Diumenge, 6 de març de 2011, al voltant de migdia. Acabem de finalitzar la marató de Barcelona. Estic molt content , he fet 2h46:47, i tot i que volia fer sub 2h45, el desenvolupament de la cursa, la companyia,etc … em fa valorar aquest resultat satisfactòriament. A més el meu germà ha fet la la seva MMP. Peró m’adono de que la propera edició, canvia de data i se’n va al 25 de març. No sé per que canvia de data, peró la meva dona, ai la meva dona, sempre comprensiva i tolerant, a la par que desapassionada amb aquest esport, em diu que és el seu aniversari (és el 24/03) i que no pensa perdre el temps amb la marató el proper any.
Així, en aquell precís instant, sorgeix la idea de sortir fora, córrer pel mon i iniciar el camí de les Majors. 2012, serà l’any de London, el dels Jocs Olímpics. No sabia ben bé com m’ho faria, peró m’aventurava a iniciar aquest camí...Començava a gestar-se el somni de córrer les Majors, aixó si, amb una premissa: guanyar-me la participació amb el meu esforç, amb meus resultats… Molts a hores d’ara, ja coneixíeu tots els capítols d’aquesta sèrie: London (2012), NYC (2014), Berlin (2015), Chicago (2016), Tokyo (2018), peró ens queda el capítol final, el que tanca el cèrcol: Boston (2019).
Boston ha estat la parada final, d’aquesta bonica història. Serà un punt i seguit, per suposat, en la meva carrera atlètica, peró tanca uns anys molt bonics, buscant acomplir un somni. Una història que vaig començar amb la meva dona i que amb el pas dels anys ha anat incorporant als meus fills, l’Enzo (que només s’ha perdut London) i Vera (a la panxeta de mamà a Tokyo, no ha deixat l’oportunitat d’estar a Boston). I es que aquesta edició, la 123, tenia lloc a unes dates idònies per viatjar amb família. I és per aquest fet, i per la significança del moment, que ja des de que venia de Tokyo, li donava voltes a una idea, que tota la família fos allà, al meu costat.
La preparació (també molts ja l’heu anant veient, i no m’estendré en aquest apartat) no ha estat fàcil dur-la a terme en la situació personal en la que estàvem. Els fills impliquen una gran responsabilitat i un gran sacrifici, i és per aixó que he hagut de buscar el meu espai per a poder entrenar-me per la fita. Les 5:00 del matí ha estat la hora en la que m’aixecava i em preparava per fer l’entrenament del dia. Peró estrany era el dia en que podia dormir tot seguit o poder anar-me d’hor a dormir, per que així ho demandava la meva condició de pare. No em queixo, ni pretenc donar lliçons, és la meva realitat, com algun cop ja he comentat. M’he hagut d’adaptar, i sent aquest el motiu, un no pot dir que no…També he hagut de treballar més. Se que no treballo a la construcció i que no tinc una exigència física tremenda, peró des de desembre, 3 dies a la setmana mels passo gairebé fora tot el dia, treballant (en dos llocs). Així doncs preparar-se no ha estat fàcil, peró ho hem pogut fer, per que la il•lusió era tremenda, i més tenint a tota la família allà, per la que per altra part havia treballat molt preparant un viatge que poguessin recordar, visitant Boston i NYC.
Oficialment el 24 de desembre van començar les 16 setmanes de preparació i després de més de 1.600 km, va arribar el moment, dissabte 13 d’abril vam marxar cap a Boston. Ens disposàvem a gaudir tots...quan a les primeres de canvi, tot es va torçar i es va complicar de mala manera. L’apartament que havia llogat al març de 2018, estava ocupat. Oh my good !!. Estava a Boston amb la meva família, al carrer !!. La propietària l’havia llogat pel seu compte i risc des de setembre, sense comunicar-ho a ningú, ni a Booking (on jo ho havia reservat)
. Imagineu el panorama, amb 7 adults i 3 nens de 10 mesos, 5 anys i 11 anys al carrer. Sort que la meva dona i la meva cunyada es van posar dures per telèfon i ens van trobar una sol•lució, que a priori tampoc era fàcil, doncs érem 10, i a menys de 48 hores de la marató a veure on ens ficaven. Van ser 3 hores llarguíssimes de gestions telefòniques, i al final vam anar a parar a un altre apartament, al 422 de Bowdoin St, a una mica més de 4 km del destí original. Aixó va trastocar una mica els mes plans inicials, ja que, tot ho tenia organitzat des d’un altre lloc, però sobretot, per que les gestions van haver de seguir després, doncs no sabíem si ens quedaríem allà o la nit abans de la marató ens haurien de tornar a buscar un altre lloc. Vam haver d’estar pendents del telèfon 48 hores. Així que no vaig poder estar amb tota la colla correcat, amb la il•lusió que em feia la companyia d’amics i coneguts. Em perdia, l’històrica foto correcat.
Vaig anar a la fira diumenge a les 9, vaig recollir el dorsal, la samarreta, vaig comprar la Celebration Jacket i vaig anar a l’stand d’Abbot, per a que em posessin un sticker amb codi bini, per poder recollir la medalla de les Six Majors. Vaig enllestir ràpid i vam tornar a “casa” a esperar notícies. Vam fer una mica de turisteo, aixó si, però assegudets, al Duck Tour. Un tour guiat amb vehicle amfibi, que després d’una estona es ficava al riu Charles. Era una sorpresa que els hi tenia reservada a la família i que després dels aconteixements, no podia deixar de banda. Després vaig tornar de l’apartament amb l’OK per passar la resta de dies allà i ho vaig preparar tot per l’endemà, sense més patiments ja.
Dilluns dia 15 d’abril. Son les 4:45 am, sona el despertador, tinc missatges de Whatts que contesto i em poso de peu. Em fa molt mal el 5è dit del peu dret. M’havia donat un cop amb la pota del llit la nit anterior, i tenia una capsulitis.
Era conscient en aquell moment de dos coses, que podria córrer, però que tindria aquell doloret tota l’estona (pensava que si em trepitjava algú...potser tot s’acabava allà). A New England, a aquelles dates, el temps és realment boig, i canviant, tant surt el sol, com s’ennuvola, com plou, com fa vent, com fa calor....En fi ho teníem tot preparat, per a qualsevol escenari. 10 - 15 minutets caminant, estació de Savin Hill (vermella) – Park Street (transbordament a la verda) – Arlington (verda), i uooop, ja hi érem al lloc del Gear Check a buscar l’autobús. Quan finalment el vaig trobar, sorpresa, em vaig trobar amb el
Joan3 . Vam entregar la bossa junts i vam passar un grapat d’hores intercanviant confidències i fent-nos una mica més amé el camí. Havien estat caient gotetes, però a mig camí va caure la mundial. Per sort nosaltres estàvem ja dintre de l’autobús. No sé si per això o que, l’autobús es va aturar 20 – 25’, que vam aprofitar per esmorçar. Arribem a Hopkinton, kitt de pluja i a buscar un lloc, on gairebé no hi ha a sota les carpes. Visiteta al lavabo i ens canviem per anar a la sortida. Prèviament ens trobem amb el
Barce i el seu amic i departim una mica. L’organització es perfecta, i un cop ja hem deixat la roba anem avançant per Hopkinton caminant i fent broma. Les 0.7 milles se’ns passen en res. Ja estem al primer calaix. A poc per les 10:00 surt la elit, són presentats i xoquen les mans i es saluden amb tothom. Arriba el moment de l’himne i el cantant està molt animat (difícil descriure) i comença l’himne. Brutal, com sempre a terres americanes. En acabar 2 caçes volen baix per sobre de nosaltres. Últimes paraules amb el
Joan3 i una sentida abraçada. Ens sentim orgullosos d’estar en aquell moment, a l’espera de la sortida . A més , per a mi és també, un orgull i una satisfacció enorme tenir-lo allà, al meu costat i tot i que l’objectiu és diferent, sé que no distarem molt. Dos minuts després d’haver sortit l’elit, arribava el nostre moment....Que explicar ara que no s’hagi dit ja de la marató de Boston...comencem...
Com diria el meu amic sacieu-lo, la sortida es neta, sense entrebancs, però me n’adono de que hem perdut un imant fixa dorsals i em passo els primers metres reacondicionant el dorsal per a que no em caigui. Un cop sol•lucionat el problema, toca córrer. La idea és clara, “fàcil” entre 3:35 – 3:40. És fàcil dir-ho, però s’havia de fer
. Teníem el circuït ben estudiat i teníem clar que ser massa agosarat al principi, et podria passar factura al final, més que mai, però l’escenari s’ho valia, la última Major s’ho valia. En el meu cas no es tractava només de gestionar la cursa, el circuït, si no de fer-ho amb les majors prestacions possibles, pel que era conscient dels riscos que prenia, però ho havia de fer, m’ho devia a mi mateix i al meu esperit, a la família i amics. Havia de tenir confiança en les meves possibilitats, per això havíem entrenat, i la meteo, tot i certa humitat, va decidir portar-se bé amb nosaltres. Fins arribar a Ashland el descens és notable, tot i que alguna llamborda et vas trobant, com la de la primera milla. Cal dir que fins al km 10, també hi ha marcació per km (suposo que per que la BAA també fa cursa de 5, 10 km i MM), amb el que m’és, més fàcil anar controlant el ritme. Cau el primer parcial de
5 km en 18:02 (3:36/ km)
. Des del primer moment veus el fervor del públic, i això que estem al principi. Les sensacions fins al moment, prou bones. Un cop entrem a
Ashland
el terreny descendent es suavitza, i tot i això, les llambordes van apareixent de tant en tant. No obstant el circuït continua sent favorable i es pot córrer molt bé. És un parcial còmode i ens surt en 18:00, el més ràpid, mantenint el ritme que dúiem inicialment. S’acaba el marcatge en km amb un bon
36:02 als 10 km
. El meu cap està en ebullició, fent números, ritmes en milles, en km, distàncies....També trobo a faltar una mica el suport familiar. El públic es genial, però saber que només veuràs la teva gent al final, pesa una mica...
L’entrada a
Framingham
, té una connotació especial per mi, si més no curiosa. Aquí és van iniciar uns estudis de cohorts al 1948, molt coneguts en l’àmbit mèdic, i que encara continuen desenvolupant-se, per estimar el risc cardiovascular, que van esdevenir en uns criteris per establir el risc de patir un event cardiovascular com un infart en un temps de 10 anys segons edat, sexe i altres variables. La seva aplicació va ser mundial (Criteris de Framingham), tot i que després ha calgut adaptar-ho a la nostra població. Mentre vaig pensant en aquestes coses (per distreure la ment), el terreny ja s’ha aplanat més i començo a veure als costats dels carrers la idíl•lica vida de les pelis. Les famílies surten al carrer, els pares fan barbacoes i prenen cerveses, els nens juguen al columpi fet amb cordes i una roda al seu jardí. S’asseuen amb les seves cadires plegables als marges de la carretera i ens animen, que no decaigui la cosa. Aquest tercer parcial, km 15, surt en
18:16 (3:39/ km)
. Anem bé, no tan fluid, però no vull forçar el ritme.
A
Natick
, les coses no canvien massa respecte a l’animació del públic, però el circuit, comença a girar-se en contra. Es perceptible que majoritàriament és un fals pla, i ja notes que vas un pel més forçat que fins al moment. Peró aixó si, em continuo trobant bé, i en termes generals estem on volíem estar. A més ja començo a pensar en les Hills. Convé guardar forces. Arribem en lleuger pla-baixada al km 20. Parcial similar a l’anterior,
18:21 (3:40)
. Prèviament ja comences a notar els crits del famós Scream Tunnel. S’apropen les noies del
Wellesley
...
Tot el que s’hagi dit és poc. Sembla ser que la història diu que és una tradició, i així generació, a generació, allà hi són, amb una cridòria ensordidora, des de molt abans de la teva arribada. Quan arribes, el “subidón” està assegurat. Jo no em podia, ni volia parar, però vaig passar centenars de metres xocant mans i saludant a totes les noies que vaig poder. S’ha de viure...I pam, en un tres i no res, a Wellesley, arriba la
mitja, 13.1 milles, en 1h16:38 (3:40/ km)
. Fins aquí tot correcte. Aixó si la sensació des de fa uns km, és que no vaig tan fi com voldria, que el ritme és lleugerament forçat. No hi vull pensar, queda poc per les Hills. Anem mantenint el ritme més o menys dels últims parcials, però és nota que no estem en un terreny favorable i arribem al
km 25 en 18:30 (3:42/ km)
. Ja és oficial, ara les sensacions no són bones, no són òptimes, però tampoc dolentes, patirem. Arriba el moment de les Hills. Tant debò tinguéssim els ànims familiars per aquí. Baixada important al km 25, que anticipa el que ve després. Mà a la butxaca esquerra de les meves Hoko, però no trobo el meu gel de Maurten, se m’ha caigut, ves a saber quan. És igual, ja no hi puc fer res, arriben les pujades de
Newton
...
El crono ja està oblidat, ara toca superar les properes 5 milles com pugem
. Amb l’impuls de la baixada, encarem la primera pujada. Diuen que pot ser la més dura, potser...per mi, és la més llarga. Uns 800 m – 1km, que no sembla acabar-se mai. Quan sembla que s’acaba veus que encara queda una mica més. Ara és la guerra total, n’hi ha que van bé, n’hi ha que caminen, hi ha de tot. Jo crec que pujo relativament bé i només penso en anar sortejant dificultats. Arribem a dalt, i per davant tenim un pla baixada llarg, que no és cap regal, amb ondulacions per anar recuperant. És aquí on comprovo que estem castigant les quàdriceps i les cames comencen a estar trinxades. Envejo la gent que va millor, però només em queda entrar en mode lluita i no defallir. Agafo un gel de la organització, per a veure si em dona quelcom més per la part final, més que per ara. Pim pam, segona pujada. Sense dubte aquesta es deixa sentir més. Més curta, més dura, i amb més tralla a les cames. Peró la pugem bé. La recuperació és llarga, però les cames estan cada cop més trillades. Les milles passen, els km més i sense adonar-me, de tant buscar-la no m’he adonat i he passat ja la tercera pujada. L’he confós amb una de les habituals llambordes del circuit i se m’ha fet curta i tot. Bé, ens queda la part final. Pel camí el parcial al
km 30 ha estat de 19:15 (3:51/ km)
. Heartbreak Hill, té la fama i el nom, però no és la més llarga, no és la més dura. Sense dubte la fama s’esdevé pel que ja portes a les cames. Té una primera part una mica més empinada, després s’aplana i torna a pujar més suaument. Sincerament, tot i estar ben trinxat ja, no va ser un gran obstacle. A l’esquerra veig un cartell entre el públic que acostuma a portar algú sempre, que marca el top de la colina. Somric mentre passo per allà. Ha passat el pitjor, però encara queda arribar a Boston, 5 milles per davant i tot i que de cardio vaig bé, les cames, en especial els quàdriceps, estan “ferits” de la enorme batalla fins al moment.
Es cert que baixem i que el meu cap li demana més a les meves cames, però no poden donar més de si. Envejo als que em van superant, però no tinc fluïdesa, no tinc facilitat de gambada. Els meus pensaments passen per fer km a km i anar sumant per apropar-nos al final. Aquest parcial del
km 35, se m’ha anat fins als 20:19 (4:04/ km)
. Quant de mal ha fet aquesta part del circuit. Si puc defensar-me fent km sub 4, podria baixar de 2h40. M’animo a pensar que puc fer-ho, com diria en Laporta, no estem tan malament. Poc a poc anem transitant per
Brookline
i comencem a visualitzar el cartell de CitGo que marca la última milla del circuït. Estem entrant a Boston i ara el públic s’acumula enfervorit al costat de les valles. Començo a pensar que ho podré aconseguir, hem de continuar lluitant. Hi ha molta gent animant. Que bé senta. Peró en passar el cartell del CitGo, el meu isquio esquerra em dona una fiblada brutal, se’m carrega i encara que no vull, he de parar, no puc córrer
. M’apropo a la valla, la gent molt respectuosa, s’aparta i es fa silenci, estiro com puc, i no ho faig massa bé, però no puc fer gaire més. Torno a córrer, es trenca el silenci i tornen els atronadors ànims que m’empenten. Sembla que la cama aguanta. No sé el que he perdut, però se m’escaparà baixar de 2h40, el parcial al
km 40 ha estat de 20:45 (4:09/ km
, amb parada inclosa). Baixo i torno a pujar amb relativa facilitat per aquelles alçades, ja a la milla 25. Gir a la dreta per Hereford St i al fons ja puc veure Boylston Street. Penso que queda girar a l’esquerra i 500 - 600 m, de recta final. Em recomponc i fixo la mirada en el crono de meta. Vaig fent, la cama aguanta bé, ho aconseguirem. Per fi escolto crits familiars. A l’esquerra, prop de les grades, allà està la família
, els veig a tots
. Em reconforta em sento orgullós. Els saludo, els envio petons
, els he pogut veure a tots. Uns metres més...i braços enlaire siiiiiiiiiiiii, ja ho tenim. S’ha acabat la marató.
Temps final 2h40:57 (3:49/ km)
. A la segona mitja m’han caigut 7:39 (1h24:19). Que dur que ha estat. Estic emocionat, peró no tinc forces ni per emocionar-me. Entrega de medalles. M’abraço amb la voluntària que em posa la medalla, que em retorna el gest afectuós, uff ho necessitava. Caminem una mica més, joiós i content. Stant d’Abbot, ensenyo el meu sticker i passo a fer-me les fotos amb la Six Star Finisher Medal.
Maratonianament soc immensament feliç. Aquell somni, anys enrere, era ara una realitat. Mentre m’estic canviant, veig el meu ditet, negre, negre, un reflex de la duresa de la prova. Arriba en
Joan3 i parlem amb la veu fatigada per l'esforç. Tots dos hem acabat ben trinxadets peró satisfets. Curiosament, també ens va unir el malestar posterior a la cursa (m’ho va explicar el Joan al Quincy Market, quan ens van retrobar al dia següent).
Ja canviat, la meva dona va acudir a retrobar-se amb mi a la sortida del Gear Check i mentre anàvem parlant, escolto papa, papa, paaaapa, i el meu fill ve corrent cap a mi i se’m tira al coll. Amb prou feines l’agafo. Començo a parlar amb tota la family i mentre ens anem fotos començo a trobar-me fatal, em marejo, tinc calor, m’haig d’estirar a terra. Sembla que se’m passa peró quan estic de peu, em torna a passar i m’estiro de nou a terra. De sobte, la panxa se’m regira, necessito anar al lavabo urgentment. Passant pel lavabo, em trobo millor, peró no massa. Serà quan arribi a l’apartament, em fiqui a la banyera i em prengui una Coca-Cola americana de gairebé mig litre quan em recuperi del tot. La batalla havia estat dura, i per primera vegada la marató, m’havia afectat tant físicament d’aquesta manera, peró l’alegria de ser de nou finisher en la meva sisena Major, ja podia amb tot.
La gent em pregunta, jo mateix em qüestiono, i ara que ?...doncs maratons hi ha al mon, que esperen a kilometer. Potser no podrem apostar per intentar fer marca sempre, peró si que intentaré ser sempre el més competitiu que les circumstàncies em permetin, i si el recorregut de les Majors s’amplia, encara que sigui per interessos comercials, hi tornaré.
Sóc en kilometer (Corredors.cat), sóc maratonià...i ja penso en la següent...