir emoció. L’última nota coincideix exactament amb el pas de 2 ‘caces’ a tota velocitat (com ho deuen haver calculat? És impressionant!): el seu so eixordador coincideix amb la mateixa centèsima que el ‘patapum’ final de l’himne. Realment impactant.

Per fi són les 10 del matí. Quines ganes de córrer. Surten els atletes d’elit i tenim dos minuts de marge. L’abraçada amb el Kilo és sentida. Després d’anys de compartir experiències, d’una trajectòria atlètica i unes marques relativament similars (bé, les seves ara ja clarament per sobre!), sé que aquest és un moment important, l’inici de la seva última major. Sé què significa això per ell, que prepara amb una minuciositat extrema les maratons i tot el que les envolta. Estic content de ser-hi i li desitjo tota la sort, de cor.

Concentració l’últim minut. Un record per als de casa, que com sempre m’acompanyen, hi siguin o no. I un petó a l’aire, per a ells. Ai, la pell de gallina com sempre en aquest moment. Comencem per fi. El Kilo aviat s’allunya. Cadascú farà la seva cursa. Correm força bé des del principi, no hi ha aglomeracions. Jo pateixo una mica al primer km, de baixada força vertiginosa: el paviment és moll i costaria molt poc fer una patinada. Extremo les precaucions. No vaig còmode, com és costum en començar. No hem escalfat i el cos necessita posar-se a to. Tranquil·litat.

El primer km surt a 3.36. Però no m’he flipat. Realment baixa molt. I tot seguit comença el puja-baixa continu que és aquesta marató, amb poquets trams plans i sense possibilitat de posar ‘pilot automàtic’. Aquesta és segurament la seva gràcia. I la seva dificultat. Segon i tercer a 3.47, ja al ritme previst. Una nova baixada important i pas pels 5k en 18.39. Massa ràpid, però és que el perfil és molt favorable aquí.

No acabo d’anar còmode, em costa trobar les sensacions agradables que sí o sí s’han de tenir als primers quilometres. Però els ritmes van sortint. Potser una mica ràpid. Ja des de l’inici, la cridòria dels animadors és espectacular. Km 10, 37.32 (parcial de 18.52).

Vull retenir-me, vull frenar. M’obligo a fer-ho. Sé del cert que patiré si no regulo. Penso en les hills, en tot el que queda. I regulo. Ara vaig fàcil, però no vull gastar. M’avancen molts corredors. Potser he sortit massa endavant, o potser la gent és molt optimista. Però jo vull córrer amb cap. Regulo. Km 15, 56.36 (parcial de 19.04).

Passem pobles i l’animació es multiplica. Les noies crides, xisclen, fins a un punt que algun cop pot atabalar. Els avituallament són nombrosíssims, llargs i ben organitzats. Quin munt de voluntaris. Milers. Una passada. Primer a la dreta, Gatorade els primers metres i aigua després. Tot seguit, a l’esquerra. Vagis per on vagis, tindràs facilitat per beure. En got, això sí. A mi ja em va bé. Hi ha tants punts per avituallar-se que, encara que només facis un parell de glops cada cop, n’hi ha prou.

No vaig en cap grup, comparteixo només instants puntuals amb altres corredors. Però vaig sempre amb gent. Jo no em fixo mai gaire en l’entorn si vaig concentrat, però aquí és inevitable gaudir de l’entorn de poblets, llacs i boscos. També, a diferència de moltes maratons urbanes, com que hi ha trams rectes de carretera en alguns punts tens davant teu la llarga corrua de corredors ( i també veus com s’acosten les pujades, per exemple...).

Segueixo mirant de regular i ja som al 20. 1h15’50 (parcial de 19.14). Sóc conscient que passaré la mitja a l’entorn d’1h20, més de pressa del previst. Però de cop paro de pensar perquè arribem a Wellesley College. Impressionat cridòria, impossible no posar-se de bon humor. Jo no m’aturo però sí que ‘xoco’ desenes de mans. Molt divertit... tot i que en acabar miro el rellotge i estic anant a 3’35! M’han accelerat aquestes noies! Frena, frena!

Mitja en 1h19’58, sembla fet expressament gairebé aquest sub1h20 raspat. Ja descomptem, la moral intacta, però alhora ja sé gairebé del cert que avui serà molt difícil doblar. Queda el pitjor i les sensacions no són per tirar coets. No vaig malament però tampoc no vaig perfecte. Vaig tirant pensant que queden poques milles per les hills. Km 25, 1h34.47 (parcial de 18.57).

Gairebé mai no tinc problemes musculars a les maratons. Però avui, abans del 30, tinc mal de cames. No és insuportable, però tinc els quàdriceps una mica carregats. I queda un món. Però de moment vaig tirant. Sempre a l’entorn de 3.45 – 3.50. Fins que comencen les hills. Com s’ha dit, no n’hi ha cap de duríssima. És el conjunt, el puja-baixa constant el que va castigant.

Aquí ja sé que patiré, però fixo l’objectiu en aquests 6-7 km, fins al 33-34, fins al final del Heartbreak hill. No me n’adono i sóc al 30. 1h54’12. Parcial de 19.25. I primera part de les Newton hills superades. Som-hi, que ara comença tot.

Porto gorra (per la pluja prevista) però ara ja em sobra. Em fa calor. Me la trec a estones. Bec força (aigua i només aigua, com sempre). No fa una calor intensa però tinc necessitat d’hidratar-me, i també d’abocar-me’n a sobre. Crec que realment és important.

Sé que fins al 35 serà el pitjor. Després ve baixada. He de lluitar, ara i aquí. Se m’apropa un corredor, em veu la samarreta correcat i em demana si sóc català. Ell és de Madrid. Compartim la pujada a les hills. El 32 és el primer km de tota la marató que se me’n va per sobre de 4. Però és normal aquí. Toca apretar les dents. Arribem a la Heartbreak hill, efectivament no és tan dura com la pintaven. Agraeixo un munt a l’espectador que porta un rètol casolà que anuncia que som al “top” de la hill. Km 34 en 4.10, és el més lent, i comencem a baixar. Costa apretar però encara em queda alguna cosa. Km 35, parcial de 19.44, serà el més lent de tots, però estic dins els marges previstos.

Arribar al 35 és afrontar l’inici del final. Em noto les cames però puc anar mantenint el ritme. Intento fer números i per un moment penso que potser no quedo tan lluny del 2h40. Va, no perdré tant. Vull tenir pensaments positius. No és fàcil. Estic cansat.

I aquí penso molt en el fandes. Em va acompanyar fins al 26 a València, i vam fer un equip maco també a Barcelona, fins al km 30. Em motiva pensar que estaré a l’entorn de la seva marca, el seu 2h42. Sense planificar-ho, resultarà que potser aconseguim marques similars. També imagino com, apassionat com és ell, xalaria corrent en un ambient com aquest.

Som al 37, ens apropem ja a Boston. I ara sí que començo a patir. Ara això no puja i em costa molt anar a 3.50. El km 38 baixa, però perdo alguns segons més. Vaig a 4’. Falten quatre quilometres, quatre. Em trasllado a Manresa, aquesta és la distància entre casa i el Congost, una merdeta que no costa res. Va!

Els crits de la gentada són cada cop més intensos. Km 39 a 3.50 pelats, no estic perdent tant. Tiro de dòping emocional: en 2 km veuré la Rosa. Penso en els meus fills que són a casa però em segueixen. I arribo al 40. 2h33’38 (parcial de 19.42).

Sé que ho tinc però ara ja pateixo força. Em fan mal les cames, vaig fos. Fixo la mirada endavant, busca el darrer km, la darrera corba, el crit de la Rosa. Km 41, 4.03. No puc anar més ràpid, però ho tinc, ho faré.

Ara sí, últim revolt, amb pujadeta inclosa, i llarguíssima recta final. Miro a la dreta, sé que hi haurà la Rosa. Ha lluitat també com ha pogut per fer-se lloc a primera fila. I hi és com sempre. Em fa un crit que m’arriba molt endins, li somric i li dic que ja ho tinc. Gràcies per ser-hi sempre.

La cridòria aquí és senzillament impressionant. Fixo la mirada en l’arribada. Ja veig l’arc de color blau, estic guanyant la marató i faré bona marca. Falten 200 metres i un atleta para en sec al meu costat. Go, go go!!!! Li dic. La gent l’escridassa com mai.

Als últims metres m’avança un atleta paralímpic, amb pròtesis a les dues cames (estil Pistorius) a qui havíem vist abans de començar. Entrarem junts i després veuré a les xarxes que ha fet rècord del món d’atletes amputats. Acollonant. Aixeco els braços. He arribat.

2h42’24

Estic content, molt content. Però absolutament fos. Em costa somriure, estic molt cansat. I tinc una sensació com de mareig. Començo a caminar lentament, però no em trobo gaire bé. M’aturo una estona a beure i a respirar. Em refaig una mica.

Finalitzada la batalla, ara sí que faig un petó a la noia que em penja la medalla. Desenes i desenes de voluntaris em diuen “congratulations”. Els saludo a tots, amb alguns xoquem les mans.

Avanço com puc i coincideixo de nou amb el Kilo. Ens expliquem com ha anat. Ens felicitem. Una marató duríssima. Però aquí estem. L’hem guanyat.

Arribo al punt de trobada familiar. Agafo fred, em canvio i espero la Rosa, però li costa arribar a causa dels nombrosíssims controls policíacs. Avui fa exactament 6 anys de l’atemptat de Boston. Per fi ens retrobem i per fi ens fem l’abraçada tan esperada. Hem tornat a fer un bon equip.

Trobem en Joregar, que es troba també amb la família. No ha anat exactament com esperava però també està content. Anem a beure alguna cosa però tenim tanta punteria que al Starbucks on entrem no hi ha coca-cola, que és exactament el que jo necessito. Molta coca-cola, tinc necessitat de sucre. Hauré d’esperar una estona.

Al metro retrobem casualment el Jaume i la Mona. Tornem junts a l’apartament. Al mateix metro la sensació de mareig va a més, i trec el poc que dec tenir a l’estómac... Em quedo més tranquil. Cansat, tranquil, i content. Tot i que a la tarda i vespre no estaré fi. Fins després d’una bona dormida no torno a ser jo. Una mena de mareig m’acompanya. L’endemà, ja com nou.

Ha estat la meva marató número 26 (25a acabada). No és la millor marca, n’he fet fins a 5 de més ràpides que aquesta. Però sense cap mena de dubte la poso al podi de les més lluitades. No és la que més he gaudit corrent. He patit per si em passava de ritme, no he anat del tot còmode des de molt aviat, els quàdriceps carregats... No he tingut la sensació de menjar-me amb patates la marató com altres cops, en què al km 36, 37, 38, et queda aquell punt de força que et permet sentir-te el rei del món.

...Però ha estat una marató acollonant i estic absolutament orgullós d’haver-la lluitat d’aquesta manera.

Buscarem alguna marató de tardor, potser. I m’encantaria d’aquí un any anar a Londres. Ho intentaré. La qüestió és mirar de seguir gaudint d’això, perquè mai no me’n canso.

Aquesta també la dedico a la Rosa, a l’Arnau i a l’Aina. Per suportar-me en això del córrer i en tota la resta. I també als meus amics guissona i danic, allunyats temporalment de les maratons però lluitant per recuperar-se i algun punyetero dia tornar a fer-ne una junts tots tres.

Les vivències a Boston, compartits almenys en part amb els correcats, donarien per a molt més. Un autèntic orgull formar part d’aquesta família i d’aquesta experició. Un agraïment a tots i una felicitació a cadascun per les vostres maratons, i per la manera com tots plegats hem gaudit de l’experiència. M’alegro llegir que el Cachirulo potser finalment no s’acomiada de les maratons. Em va encantar llegir la bona marató que van fer el Jaume i la Mona acompanyant l’amic, que es va fer un fart de lluitar. Quins dies tan xulos amb aquest parell a Boston. Espectacular com sempre com gaudeix del córrer i de tot plegat el presi Barceruel i la Judith. Content de coincidir de nou amb l’enorme Davit, quin gran paio, juntament amb la Vane, i de conèixer i compartir estones amb el Joregar i family, veïns com jo de la Catalunya central. Encantant de retrobar l’amic de tants anys ja Tonivet, o amb els kanyeros vallesans Anfeca i Joan Palà, quins cracs, incombustibles. Encantat de conèixer l’Esquimal (quina marató tan lluitada també), el Lliteras i l’Oscar B&J (enhorabona pel teu repte!).

Una experiència que tindrà un lloc reservat al sarró de les boniques experiències que la vida ens regala. Que sigui per molts anys.

Joan3 que bé expliques el que t'agrada i que fàcil sembla que ho facis ben lluitada


Salut!
Jordi